Horitzó

Aquest capvespre he estat capaç de mirar l’horitzó i tenir-ne prou. Al fitar aquell punt indeterminat i sentir la incommensurable calma semblant a la dels ascetes, que no dels poetes, no m’ha calgut res més.
I en abandonar-me la pau acaparadora he buscat paral•lelismes per tal de no oblidar aquella serenor mai experimentada en mi. Com el que et produeix el caliu de les moixaines a la vora del foc, un sospir, els petons de maduixa, un somriure sincer, un calfred de desig al clatell... He recordat també la quietud que desprenen els ancians, o potser és melancolia?  –tinc tendència a confondre les emocions dels altres-, però ha estat en va perquè no hi ha res que s’hi assembli.
Un instant efímer d’assossec màxim, immediatament convertit en esgarrifança, que m’ha recorregut el moll de l’os al pensar que potser no es tornaria a repetir per ser clarament irrepetible.

Tenir un horitzó al que aferrar-se sense poder ni tan sols tocar-lo amb les mans. Vet aquí el paradís i l’infern friccionats sense ni tan sols fregar-se.

Fotografia pròpia