Devorar-te. És això el que vull.
Engolir-te, cruspir-te i menjar-te.
Endrapar, fins atipar-me.
Engolir-te, cruspir-te i menjar-te.
Endrapar, fins atipar-me.
Cada tros de carn, i beure’m la sang.
Cada bocinet de tu, per calmar la fam.
Cada bocinet de tu, per calmar la fam.
Empassar-te com bèstia predadora.
I no deixar engrunes, com a bona minyona.
I no deixar engrunes, com a bona minyona.
Rosegar-te i llepar-me els dits. Singlot de bon profit.
Devorar-te per posseir-te, fins a formar part de mi.
Devorar-te per posseir-te, fins a formar part de mi.
Tinc gana de pell i tall, i sóc caníbal.
Devorar-te vull. Si et deixes, no s’hi val.
Devorar-te vull. Si et deixes, no s’hi val.
 |
|
Dibuix:
Ana Teresa Barboza
|
Ostres, un poema inquietant
ResponEliminaPotser una mica inquietant, sí... Però queda't amb el fons; la forma és tan sols una manera d'explicar-ho. :-)
EliminaHi ha moments que la passió to té mesura... ;o)
ResponEliminaB7s
Ja ho pots ben dir, fra miquel!
EliminaGràcies per passar-te. :-)
M'agrada molt es el que jo sento en aquest moment un implus,d'això molt bo
ResponEliminaÉs que hi ha impulsos irrefrenables, Rocío. I què faríem sinó, sense aquests moments...?
EliminaGràcies! :-)