Dualitats i amistats pures

Aquella imatge clavada amb xinxetes en el seu cervell era punyent, demolidora.
De fons, alguns violins que amb els aguts, enclavaven amb més força la imatge a l’ego.
Una instantània perenne tantes vegades evitada però sempre present, a cada cantonada, en cada llàgrima empassada i dissimulada, però mai, mai vessada. Era allà, on mai havia deixat de ser-hi, de fet... I per primera i última vegada va permetre’s endur-se per aquell déjà-vu:
Un capvespre, no qualsevol, sinó el més melancòlic de tots. Dos elefants: un de gran i un altre de menut, vistos des del darrere, allunyant-se i dirigint-se a l’anhelada aigua. I a mesura que s’endinsaven a l’aiguamoll, més difuminat el fons de la fosca sabana esquitxada pel seu caminar compassat i trist, al ritme dels violins que no cedien.
Ella des d’un punt indeterminat de la història, no pestanyejava per no perdre ni un instant de l’episodi que tant havia evitat.

Mentre les orelles del petit es movien amb gràcia, recordava com ell li havia dit: “D’acord, serem amics. Amics, fins el dia que m’abandonis”. Ella, sempre tant dubtosa de tot, li va respondre al moment de l´única cosa que tenia per certa: “Això no passarà mai. Recorda -tu que tens memòria d’elefant-, un dia em vas dir que possiblement jo t’estimava més del que tu a mi”. Perquè aquelles paraules que podrien haver estat feridores, havien estat acceptades i conduïdes a una pau interna, pròpia del tarannà dels elefants, que des de feia temps la magnetitzaven.

Li va semblar que la cria d’elefant feia el gest de girar-se, deixant a la vista l’ivori de la banya. Però segurament era l’ànsia de veure-li per darrera vegada els seus ulls afligits, que li jugava males passades.
Ell seguia avançant pesarós, cansat ja de la vida, amb el seu jo autèntic i innocent que havia conservat no amb pocs esforços, just al seu costat. I ella no podia fer res; només plorar la pèrdua de l’animal més pur de la selva, de l’home més bondadós del conte de la seva vida.
Arreveure elefants, adéu amic...

 

John Williams - La Lista de Schindler

"La verdadera amistat és com la fosforescència, resplandeix millor quan tot ha enfosquit." (Rabindranath Tagore)

Exhausta

Cansada, molt cansada. Fatigada fins gairebé l’extenuació.

Sense orientació ni consciència de l’estat propi en instants d’abúlia. Amb l’única força per exhalar un sol sospir o potser una glopada d’aire. I amb aquest únic desig, bufo.
Bufo dins l’ampolla de vidre que una vegada va ser plena. Bufo procurant emetre algun tipus de so, alhora que intento recordar quan vaig dir l’última paraula. Aleshores m’adono que he oblidat la meva pròpia veu, i potser, el llenguatge. I bufo altra vegada intermitentment, provant de recompondre una melodia. Amb l’absurda intenció de treure aquella cançó que sé que em porta bells records d’infantesa. Malgrat l’escàs esforç, és inútil; no la recordo i em desespera. Em desespera i m’abalteix en una mena d’embriaguesa. Però l’ampolla és buida i no puc ni ofegar-hi la tristesa.

Cansada, molt cansada. Abaltida i totalment esmaperduda. Amb ulls clucs però amb la percepció constant de la coïssor a les ferides. Sense esma per gratar-les, i bacteris afamats aguaitant l’atac.

Rendida a la fi; abatuda i ara ja, descansada. Exhausta, descanso...

Fotografia: Buljigic Milan

“Doc's Piano Song” (Rostam Batmanglij) -The East-

“Un cansament ansiós d’aconseguir d’un salt, d’un salt mortal, la meta última, un pobre cansament ignorant que ja no volia ni tan sols voler.” (Friedrich Nietzsche)

Pes pesant

Em pesen els ulls i les parpelles
em pesa la pell i també les celles.
No em pesen els anys; em pesa la seda
del teu bes amarg, que va obrir la veda.
Em pesa penar i em pesa pensar
sofrença i tristesa, estigma i bandera.
Dubto de ma fortalesa
i d’aquestes cames
que en veure’t, tremen.
Em pesa el cabell i em pesa el cel,
delecto i salivo amb els teus ulls de mel.
No em pesa el cos ni el moll de l’os;
a contracor, em peses fos.
Em pesen les mans, els dits i les ungles
i duc guants de llana estampats amb llunes.
No em pesa el que dius sinó el que calles
més quilos de sal bolcats a les nafres.
Em pesa el teu frec i el meu propi pes.
Un pes mort no pesa...

 

Peses, maleïda vida.
Vida, que em planys i turmentes.

 

Fotografia: Klara Rajnai

 

L’estratègia

Se la veia tota concentrada, absorta en els seus pensaments i la mirada fixa en els seus dits que duia creuats.
Del motiu de tal superstició se’n deduia la sentida frase: “Ves amb compte amb el que desitges perquè podria fer-se realitat”.
Creuava els dits amb tanta força que se li quedaven vermells i inflats, de no deixar circular-hi la sang. Semblava que hi creiés, no per convicció, sinó de la mateixa manera que algunes persones idolatren un déu, per por. Arriscar-se a que es fes realitat el seu desig ocult era massa perillós, per això era necessari fer esvaïr aquell pensament que la pertorbava.

Ell l’obervava des de feia estona, uns metres més enllà. Era graciosa de veure amb els seus dits creuats, cavil•losa i tan convençuda en el que semblava un joc de nens. Produia certa compassió i molta tendresa, procurant fer desaparèixer tan misteriós desig; misteri que, val a dir, li produia una espècie de morbositat. I ella seguia capficada, enginyant l’estratègia per, potser (ja divagava ell) salvar el seu cor tocat i enfonsat.

No ho va poder evitar i en una mena d’impuls se li va acostar decidit, li va agafar les mans, li va destensar els dits i seguidament va estampar-li un petó als llavis, d’aquells que et fan alçar uns mil•límetres els peus de terra.

Gairebé a l’instant i a cau d’orella la noia li va confessar:
-Ha funcionat.
-Ah! S’ha fet realitat el somni al que et negaves?
-No! Ha funcionat el meu pla per aconseguir un petó -va respondre ella amb somriure picardiós.
(Ell es mostrava sorprès i confós.)
-És inútil negar-se als desitjos propis -va continuar ella-, per tant, el millor és fer-los realitat. Són pitjors les conseqüències de no assolir els teus somnis, que el que es pugui desencadenar després. No ho veus? Tan sols he fet que... passi.

"Fes de la teva vida un somni, i del teu somni una realitat” (Antoine Saint-Exupéry)

El senyal

Com un rellotge, cada dimarts a un quart de deu del matí acudia a l’entitat bancària a fer les gestions habituals. Una vegada finalitzades s’asseia al banc de la sala d’espera “amb vistes” als treballadors i més concretament amb bona panoràmica a la dona dels cabells pèl-rojos.
S’afluixava el nus de la corbata, obria el diari i se’l posava davant, just per sota el nas; de manera que podia mirar, pràcticament sense ser observat.

Puntual, a dos quarts de deu, aquella dona de pell translúcida i faccions gregues de perfecció àuria, es treia les ulleres i les desava curosament a l’estoig. Aquell era el senyal, l’avís que ell esperava amb delit des que el sol sortia per la finestra fins que emmotllava el coixí al vespre.

Un dimarts més, s’hi trobava palplantat un cop s’havia fet palès el senyal. Va empassar saliva, i amb alè contingut es va disposar a contemplar l’espectacle.
La dona observada va alçar el braç lentament. Amb gest delicat es va tocar el monyo que s’havia fet de manera desenfadada amb un llapis i que li donava un aspecte encara més atractiu, si és possible.
Va començar a fer lliscar l’Staedtler  per sobre els cabells sedosos, fins a desfer-lo del tot. Tot seguit van caure-li flocs de cabell per sobre les espatlles, suaument, com a càmera lenta. Una cabellera ondulada, vermella i flonja que desprenia olor a xampú de flors silvestres.
L’home estava totalment embadalit i s’afluixava encara més el nus de la corbata.

Va poder observar que un dels cabells, rebel, se li va quedar adherit a la comissura del llavi. (engelosia....)
De sobte, la dona sotjada va treure la llengua sigil•losament fins a apartar-se el pèl envejat. Aquell regalim de saliva li va provocar un gemec al voyeur novell. A l’adonar-se del seu descuit impulsiu, ràpidament va amagar-se del tot rere el diari. Les gotes de suor de l’esquena li feien pessigolles, ara al còccix.

Minuts després abaixava el diari, amb el pols menys accelerat. No hi era. Ja havia marxat a esmorzar. Va esperar uns minuts més a recuperar-se.
Quedava menys pel dimarts següent...

Cançó: "Bang Bang" (Nancy Sinatra)

2on premi relat eròtic

Pantera

Hi ha nits que sóc pantera
nits que el cor s’accelera
i se m’atura el pols.

 

Predadora solitària
sóc pantera sedentària
aguaitant en els xamfrans.

 

No miolo i sóc felina;
te m’escapes com aigua marina
però després... sempre t’agafo.

 

 

Atrapat entre les cordes
en la selva de llambordes,
la nit dilata.

 

Trepo la pell que llepo
i salvatge, t’esgarrapo,
esgarrinxo i esgarrapo.

 

Hi ha nits que sóc caçadora,
udols de ferotge pantera,
nits que el cor s’accelera.

Res a dir

No tinc res a dir. Res interessant a dir, vull dir.

Tu diràs: “Doncs no diguis res.” Aleshores et respondré: “I ja et sentiràs còmode sense que no digui ni piu?”. Llavors faràs amb el cap que sí i jo sabré a ciència certa que voldràs dir que no.
Però si t’he de ser franca, dir-te que no tinc res a dir. No m’he concentrat en el que he de dir per ser aguda o sagaç. Ni ho he pensat; ni de fet, en tinc masses ganes.
Perquè no serà espontani. Saps què vull dir? Probablement no, perquè ni tan sols ho sé jo...
T’asseguro que em cansa dir això a aquell, i allò altre en aquell altre. I el que val per un, a l’altre no el fa content. Quin desgast d’energia i de parlar per parlar!
Doncs no, no diré res. Res important, vull dir. Ni no ni sí, ni a tu ni a mi. Res de res. No diré absolutament res.

Val a dir que n’hi havia un que una vegada digué “No tinc res a dir, i ho estic dient, i això és poesia”. I no et sabria dir... Perquè si et dic que a mi no m’ho sembla, hauré caigut molt baix?
Veus, ja torno a dir el que no he de dir. Si quan dic que no tinc res interessant a dir, no és en va. No te n’adones que he parlat molt i no he dit res? Ja, ja sé que això ho fan molts. Però i si jo no vull ser com molts, ni tampoc com pocs? I si vull ser jo? És a dir, diferent a tots i tothom. I tu diràs: “Quina bajanada!”
I quan la conversa entra en renecs que freguen la falta de respecte, llavors sí que ja no hi ha res fructífer a extreure dels mots dits i dels no dits.
És a dir, que ara sí que sí, que ja no tinc res de res a dir.

Res que t’interessi, vull dir.

 

“No tinc res a dir, i ho estic dient, i això és poesia”. (John Cage)

“La necessitat de parlar, inclús si un no té res a dir, es torna més apressant quan un no té res a dir, així com la voluntat de viure es fa més urgent quan la vida ha perdut el seu significat.” (Jean Baudrillard)