Whisky de mitjanit

-Ben bé no és que em facis fàstic. El que passa és que em recordes que me’n faig a mi mateixa.

Li va deixar anar tal qual, directa i sincera. I l’home se la mirava, no massa sorprès per altra banda.

I jo, com a espectador imparcial i casual, en aquella barra de bar de carretera a la mitjanit, em vaig quedar atònit. Atònit per aquella frase tan crua i dolguda, alhora.

Vaig procurar posar-me a la pell d’aquella dona i rumiar quines deurien haver estat les causes per arribar a aquella sensació rancuniosa. Sentir fàstic d’ella mateixa i projectar-ho en la que deuria ser la seva parella.

I al pensar en la postura de l’home, em vaig dir que quasi era millor sentir-se rebutjat o inclús ignorat; però produir repugnància... això eren paraules majors. Clar que, analitzant les paraules d’ella, semblava que aquella mena d’aversió no procedia de l’home, sinó d’ella mateixa. Naixia d’ella o d’algun fet o cosa que, a l’estar amb ell, li deuria recordar constantment.

Em vaig mirar la copa de whisky de Malta i vaig veure que ja era buida. I vaig pensar que mentre havia ofegat els pensaments en les vides d’aquella parella desconeguda, havia oblidat per complet les meves pròpies cabòries. M’havia consolat saber que d’altres tenien les seves pròpies penes. I enlloc de sentir-me ni una mica malament per això, vaig apagar l’havà satisfet, mentre em deia que jo ja havia passat la fase del fàstic feia molt de temps...