Fràgil a hores

Puc fer-te una confessió a xiuxiuejos perquè no em sentis? Si és així, em confesso infractora.
Si em preguntes pel meu mètode, et respondré que al seu costat, les armes de dona són joguines d’infant. I ben lluny de fer-ne vanaglòria... Oh no, és just al contrari!
Si té alguna rellevància el secret de confessió et diré que he estat fràgil a hores.
En un primer moment no sabràs de què et parlo. I ho podria deixar aquí per sentir-me alleugerida. Però l’autoengany el tinc tant usat ja... i amb la consciència no hi tinc bons tractes.

M’he prostituït en el bordell de les emocions alienes posant-me la llenceria més fina. He estat fràgil a hores sabent-ne de la teva debilitat.

Fa temps vaig descobrir la teva feblesa. I com fet amb traïdoria (o sense el com) vaig maquinar un complot. El tenia tant a l’abast! Com no usar-lo?
Conec bé la teva vulnerabilitat cap als cors més febles. Aquesta urgència de cura que et remou i commou. I me n’he aprofitat en la foscor sòrdida, quan m’has vist desvalguda, quan m’he mostrat indefensa rere un riu de llàgrimes dolces.

Sóc conscient que he transgredit els límits d’allò que en diuen ètica.
Si existeix Déu que em perdoni, perquè la meva fragilitat no ho és per naturalesa.
He après a ser fràgil a la teva conveniència. I sense tu saber-ho a la teva apetència. Em fa això menys culpable? Tant és. Ho estat a hores, i també a dies. I ja no recordo com no ser-ho.

Però el pitjor de tota aquesta conspiració és que a base de fingir-ho, ara ja em trenco només d’intuir la teva presència. Vers el meu penediment, vet aquí la meva penitència.

“Fugiu d’un enemic que coneix la seva debilitat” (Pierre Corneille)
“La meva, ets tu” (MH)

 

MÚSICA: Brian Crain - Softness and Light

 

Mi extraño



Fotografia de creació pròpia

Es extraño cuando no estás
sin embargo cuando estás, te extraño.

Vagos recuerdos de ésta, mi cabeza loca

como pétalos calcinados de flor marchita.

Es curioso pero añoro tus desaires;

los añoro y los extraño.

Extrañeza también por tu presencia ausente.

¿Indulgente tú? Ni un atisbo.

Pero aun así o quizá por eso, te extraño.

Meciste mis sonrisas ¿recuerdas?

Y con ellas alimenté tus silencios.

Llamémosles necios a los incrédulos,

a los que les parecemos extraños.

Si supieras tú, quién quiera que seas:

¡Cuánto te extraño!

Tanto, que a veces confundo si eres

un extraño conocido, o tal vez,

un conocido extraño.

 

Pestanya i ploma

Avui, un dia de tants, m’he posat a escriure.
Escrivia sobre el de sempre, sobre allò que uso per no escriure del que verdaderament m’agradaria. El que no escric per covardia.

Però bé, el cas és que escrivia i una pestanya ha caigut sobre el bolígraf. Sempre he volgut escriure amb ploma però per pur pragmatisme, conformisme o pel que sigui -no sé ben bé-, no ho faig.

El cas és que m’ha caigut una pestanya, que relliscava entre la punta del bolígraf i el paper. Volia treure-la, però no podia parar d’escriure allò que em servia per no escriure el que verdaderament voldria, amb el bolígraf que substitueix la ploma que mai he tingut.

Però bé, el cas és que la pestanya estava allà adherida entre escrits inútils, bolígrafs suplents i paraules porugues.

El cas és que sense deixar d’escriure, pensava que potser seria una d’aquelles pestanyes que quan un és menut bufa sobre la mà. Bufa amb l’anhel d’una sort venidora, d’un desig impalpable.
I vet aquí –pensava, sense deixar d’escriure- que creient-la llunyana, a la pàtria dels impossibles, potser havia retornat per canviar-me la sort. Ves que no fos senyal d’arribada del desig embolcallat amb tinta entre pampallugues de llum del faristol de l’escriptori.

I ara sí, vaig deixar el bolígraf i em vaig imaginar amb la ploma estilogràfica escrivint  tot aquell reguitzell de renglons expiatoris...

Però bé, el cas és que tot això són tan sols suposicions a mitges tintes i escrites amb bolígraf.

Fotografia: Zev Hoover

“Escribí, escribí sólo para no morirme.” (Oda a la envidia) -Pablo Neruda-

Carnissera vocacional

De menuda volia ser carnissera. Potser per això quan et penso, t’imagino a trossets.
En la meva fantasia d’ofici frustrat, porto un davantal blanc i un ganivet llustrat.
Si a la plaça em diuen: “Reina, dóna’m un tros ben maco!” no sabré quin triar.
D’on fer most, si tot tu ets tan apetitós?
Però la que talla, no tasta. Així que: esmolo i esmolo...
Recordes els fruits secs que partíem amb fal•lera?
Pensar-hi em fa venir salivera, veient-te el coll i la nou. No em diguis pas prou!
I ves, amb els ulls tinc un dilema. No crec que valgui la pena trencar-ne el seu encís.
Poser guardi la mola i en faci... la cirereta final del pastís.

“Què vols ser de gran?” preguntaven.
I amb la mirada perduda i un xic juganera els deia: “Sens dubte, carnissera”.

Esmola que esmola, fes dagues, daguer; fes dagues que passin les malles d'acer.
("El ferrer de tall" obra de teatre de  Frederic Soler i Hubert -Serafí Pitarra-)

Poema bilingüe

Poema en col·laboració amb Antonio Peralta:

Poema bilingüe

 

Poco antes de dormirme sueño cosas;
coses que recordo de nit, somnis esvaïts de dia.
Rememoro los charcos, los espejos de mi infancia
evoco presències d’antany i enyoro enyorances.
Ya no tengo recuerdos sino prosas, relatos
textos que es dessagnen a base de tintes
poemitas de carmín y besos tristes.
De vegades, també, no dormo per somiar-nos
en un rincón que ya no existe, con otra mirada
ballant amb cignes al ritme de suaus balades,
aprendidas de tus labios temblorosos.
Ulls en cendra, palp a mans, frec de cossos
borrachos, calientes, insomnes;
un sens fi d’anhels consumats, amors fogosos.
¡Qué comunión de cuerpos, qué voraz letanía!
Llunyanies t’empenyen a apropar-te’m, a abatre’m
en una batalla con sólo vencidos.
Temo el despertar per trobar-me amb l'absència
de ti, de mí, de los espejos rotos.
Tancaré els ulls, aclucaré els somnis
pues poco antes de dormirme, sueño cosas.

 

Antonio Peralta & MartinaH

 

 

Fotografia: Kuki Walsch

 

Taral•larejo

Sovint, taral•larejo una cançó que em recorda a tu.
Quan entono la primera nota sempre, sempre s’aixeca el vent, que em remou els cabells. I jo taral•larejo, taral•larejo...
Canto sense dir el teu nom, que sé que la brisa l’espera. Se’l vol endur com l’onada a la clòtxina, com el patriota a la bandera.
Aleshores callo i de sobte el vent cessa.
Jo em faig la il•lusa, eixelebrada poetessa. Però sé que em vol llevar el teu nom, sentir-lo dels meus llavis.
De vegades em pregunto pel so del teu nom en el xiulet de l’oratge.
D’altres, imagino a l’aire enamorat d’un home; i en la comprensió, m’afligeix.
Quan la tramuntana bufi amb força, no ho dubtis: pensa en desamors.
Quan l’huracà s’apropi, agafa’t fort... ja sabem de les conseqüències del mal d’amors.



 
“Mi amor es como el viento, dura un momento, se vuelve pensamiento, duda y tormento.” (Alfredo Zitarrosa)

Música: Wind - Brian Crain

La flor que creia en centaures

Com la flor que creix radiant i altiva vora el riu.
Com pel caprici del pintor, que en el moment de la creació, li destinà aquell raconet d’herba fresca. I allà, a un pam, el rierol al que ni tan sols se li permet fer-hi una ullada.
Com fet a traïció, sent la remor de l’aigua baixant pel caudal, cada una de les nits de primavera. Mentre, la flor arrelada, somiant nenúfars…
També com a pètal delicat que anhela textures rugoses de roca humida.
Els matins no són millors amb el maleït xiuxiueig dels peixos saltant tafaners, i creant-li enveges.

Pot una flor creure en centaures?
Pot la bellesa excelsa desitjar fins a l’esgarrifança, ser gota?
Pot un pètal engelosir d’escames platejades?
Pot... podria nedar una flor?
Ser tu, en tu, per tu, ser aigua!

 

Música: Pau Casals - Bach, Suite Nº 1 per violoncel sol en Sol major, BWV 1007