Feia una calor inhumana. Els termòmetres embogien fent pampallugues, sense marcar cap numeració clara -o potser era la suor que li baixava des de les celles fins als ulls, obstaculitzant-li la visió-.
No li agradava posar-se faldilles curtes quan tenia pensat d’agafar el metro, per no haver d’aguantar les mirades lascives dels bavosos vells verds, però es va alegrar del seu oblit al vestir-se aquell matí; no hagués suportat uns texans arrapant-se-li a tot el cos moll.
Les olors corporals dels viatgers van ajudar a que el trajecte fos més insuportable. En sentir la botzina del metro va sortir com un llamp, com si li anés la vida; necessitava aire encara que fos el contaminat del carrer.
Una vegada a fora, va procurar calmar aquella sufocació semblant a un atac d’ansietat. I mentre es refeia recuperant l’alè, acaparant el poc aire que deixava la xafogor, va sorprendre-la un agradable calfred. Va mirar a terra i va veure que es trobava a sobre d’una reixa de ventilació subterrània. Va agrair la brisa gratificant que es colava entre la reixa i que va començar a recorre-li el cos, escolant-se-li primer entre els dits dels peus que li sortien de les sandàlies, passant pels turmells, fins a fer-li pessigolles per la part darrera dels genolls i per acabar, finalment, traspassant-li el cotó de les calcetes. El calfred inicial es va convertir en una onejada de plaer, que amb les ràfegues constants, li produïen espasmes rítmics als genitals. La faldilla es movia al compàs de la ventada, donant-li petites fuetades al cul, que augmentaven la intensitat d’aquell moment orgàstic. (Mentre el seu cos responia sumís a aquell atac sexual provinent del no res o d’algun ens que havia pres forma de brisa, pensava que si el termòmetre embogit pogués prendre la seva temperatura corporal, esclataria en mil bocins a l’instant.)
Va emetre un gemec sec però intens, mentre fluids li regalimaven per l’interior de les cuixes...
De sobte, l’aire subterrani va cessar. Per un moment creia que no es podia moure, tenia tot el cos en un estat d’excitació paralitzant. Uns segons, potser minuts, després, va aconseguir fer una passa rere l’altra i va començar a caminar com un autòmat, intentant donar-se una explicació, sense èxit, al que li acabava de passar.
A partir d’aquell dia memorable va decidir fer un profund estudi sobre terreny de totes i cadascuna de les reixes de ventilació subterrànies de la ciutat, i també potser, de les rodalies...
