Reconèixer

Diuen que rectificar és de savis, però de reconèixer, del verb reconèixer no en parlen; i dic jo que... potser és de babaus (reconèixer; no, no parlar-ne).
Tot i així, vull reconèixer ara i aquí, i en aquest acte de valentia picardiosa o de picardia valenta.
Reconec doncs, que pel que conec de mi (poc o molt, encara no ho sé), no sempre mostro la mateixa cara.
Reconec que em recolzo en un mur, que té més de contenció que de protecció, quan presumeixo (menteixo en aquest verb; no és el meu estil) de tenir diferents facetes. I m'entendreixen els innocents que es fascinen amb aquesta afirmació i que els fa pensar que sóc sorprenent (i m'apunto un altre "tanto"). Als "curtits" però, se'ls pesca ràpid amb el mig somriure de "no cola"; però reconec que m'importa poc, per no dir gens, i ho dic en la meva defensa, perquè el cert és que es tracta d'un acte involuntari. Reconec i penso que, qui més qui menys, i segons la situació, usa... com dir-ho... no vull fer servir la paraula ‘armes’ per no fer-ne bel•licisme, sinó una declaració sincera. Dèiem... dic que tothom té els seus recursos, les seves eines, diferents vestits amb diferents estampats d'idiosincràsies.
Reconec també que no és fàcil entendre'm i que més d'un malcarat (en el sentit de dur una sola cara i mal triada) haurà deixat de llegir-me al primer rengló. I no li tiraré pas en cara (la dolenta, l'única que té) perquè reconec que si he rebuscat tant aquesta declaració, amb giravoltes impossibles és perquè el cert és que a ningú li agrada reconèixer sense embuts, perquè ens el embuts hom hi pot amagar encara alguna màscara d'aquelles, de les de supervivència.
Ho reconec, ara sí, que tinc més, per no dir moltes, cares.

Imatge: Igor Morski

(...) Por mucho que hubiera sufrido, lo mantenía oculto tras una de esas caras huesudas e inexpresivas que, por otro lado, no esconden nada y revelan una soledad inmensa. (Philip Roth)