Un racó en el que es permet somiar. Tanca els ulls i estén les ales...

dilluns, 24 de març del 2014

Carnissera vocacional

De menuda volia ser carnissera. Potser per això quan et penso, t’imagino a trossets.
En la meva fantasia d’ofici frustrat, porto un davantal blanc i un ganivet llustrat.
Si a la plaça em diuen: “Reina, dóna’m un tros ben maco!” no sabré quin triar.
D’on fer most, si tot tu ets tan apetitós?
Però la que talla, no tasta. Així que: esmolo i esmolo...
Recordes els fruits secs que partíem amb fal•lera?
Pensar-hi em fa venir salivera, veient-te el coll i la nou. No em diguis pas prou!
I ves, amb els ulls tinc un dilema. No crec que valgui la pena trencar-ne el seu encís.
Poser guardi la mola i en faci... la cirereta final del pastís.

“Què vols ser de gran?” preguntaven.
I amb la mirada perduda i un xic juganera els deia: “Sens dubte, carnissera”.


Esmola que esmola, fes dagues, daguer; fes dagues que passin les malles d'acer.
("El ferrer de tall" obra de teatre de  Frederic Soler i Hubert -Serafí Pitarra-)

dijous, 20 de març del 2014

Poema bilingüe

Poema en col·laboració amb Antonio Peralta:

Poema bilingüe
 
Poco antes de dormirme sueño cosas;
coses que recordo de nit, somnis esvaïts de dia.
Rememoro los charcos, los espejos de mi infancia
evoco presències d’antany i enyoro enyorances.
Ya no tengo recuerdos sino prosas, relatos
textos que es dessagnen a base de tintes
poemitas de carmín y besos tristes.
De vegades, també, no dormo per somiar-nos
en un rincón que ya no existe, con otra mirada
ballant amb cignes al ritme de suaus balades,
aprendidas de tus labios temblorosos.
Ulls en cendra, palp a mans, frec de cossos
borrachos, calientes, insomnes;
un sens fi d’anhels consumats, amors fogosos.
¡Qué comunión de cuerpos, qué voraz letanía!
Llunyanies t’empenyen a apropar-te’m, a abatre’m
en una batalla con sólo vencidos.
Temo el despertar per trobar-me amb l'absència
de ti, de mí, de los espejos rotos.
Tancaré els ulls, aclucaré els somnis
pues poco antes de dormirme, sueño cosas.
 
Antonio Peralta & MartinaH
 
 

Fotografia: Kuki Walsch
 

dissabte, 15 de març del 2014

Taral•larejo

Sovint, taral•larejo una cançó que em recorda a tu.
Quan entono la primera nota sempre, sempre s’aixeca el vent, que em remou els cabells. I jo taral•larejo, taral•larejo...
Canto sense dir el teu nom, que sé que la brisa l’espera. Se’l vol endur com l’onada a la clòtxina, com el patriota a la bandera.
Aleshores callo i de sobte el vent cessa.
Jo em faig la il•lusa, eixelebrada poetessa. Però sé que em vol llevar el teu nom, sentir-lo dels meus llavis.
De vegades em pregunto pel so del teu nom en el xiulet de l’oratge.
D’altres, imagino a l’aire enamorat d’un home; i en la comprensió, m’afligeix.
Quan la tramuntana bufi amb força, no ho dubtis: pensa en desamors.
Quan l’huracà s’apropi, agafa’t fort... ja sabem de les conseqüències del mal d’amors.


 
“Mi amor es como el viento, dura un momento, se vuelve pensamiento, duda y tormento.” (Alfredo Zitarrosa)

diumenge, 9 de març del 2014

La flor que creia en centaures

Com la flor que creix radiant i altiva vora el riu.
Com pel caprici del pintor, que en el moment de la creació, li destinà aquell raconet d’herba fresca. I allà, a un pam, el rierol al que ni tan sols se li permet fer-hi una ullada.
Com fet a traïció, sent la remor de l’aigua baixant pel caudal, cada una de les nits de primavera. Mentre, la flor arrelada, somiant nenúfars…
També com a pètal delicat que anhela textures rugoses de roca humida.
Els matins no són millors amb el maleït xiuxiueig dels peixos saltant tafaners, i creant-li enveges.

Pot una flor creure en centaures?
Pot la bellesa excelsa desitjar fins a l’esgarrifança, ser gota?
Pot un pètal engelosir d’escames platejades?
Pot... podria nedar una flor?
Ser tu, en tu, per tu, ser aigua!



 

dimarts, 4 de març del 2014

Amb mesura

Et vaig estimar cauta i amb mesura
balança en mà, passió i censura.
Voluntàriament recloïda
pensant-te nit i dia dins del filferro espinós.
Mesurat cada gest, cada paraula
fent d’aquest amor una ciència exacta.
Fura entre dents en somriure cínic
al sentir-te parlar d’aquella i de l’altra.
Ni el déu més adorat sap d’aquest sacrifici
desfici dissimulat com no, amb mesura.
Amb tanta cura et vaig estimar
i no és sa, puix l’excés tot just m’esclata.



Fotografia: Jan Saudek
 























"Estar amb tu o no estar-ho és la mesura del meu temps” (J.L. Borges)
"La mesura de l’amor és estimar sense mesura” (Sant Agustí)"

dimarts, 25 de febrer del 2014

MH

 

 
Asseguda en aquell banc, situat en el no-res,
em va sorprendre descobrir que el món seguia donant voltes sense mi.
Però, ben pensat, quin descans ser prescindible...
 
 
-text i fotografia propis-

diumenge, 23 de febrer del 2014

Una tarda de març, el safir i els teus ulls

Sempre s’havia considerat mala jugadora -si es té en compte que nosaltres som qui juguem les cartes que remena el destí-.
Capritxós averany el que els va portar a la parada del tramvia aquella precisa tarda de març. Per ella, la més trista fins aleshores. Per ella també, la més feliç a partir de llavors.

No podia dissimular les mostres d'un desengany amorós tatuat al seu rostre donívol. Ell va seure casualment (o per la tirada de cartes) just al seu costat, a esperar el tramvia.
Una llàgrima espessa va caure-li dels ulls fins a reposar als genolls de l’home. I quasi instintivament va acariciar la gota com qui es disposa a apreciar un metall valuós. Amb el reflex dels ulls blaus masculins, la llàgrima adquiria la tonalitat pròpia d'un safir.
En aquell moment el tramvia va passar davant d’ells, però alhora tan lluny... L’instant insòlit en el que xoquen dues ànimes. Una tarda de març, el safir i els seus ulls.

En algun moment del vespre es va fer fosc i van marxar. No se sap com ni a on ni per què.
Diuen que cada mateixa tarda de març de cada any, l’home dels ulls blaus acudia a la parada del tramvia, puntual.
Expliquen que hi deixava un safir allà on va caure una llàgrima. Esperant ser mirat, esperant ser agafat, qui sap si estimat.
Es conta, fins al punt de ser rondalla, que passaven els anys i es repetia la tarda, el safir i els seus ulls.
Fins que el cor de la dona va deixar d'emetre batecs pel caprici del destí o per una mala jugada de cartes. N’hi ha que diuen que ell acudí al sepeli i va mirar-la de prop. En el seu coll de vellut lluïa un bonic collar amb tots i cadascun dels safirs blaus. I els seus ulls s'hi reflectien en tots i cada un d’ells.

Una coincidència predestinada, l’instant insòlit en el que xoquen dues ànimes.
Una tarda de març, el safir i els teus ulls.




“El destí remena les cartes, però nosaltres som els qui les juguem” (William Shakespeare)