Diuen les males llengües

Diuen les males llengües que quan no sàpigues quina decisió prendre, cal que llencis una moneda a l’aire.
No es tracta de que l’atzar decideixi per tu. Ni tampoc, com alguns il•lusos somiadors ara creuran, de que sigui cosa del destí. No, tampoc és per això.
Diuen que has de llençar la moneda perquè just quan està suspesa a l’aire, només en aquell precís instant, de sobte desitjaràs el cantó del que vulguis que caigui. I sabent el que esperes, tindràs la decisió encertada.
Fins i tot diuen -sempre les males llengües- que serà la decisió del teu cor. Que sí, que sí que ho diuen; no m’ho invento pas!

Intercanvio moneda i llenço pregunta a l’aire: És necessari organitzar tot aquest teatre? Rumia-ho...
I si posem per cas, just ara que et pregunto, estàs pensant -quan ningú et veu, però estàs pensant-: I per què no? Hi perdo res provant-ho? Aleshores de sobte, just en aquest instant en que dubtes si val la pena llençar-la o no, llavors serà quan t’estaràs dient el que ja saps que vols.
No ho veus? No cal que llencis la moneda, ja tens la resposta. Només cal que siguis... com en diuen? Valentia, crec que és. La coneixes? Diuen -no sé si les males llengües- que valent és qui no du monedes a les butxaques.

 

“Con esta moneda me voy a comprar un ramo de cielo y un metro de mar, un pico de estrella, un sol de verdad, un kilo de viento, y nada más.” (María Elena Walsh)