El diari de les maduixes

Estimat diari:


De petita em van regalar un diari. No era ni massa gran ni massa petit. Les tapes estaven decorades amb unes maduixes ben vermelles que cridaven ser tastades, i en lletres daurades hi posava "Mi diario". Portava un petit cadenat amb una clau que no sabia ben bé on desar. Però el que més m'agradava d'aquell diari, eren els fulls blancs que em demanaven a crits deixar-hi la meva petja tintada. Em convidaven a deixar-hi escrits els meus secrets més íntims (si és que en aquella edat se'n poden tenir gaires...).

I m'hi vaig llençar com a oasi en el desert. No recordo massa bé què hi escrivia, imagino que el dia a dia, amb la família, l'escola... També recordo que al començament no hi posava el cadenat, però no sé quin va ser el moment en que vaig començar a fer servir la clau. Crec que va ser en el punt en el que vaig començar a sincerar-me amb mi mateixa. Perquè encara que menuda, també tenia les meves inquietuds i anhels, a la manera dels infants, però existien; i també, per què no, la meva intimitat. Tampoc sé amb exactitud (suposo que al rellegir-me) quan vaig decidir arrencar els fulls i cremar-los (produïnt gairebé una catàstrofe domèstica) deixant el diari ben escanyolit.

Aleshores no escrivia, com ho faig ara. Aleshores, només buscava un lloc on deixar-hi els pensaments, sense trobar el lloc exacte: un dibuix a plastidecor, una melodia tocada a l'orgue...

Amb el temps he trobat en la poesia, i també en la prosa, el lloc on abocar-ho. Inventant també, és clar, (la imaginació és vital) històries en les que cavalco a llom d’un cavall blanc, també personatges en els miralls dels quals, no voldria reflectir-m’hi. La invenció és un gran alleugeriment (potser el diari no hi duia maduixes). Però tornant a l'indret descobert... lletres amb les que plasmar pors, il•lusions o pures divagacions. Un lloc en el que dir, sense dir del tot. Un inacabable llibre de fulls blancs i maduixes, en el que la dualitat em permet deixar-hi el cadenat obert.

També recordo que de petita em deien que no parlava massa (encara ara m'ho diuen). I ves què havia de fer jo, si el meu cap estava a anys llum d'aquesta rutina, segurament volant per alguna pàgina en blanc d'algun bloc de maduixes sucoses. Qui sap, potser algun dia arribi a tastar-les...

                                                       

Fotografia: Lissy Elle