De debò que faria l’intent de tombar-me per saber si encara hi ets o, si de fet, hi has estat alguna vegada. Però crec que em quedaré aquí, immòbil, i no donaré el braç a tòrcer.
El que faré serà imaginar, potser suposar, que ets darrere meu, esperant-me. I sabent-te així a les meves espatlles restaré tranquil•la.
Tantes vegades que hem jugat a fet i amagar, i aquesta vegada he guanyat jo.
Continc l’alè... ja ho noto, escolto la teva respiració al clatell, compassada. Em sento acompanyada per l’escalfor que desprèn el teu cos sempre que som a prop. No hi ha dubte, hi ets. L’eriçar dels meus cabells no pot enganyar-me.
No és cap misteri. Dos éssers poden estar junts, compenetrats, sense ser-hi en presència permanent.
Coneixes el llenguatge dels elefants? És a través de les ones que produeixen a terra quan trepitgen fort. Ara mateix percebo com ressona el terra als meus peus i intueixo el que em vols dir. I la resposta és: sí.
No puede , la distancia, medrar en la luz de los sentimientos cuando estos con el simple resplandor de una vela calientan los inviernos que esconde el camino.
ResponElimina(Además los elefantes saben volar y eso derrota tanto a la distancia como a los vuelos chárter).
Un petó.
Veo que conoces bien el poder de los elefantes. Exacto, vuelan y traspasan los umbrales de la distancia y del tiempo.
EliminaUn beso, Jaime.
Un llenguatge amable el del ressò al terra.
ResponEliminaLa mirada pacífica el complementa.
Jo també ho penso, Xavier.
EliminaUna abraçada.
i segur que no et podries girar...???
ResponEliminaQuè més dóna? No és necessari...
EliminaGràcies, Toni!