Després de l’amor

La va despertar la sonoritat del seguit de petons que li va fer a la galta. Uns petons casts, gairebé fraternals, que contrastaven amb la passió que els havia unit una estona abans.

Acostumava a dormir-se ràpidament després de fer l’amor. Sempre li havia semblat un tòpic absurd allò de que eren els homes els que no els hi costava ni un minut adormir-se després duna sessió de sexe, perquè a ella li passava just això. El desenfrenament desembocava en extenuació només saciada dormint plaentment.

I els petons sonors per tot el rostre van anar acompanyats de l’afirmació: “no estiguis trista”. Ella va respondre, amb un tímid somriure i els ulls encara tancats, que no n'estava de trista. Però la veritat era que sí que ho estava. No sabia el motiu, però després de fer l’amor, sempre sentia un buit.

Potser es devia al son o al cansament però certament sentia una mena de tristor. Encara que, fet i fet, ningú ha negat mai que en la felicitat existeixi una fase d’estat trist. Vull dir que la felicitat que tant es proclama i busca, podria ser perfectament una espècie de buit. S’obstinen en fer-nos creure que la felicitat ho ha d’omplir tot, quan al contrari, potser ens buidi. Insisteixen en falòrnies com que hem d’estar complets, plens de tot i de totes les coses, inflats d’egos i d’altres camàndules, amb cent projectes futurs en ment i amb l’obligació d’estar alegres, i sempre omplint el temps, els sentiments i la vida, fins a rebentar de goig. I j o em pregunto: què és més grat, omplir un cistell de flors o buidar-lo per fer un ram a qui més estimes? 

La senzillesa d’un buit portat amb dignitat... No ho sé, potser no calia donar-hi tantes voltes; qui sap, podria ser que fóra simplement tristesa.