Elefant blau

La nena dels ulls tristos i pensaments d’aire vagava com ànima en pena pels carrers i carrerons de la ciutat.
Vista des de fora podia semblar que estigués sumida en els seus pensaments. Però realment no era així.
Si algú hagués pogut obrir el seu crani amb un diminut bisturí i hagués escodrinyat entre vísceres i idees, visualitzaria un espai buit només que omplert d’aire. Aire dens, però res més que aire.

I és que la nena d’ulls tristos i pensaments d’aire, feia temps que havia deixat de somiar.
Ella que va néixer amb el somriure del país de les orquídies negres i dels lleons amb plomes. Ella que quan trepitjava ho feia sobre brisa. Ella que quan dormia somiava i quan somiava existia.
En algun moment imprecís havia deixat de fer-ho i potser, de ser-hi.

Un dia la nena ex-somiadora passejava pels freds racons de la ciutat hivernal.
Mentre caminava, es mirava els peus i comptava les seves passes. Entretinguda en aquests afers i quan ja comptava la passa quatre-cents un, es va detenir de sobte. I és que davant dels seus peus s’hi havien aturat unes potes enormes. Va alçar la mirada i allà es va trobar palplantat un enorme elefant de color blau.
No podia creure el que veien els seus ulls. L’elefant se la va mirar, va girar cap i trompa endavant i va seguir el seu camí fins tombar a la cantonada.
Minuts després la nena va tancar la boca i va continuar el seu trajecte, encara embadalida amb el que acabava de veure.

Aquella nit va pensar en aquell misteriós ésser, i hi va somiar.

Dies després, sortint del forn del barri de comprar una baguette, va tornar a veure’l passar.
Aquesta vegada se’l va mirar bé, i es va gratar els ulls per cerciorar-se que no estava somiant. I (no) ho estava.
Tenia un caminar simpàtic... va pensar divertida.

I en les següents setmanes se’l va anar trobant quan menys se l’esperava (que eren pocs els moments en que això succeïa).

-Gènesi-

Hespèrides adobaren el terreny airós.
Ressorgiren les llavors màgiques i els embrions es forjaren a gran velocitat.
I per fi: els somnis; ara més vívids que mai. Esplèndids en tots i amb tots els sentits.

Va retrobar el camí d’anada al país dels somnis per acariciar els lleons amb plomes i olorar la delicada fragància de les orquídies negres.

I poc a poc els seus ulls van recobrar la felicitat.
Els seus pensaments van començar a fluir-li, a sortir-li del crani. Somnis suats pels porus de la pell, fins a escapar-se-li per les orelles (noves melodies per les seves oïdes) pels dits de les mans (podria escriure, sense parar, mil i un versos), pels peus (inventava, incessant, encisadores danses)... Explosió de somnis.

I així va tornar a ser la que havia estat, la que mai hauria d’haver deixat de ser, si és que... veritablement va existir?