Fotografia pròpia

"Només s'hi veu bé amb el cor. L'essencial és invisible als ulls." (El Petit Príncep - Antoine de Saint-Exupéry)

Fotografia pròpia

Adoro tus defectos

Sería tan fácil poetizar tu sonrisa,
hacer rima de tus ojos saltones,
crear el más bello poema
de todos esos rasgos
que te hacen virtuoso.
Pero escojo el tramo difícil
y voy a versar sobre
los que consideras tus defectos
y por los que yo tengo debilidad
y adoro...
Adoro tu temblor de manos,
tu incesante parpadeo,
la sudoración que impregna tu camisa.
Adoro tu sutil timidez
y también tu valentía cuando,
alguna vez,
abandonas tu zona de confort.
Adoro esa mirada esquiva
sentida en mi cuerpo recorrido
más el ligero rubor
que combina perfecto
con el carmín de tus labios.
Adoro tus andares sigilosos
en los que pisas plumas
y levantas alas de ángel.
Adoro tu inseguridad,
esa pizca de falta de autoestima
que te hace adorable
y en consecuencia, bondadoso.
Porque no podría amar a nadie
que rebose aplomo;
te juro que no podría.
Definitivamente,
lo que más adoro
es tu bondad.
La adoro y
te adoro.

El fons dels teus anhels

És de nit i fa calor, no corre ni un bri d'aire, així que surts al jardí i inicies el ritual. Et descalces i comences a passejar per la vora de la piscina. Els teus peus suats trepitgen la rajola rugosa i sents un lleuger dolor que t'agrada, com quan et grates el voltant d'una crosta. I passeges temptada a llençar-t'hi, amb el que portes posat perquè ho fa espontani. Estàs farta de tot el que està i que t'encarregues que estigui premeditat, de ser tan previsible.
Penses en un ritu baptismal i camines per les quatre cantonades, una vegada i una altra, a un ritme que fas diabòlicament sensual, tot aixecant amb una mà el vol de la camisa de dormir per veure't bé els peus, que trepitgen aquella mena de grava artificial. Passeges, però no mires més enllà del teu perímetre de caminada, perquè no vols saber-ho, no vols saber si hi ha aigua al fons dels teus anhels.
Saps nedar, i molt bé per cert, i això et fa tenir un 50% de tranquil·litat. Però l’altre cinquanta és indecentment perillós en aquella piscina pràcticament olímpica i molt profunda, i en el fons, valgui la redundància, t'encanta i et provoca. Ja no saps si et provoca més el continent o el contingut d'aquella malèfica piscina.
I quan el passeig està a punt de tornar-se infinit, saps que és el moment de llençar-t'hi i, ho fas, et llences a la piscina amb els ulls tancats. Però ara, el teu temor, el que t'aterreix de bo de bo és obrir els ulls per comprovar si sures entre aigua, o pel contrari, això és el que anomenen la fi.

No debo nada a nadie

No debo nada a nadie.
Sin embargo tengo la sensación de
deber  tanto y a tanta gente...
Para empezar a mis padres a los que debo la vida
y aun sin fin de personas que están y,
más si cabe, a las que se fueron.
También debo deberle al tiempo pasado y al presente
y a la naturaleza por su grandeza.
Le debo al agua y a la tierra,
al fuego que me quema
y al viento que me lleva
a mil parajes con mil colores y trajes.
Puede que deba a las pequeñas cosas
que me alegran los días
y también a las grandes (dejémonos de humildades).
Debería deberle al que me critica
de igual manera que al que me alaba.
(Debería pensarlo, debería pensarlo…)
Pero a quién más debo es a mí misma
por aguantarme
y por darme oportunidades
cuando erro
y cuando, erre que erre,
repito las cosas hasta el infinito.
Le debo también a la piedra
con la que tropiezo
una y dos veces,
y que hasta le he cogido cariño.
Aun así y todo, y la gran lista de deberes,
que no créditos,
juraría y juro que
no debo nada a nadie.

Fotografia pròpia

Reconèixer

Diuen que rectificar és de savis, però de reconèixer, del verb reconèixer no en parlen; i dic jo que... potser és de babaus (reconèixer; no, no parlar-ne).
Tot i així, vull reconèixer ara i aquí, i en aquest acte de valentia picardiosa o de picardia valenta.
Reconec doncs, que pel que conec de mi (poc o molt, encara no ho sé), no sempre mostro la mateixa cara.
Reconec que em recolzo en un mur, que té més de contenció que de protecció, quan presumeixo (menteixo en aquest verb; no és el meu estil) de tenir diferents facetes. I m'entendreixen els innocents que es fascinen amb aquesta afirmació i que els fa pensar que sóc sorprenent (i m'apunto un altre "tanto"). Als "curtits" però, se'ls pesca ràpid amb el mig somriure de "no cola"; però reconec que m'importa poc, per no dir gens, i ho dic en la meva defensa, perquè el cert és que es tracta d'un acte involuntari. Reconec i penso que, qui més qui menys, i segons la situació, usa... com dir-ho... no vull fer servir la paraula ‘armes’ per no fer-ne bel•licisme, sinó una declaració sincera. Dèiem... dic que tothom té els seus recursos, les seves eines, diferents vestits amb diferents estampats d'idiosincràsies.
Reconec també que no és fàcil entendre'm i que més d'un malcarat (en el sentit de dur una sola cara i mal triada) haurà deixat de llegir-me al primer rengló. I no li tiraré pas en cara (la dolenta, l'única que té) perquè reconec que si he rebuscat tant aquesta declaració, amb giravoltes impossibles és perquè el cert és que a ningú li agrada reconèixer sense embuts, perquè ens el embuts hom hi pot amagar encara alguna màscara d'aquelles, de les de supervivència.
Ho reconec, ara sí, que tinc més, per no dir moltes, cares.

Imatge: Igor Morski

(...) Por mucho que hubiera sufrido, lo mantenía oculto tras una de esas caras huesudas e inexpresivas que, por otro lado, no esconden nada y revelan una soledad inmensa. (Philip Roth)

Como si no hubiera un mañana