Ella

Me la vaig trobar davant del televisor encès, però jo que la conec bé, sé que no el mirava. Estava amb la mirada perduda; perduda ella també dins les ones electromagnètiques.
En què deuria estar pensant? També feia aquella mirada quan a sorbets prenia el cafè asseguda a la cuina, o inclús a mi, alguna vegada en que jo li parlava, cosa que em podria ofendre al no saber-me escoltat; però no... Perquè sé que el que li voltava pel cap era molt més important que les meves històries banals.
I és que em tenia tant captivat, ella, i els seus enigmàtics pensaments... En què deuria estar pensant? Que no fos quelcom que la preocupés o potser una il•lusió inabastable. El que sé del cert és que no seria res mundà, potser ni tan sols terrenal.
Quan mirava sense mirar amb els cabells rossos sobre les espatlles, em recordava als querubins de Miquel Àngel. Però femenina, exquisidament femenina i irresistiblement dona, dona-àngel penjada d’un núvol.
Què carai deuria estar pensant la dona alada? Potser s’imaginava així, amb ales, voleiant boscos i mars, cels i inferns, llambordes i grava.
Plomes blanques m’enterbolien la visió quan semblava que començava a entreveure els seus pensaments. I quan l’enlluernament es diluïa vaig poder aconseguir vocalitzar: “En què estàs pensant?”
No no sé com s’ho feia, però em dedicava un somriure fascinador, amb el que de sobte se m’oblidava tot allò que m’encuriosia d’ella.
El meu àngel i els seus pensaments. Ella.

Fotografia: Elmar Dam


Robbie Williams – Angels


Vi el ángel en el mármol y tallé hasta que lo puse en libertad. (Miquel Àngel)