Un racó en el que es permet somiar. Tanca els ulls i estén les ales...

dimarts, 31 de maig del 2016

Reconèixer

Diuen que rectificar és de savis, però de reconèixer, del verb reconèixer no en parlen; i dic jo que... potser és de babaus (reconèixer; no, no parlar-ne).
Tot i així, vull reconèixer ara i aquí, i en aquest acte de valentia picardiosa o de picardia valenta.
Reconec doncs, que pel que conec de mi (poc o molt, encara no ho sé), no sempre mostro la mateixa cara.
Reconec que em recolzo en un mur, que té més de contenció que de protecció, quan presumeixo (menteixo en aquest verb; no és el meu estil) de tenir diferents facetes. I m'entendreixen els innocents que es fascinen amb aquesta afirmació i que els fa pensar que sóc sorprenent (i m'apunto un altre "tanto"). Als "curtits" però, se'ls pesca ràpid amb el mig somriure de "no cola"; però reconec que m'importa poc, per no dir gens, i ho dic en la meva defensa, perquè el cert és que es tracta d'un acte involuntari. Reconec i penso que, qui més qui menys, i segons la situació, usa... com dir-ho... no vull fer servir la paraula ‘armes’ per no fer-ne bel•licisme, sinó una declaració sincera. Dèiem... dic que tothom té els seus recursos, les seves eines, diferents vestits amb diferents estampats d'idiosincràsies.
Reconec també que no és fàcil entendre'm i que més d'un malcarat (en el sentit de dur una sola cara i mal triada) haurà deixat de llegir-me al primer rengló. I no li tiraré pas en cara (la dolenta, l'única que té) perquè reconec que si he rebuscat tant aquesta declaració, amb giravoltes impossibles és perquè el cert és que a ningú li agrada reconèixer sense embuts, perquè ens el embuts hom hi pot amagar encara alguna màscara d'aquelles, de les de supervivència.
Ho reconec, ara sí, que tinc més, per no dir moltes, cares.

Imatge: Igor Morski

(...) Por mucho que hubiera sufrido, lo mantenía oculto tras una de esas caras huesudas e inexpresivas que, por otro lado, no esconden nada y revelan una soledad inmensa. (Philip Roth)

diumenge, 24 d’abril del 2016

Bastado de sueños

—¿Qué es la vigilia?
—El no sueño.
—No es cierto, pues sueño más estando despierto.
—Claro, es que existen dos tipos de sueños. El descanso del cuerpo y de la mente, y aquel estado de fantasía, ilusión y  paradójicamente: de ensueño, difícil describir y distinto para todos. Me atrevería a decir que hay tantos sueños como colores (siempre que seas afortunado y visites dichos paraderos multicolor).
—Entiendo, pero mis sueños, que no sé si son los mismos de los que me hablas (no recuerdo si tienen colores, aunque sí sé que su luz me absorbe y ciega) no los vivo en la noche, o sí, pero no en la noche entre sábanas y con los ojos cerrados por el cansancio. No sé si me explico…
—Perfectamente, eres de los que sueñan despierto.
—Quizá se llame así, no estoy al caso, pero ahora me preocupa…
—No temas, no es malo soñar despierto, fantasear de día y además de noche.
—Ahí está el problema. No es que sufra de desvelo o insomnio, no se trata de eso. Pero yo nunca sueño a partir de medianoche, no en el momento en que con los ojos ya cerrados dejo de ser consciente.
—¿Nunca soñaste estando dormido?
—Nunca, que yo recuerde.
—Deja que piense… Pueden suceder dos cosas: o soñaste y no lo recuerdas, o en otro caso más extremo, digamos que estás bastado de sueños.
—¿Bastado de sueños?
—Exacto. Sueñas tanto en la vigilia, tanto, que durante el sueño (entendamos del cuerpo) ya no te quedan más sueños por vivir, revivir o “resoñar”.
—¿Y eso es bueno o malo?
—Depende de cómo lo mires. Sería malo si soñaras tanto en vigilia que vivieras más (si es que realmente es vida) en el mundo de los sueños que en el real, de a pie, mundano; y sería bueno por tu gran capacidad de abstracción y tu habilidad natural por fantasear, de la cual algunos carecen e incluso envidian.
—¿Sabes? No me importa si se trata de la primera opción, pues lo que conozco de este mundo me repugna, y quizás por ello prefiera vivir en mi mundo. Mi mundo, el de los sueños en vigilia es más limpio y se respira mejor, y no me refiero al aire precisamente.
Ya no me preocupa, prefiero estar bastado de sueños.

Imatge trobada a la xarxa

dimarts, 19 d’abril del 2016

El refugi

—Necessito un refugi per aquesta nit —va dir-li capcot, a la velleta que li va obrir la porta.

La dona, que no estava gens atemorida pel fet que un desconegut hagués picat a la seva porta a aquelles hores intempestives, se'l va mirar lleugerament i de dalt a baix, primer, per acabar aprofundint en els seus ulls, fins a gairebé torbar-lo.

—Disculpi, crec que no m'ha sentit. Li deia que necessito un...
—L'he escoltat perfectament! Tinc algunes xacres pròpies de l’edat, però l’oïda la conservo intacta. L’he sentit tant bé com escolto a l’uníson i en aquest precís moment, el cant dels grills i el carrisquejar de les seves dents, i que dedueixo que no es tracta de fred, en aquesta nit excepcionalment càlida.
M'ha dit que necessita un refugi per aquesta nit, i percebo per l’encongiment d’espatlles, que no només es tracta d'aixpoluc per una ni per dues nits. Com també me n'adono, i no sóc bruixa sinó longeva i amb molt terreny trepitjat, que la meva casa no li servirà de refugi, no per la protecció que vostè necessita, ni mil cases com la meva. La meva intuïció em diu que si el firmament fos una flassada de seda i els estels en formessin un bonic estampat hindú, i si per aquelles coses de la màgia pogués tapar-se amb ell, molt em temo que els peus li quedarien al descobert. Res avui, res en aquesta nit excepcionalment càlida li serviria per alleugerir aquest fred que du calat als ossos.

Ells ulls del desconegut van començar a humitejar-se i la dona va finalitzar: —Però no es preocupi! Passi, li faré una bona tassa de caldo. Escalfar el cos és el primer pas per escalfar l’ànima. Passi i acomodi's.


dijous, 17 de març del 2016

Sostengo

Sostengo
el mundo, mi mundo
en un solo dedo.
Sostuve y
sostengo que,
tengo tanto miedo
a la vida,
que no me acuerdo
ni de la inevitable muerte.
Sostengo
los límites de mi realidad
haciendo malabares
mientras camino de puntillas
sobre el abismo.
Sostengo
de soslayo
todo lo que tengo
lo que ensayo,
lo que debo
y lo que callo.
No me duele la espalda
pues el peso no es tanto
como el precio que pago
de saberme sosteniéndolo
todo
sin saber ni siquiera
de si sirve de algo.
Pero sostengo
y sostengo…
aun teniendo miedo
o quizá, y probablemente,
por ello.

Autor fotomontatge: Trasvorder

dijous, 25 de febrer del 2016

El mañana no se olvida

Si te digo que el mañana no se olvida
pensarás que es una memez
y que carece de toda lógica.
Pero es que me niego
a anclar mis pies en el pasado;
a malgastar valiosas horas
en atrapar nubes de antaño,
escurridizas entre mis manos.
Y no es que reniegue de mis raíces
las cuales apoyo en mi regazo,
en ataques de bella melancolía.
Lo que quiero es plantar las mías,
sembrar mi futuro
a base de árboles fruteros y,
desechar los arbustos
y malas hierbas.
Quiero conrear mi futuro,
labrar mis proyectos y, como no,
regar mis sueños.
Pero más que nada,
pretendo no olvidar
este pensamiento
que tatarareo en voz baja:
“el mañana no se olvida…”

¿Puede un deseo ser recuerdo?
¿Pueden hacerse realidad los sueños,
con un chasquido de dedos?
Quizá sólo el mañana
tenga todas las respuestas
-dice con voz grave
el duende que duerme
en mis calcetines raídos-


Anhelo vivir este presente
deseando que el mañana,
mi propio mañana,
no caiga en el olvido.
Y no me vale que llegue un día
que el futuro sea pasado
porque yo creo
a pie juntillas,
en la eternidad.