El fons dels teus anhels

És de nit i fa calor, no corre ni un bri d'aire, així que surts al jardí i inicies el ritual. Et descalces i comences a passejar per la vora de la piscina. Els teus peus suats trepitgen la rajola rugosa i sents un lleuger dolor que t'agrada, com quan et grates el voltant d'una crosta. I passeges temptada a llençar-t'hi, amb el que portes posat perquè ho fa espontani. Estàs farta de tot el que està i que t'encarregues que estigui premeditat, de ser tan previsible.
Penses en un ritu baptismal i camines per les quatre cantonades, una vegada i una altra, a un ritme que fas diabòlicament sensual, tot aixecant amb una mà el vol de la camisa de dormir per veure't bé els peus, que trepitgen aquella mena de grava artificial. Passeges, però no mires més enllà del teu perímetre de caminada, perquè no vols saber-ho, no vols saber si hi ha aigua al fons dels teus anhels.
Saps nedar, i molt bé per cert, i això et fa tenir un 50% de tranquil·litat. Però l’altre cinquanta és indecentment perillós en aquella piscina pràcticament olímpica i molt profunda, i en el fons, valgui la redundància, t'encanta i et provoca. Ja no saps si et provoca més el continent o el contingut d'aquella malèfica piscina.
I quan el passeig està a punt de tornar-se infinit, saps que és el moment de llençar-t'hi i, ho fas, et llences a la piscina amb els ulls tancats. Però ara, el teu temor, el que t'aterreix de bo de bo és obrir els ulls per comprovar si sures entre aigua, o pel contrari, això és el que anomenen la fi.