Exhausta

Cansada, molt cansada. Fatigada fins gairebé l’extenuació.

Sense orientació ni consciència de l’estat propi en instants d’abúlia. Amb l’única força per exhalar un sol sospir o potser una glopada d’aire. I amb aquest únic desig, bufo.
Bufo dins l’ampolla de vidre que una vegada va ser plena. Bufo procurant emetre algun tipus de so, alhora que intento recordar quan vaig dir l’última paraula. Aleshores m’adono que he oblidat la meva pròpia veu, i potser, el llenguatge. I bufo altra vegada intermitentment, provant de recompondre una melodia. Amb l’absurda intenció de treure aquella cançó que sé que em porta bells records d’infantesa. Malgrat l’escàs esforç, és inútil; no la recordo i em desespera. Em desespera i m’abalteix en una mena d’embriaguesa. Però l’ampolla és buida i no puc ni ofegar-hi la tristesa.

Cansada, molt cansada. Abaltida i totalment esmaperduda. Amb ulls clucs però amb la percepció constant de la coïssor a les ferides. Sense esma per gratar-les, i bacteris afamats aguaitant l’atac.

Rendida a la fi; abatuda i ara ja, descansada. Exhausta, descanso...

Fotografia: Buljigic Milan

“Doc's Piano Song” (Rostam Batmanglij) -The East-

“Un cansament ansiós d’aconseguir d’un salt, d’un salt mortal, la meta última, un pobre cansament ignorant que ja no volia ni tan sols voler.” (Friedrich Nietzsche)