Quan més temps passa, més m’hi recreo amb aquests records. Perquè sent part d’un passat cada cop més llunyà van apropant-se al llindar de la fantasia, i em consola aquesta dolça farsa.
Contràriament a tothom... m’exasperen els bons records pel que tenen d’efímer i perquè ara ja no són palpables. Els evito com el ratolí a la guineu, com el culpable al coixí. Aquesta remembrança és tòxica i no em crec el contrari.
M’agrada pensar que sóc ocell que sobrevola el temps del temps. I que tan sols importa aquest vol, aquest vent que no m’empeny cap a altres temps sinó que em manté enlairat, amb un levitar impertèrrit.
Com ja he dit, contràriament a tothom. Però no em contrarieja ser diferent, ser ocell, ser vol, ser vent. De fet i si hem de ser honestos, els contraris em fascinen.
"Tembloroso recuerdo esta huida del tiempo que se fue." (Paul Verlaine)
Tendríssim moixó
ResponEliminaT'has fixat com respira?
Elimina;)
És el primer que he vist.
EliminaTe confieso ( boca-oreja) que de mis ayeres saco la fuerza para dar ese paso de mañana; sin mi ayer no re-comenzaría ese mañana que a estas horas tiñe de rojo mi ventana.
ResponEliminaUn petó.
Somos recuerdos al fin y al cabo. Otra cosa es saber manejarlos...
EliminaGracias por tu confesión.
Un besoh.