Els seus ulls van anar a parar a una capseta de fusta molt senzilla, amb l’única decoració d’un ribet que feia una sinuosa sanefa daurada, però que tenia una mena de magnetisme que l’atreia. Quan va preguntar pel preu, la ‘bruixa’ es va quedar un instant callada (mentrestant ella feia grans esforços per no quedar-se-li mirant l’enorme berruga del seu nas) per després dir-li:
—No val res, queda-te-la, és per tu. Aquesta capsa fa anys, molts anys, que està en aquesta parada i ningú l’havia volgut. És la capsa qui t’esperava i qui t’ha triat a tu. A més, has de saber que és màgica i que té la particularitat que compleix un desig, un de sol. Ara t’explicaré com funciona, així que para atenció —estava realment perplexa però no la va interrompre —. Aquesta nit, has de deixar la capsa màgica sobre la tauleta de nit. Has d’escriure en un paper allò que més desitgis, ho fiques a dins i la tanques. A l’endemà, només llevar-te i encara amb els ulls tancats l’has d’obrir. I quan obris els ulls, el teu desig s’haurà complert.
Ella no creia en bruixes ni màgia ni res que no fos tangible, però no podia evitar tenir alguna mena de dubte i d’il·lusió posada en aquell objecte misteriós que tant l’atreia. Així que, un cop a casa i amb la capsa ja de la seva propietat, en arribar l’hora d’anar a dormir, va deixar les sabatilles als peus del llit, i va pensar que no perdia res en seguir les instruccions de la bruixa; va apuntar en el paper el seu desig, va ficar-lo a la capsa que va tancar, i es va posar a dormir.
Aquella nit no va somiar res de res, que ella recordés, però el primer pensament, només despertar, va ser la capsa de fusta. Així que, encara amb els ulls clucs, va obrir-la mentre pensava en el seu desig: “quan obri els ulls vull estar allà on es trobi la felicitat”.
A l’obri-los, i tot i la seva incredulitat prèvia, va sentir-se una mica decebuda al veure que seguia a la seva habitació i que el desig no s’havia complert. Va llevar-se de mala gana i quan va anar a posar-se les sabatilles es va quedar ben parada al veure que als peus hi duia les xiruques que feia servir per caminar per la muntanya. —Me les deuria posar somnàmbula— es va dir, i no en va fer més cas.
Aleshores es va adonar que tenia una set gairebé extrema, així que va anar cap a la nevera a buscar aigua. I mentre feia una bona glopada i mirant-se els peus, va pensar que aniria a veure la bruixa a demanar-li alguna mena d’explicació.
S’havia quedat una targeta seva i posava que els dimarts estava en una parada d’una població propera, així que va agafar el cotxe i va anar-hi. Un cop va trobar la parada i quan la va tenir al davant li va dir que allò no havia funcionat i que li havia pres el pèl de mala manera. La venedora li va demanar que li expliqués amb detall com havia anat tot el procés. Una vegada relatat, la bruixa se la va mirar i li va dir:
—No te n’adones que s’ha complert el desig, o com a mínim la indicació més important per a fer-se realitat?
—Com pot ser, si vaig despertar-me al mateix lloc? I ara no em vingui amb allò de que ja sóc feliç allà on sóc, perquè no m’ho crec.
—A veure… M’has dit que vas anar a la nevera a buscar l’aigua per saciar la set; cert?
—Sí és clar —no sabia per on sortiria.
—Oi que si tens set vas a buscar aigua? No ho entens encara? Amb la felicitat passa el mateix: has d’anar a buscar-la.
Va abaixar el cap i va mirar-se els peus amb les xiruques. Tenia un llarg, llarg camí per recórrer...
 |
| imatge extreta de la xarxa |
