Condemna

Si el que sento per tu és motiu de condemna, que segur...
mereixo càstig de cadena perpètua.
Em confesso delinqüent de tot tu
i trafico amb els teus sentiments.
No existeix reinserció ni menys encara redempció
per a aquesta ànima malfactora.
Acceptaria la pena capital
de bon grat si així ho volguessis.
Si sabessis que fa temps estic emmanillada,
presa dins del teu univers...
La llibertat és un luxe
que ni el jutge més benèvol m’atorgarà mai.
I és que estic condemnada en vida,
condemnada, gratament, a estimar-te.


Fotografia: Lissy Elle

Un trosset de pell

És aquella parcel•la de pell que tens entre taló i turmell
trosset de dermis suau com pell de préssec;
una part del teu cos que de tan oculta em fascina,
que a base de mims i carícies l’hem fet plat suculent.
És quan a les nits, al llit, et sento a prop
que apropo sigil•losa el meu peu trapella,
sabent que l’esperes tant, com jo el teu ésser.
Acosto l’ungla del dit gros del peu
i acaricio amb cura tan subtil fragment, ara meu.
No et mous ni rius, no et faig pessigolles
però em mulles el coll amb alès alats.
M’estremeix de gust endevinar-te satisfet
posseïdora com sóc d’aquest secret tant teu
del teu bocí de pell, bell, de cutis de cel.

El do de resignar-se

No tinc el do de la clarividència
però puc veure-hi amb la mateixa claredat
com la del mariner al divisar el mar enmig de la tempesta,
i sé que un dia marxaràs.
Diràs adéu o no, qui sap; tant és
t’enduràs a la maleta les meves sobredosis
deixant-me totes les mancances.
Tampoc tinc el do de la profecia que anomena la Bíblia
però resaria a tots els déus si així pogués retenir-te.
No em cal tenir el do de llegir la ment
per saber que un dia et desencisaràs
i del barret de copa ja no en sortirà cap ram de flors.
No tinc cap do per aturar-te
i per això, quan arribi el fatídic dia
t’obriré la porta sense vessar cap llàgrima.

El carrer dels Petons

El carrer dels Petons es troba enmig de la ciutat
entre passeigs i carrerons, avingudes i mercats.
T’hi he buscat d’incògnit, amb llanterna, i de valent
amb l’esperança de trobar-te; no em valen suplents.
Remenant, com qui cerca i no sap què ni on
entre carícies, moixaines i oblidades passions
tot allò que vam fer i ser, que les llambordes han xuclat
del que ja només en queda ploure sobre mullat.
En el carrer dels Petons hi he buscat els nostres besos
sucosos, gustosos, humits i molt, massa afectuosos.
No els he trobat, no hi eren, s’han esvaït
però a canvi una abraçada he recollit tan gran com ho és la nit.
Ja m’ha servit, tot ha canviat i sé on sóc;
un lloc per a cada cosa i cada cosa al seu lloc.

Carrer dels Petons (Barcelona)
 

“Aquest carreró, que desemboca al Carrer del Comerç, té un dels noms més romàntics de la ciutat. Malgrat això, la llegenda ens explica que l’origen de la denominació podria ser molt més trist. Es diu que en aquest carrer els condemnats a mort s’acomiadaven per sempre més dels seus familiars i amics, just abans de començar el camí sense retorn cap a l’esplanada de la Ciutadella, on els penjaven a la forca o bé, més endavant en el temps, se’ls executava amb el garrot vil.
Hi ha fonts que documenten que aquest carrer s’havia anomenat amb anterioritat Carrer del Jaume Negre i Carrer de la Fusina, fent referència a les foneries del voltant. Segons algunes veus, l’estretor i l’opacitat del carrer, juntament amb la poca circulació que hi havia, l’haurien convertit en un espai perfecte pels encontres furtius entre amants i poc a poc se l’hauria començat a conèixer amb el nom del carrer dels Petons.”

Guspires vives

A dins la casa som determinació de ser guspires vives, essent
Reservat el dret d’admissió a les llàgrimes. Cubells de somriures
Pel costat d’on venen els premis de la pell tocant pell a temps de son.
De dia volem llum, obrim cortines. De nit, la nit ens queda.
I a cada pas, a cada mirada, a cada bleix suspès en l’aire, el dubte.

Parets de vidre apuntalen estims ferrítics
Sent fonaments de lletres que fletxen els cors dels qui l’habiten.
Agorafòbies, de tant caliu com ragen rajoles, estenent
Pertinences de versos, baguls de poemes i mots d’ensucrats estims.
Demanar més seria excessiu, com l’immillorable aixopluc.

A la primigènia intenció anem afegint fulles de calibratge intens
Fent-ne primaveres de tardors, estims d’enyors i amors de versos
Fent onades de notes xiulades quan al terra ens abracem confiats
Per desfer-nos després de fondre’ns, entre oceans arrissats
Entre abraçades de confiança amatòria que guspireja com el foc.

D’aquest foc de xemeneia que escalfa ànimes tèbies i caldeja afectes
Concedim fer el port on deixar-nos a l’abric els cossos anhelats i
Construïm envans que imanten empaties on res no ens falta
Ni ens cal al solstici on serem estiu perenne a pessics de cor
Perquè ja no volem perifèries, quan l’estim regna la casa.

 

Antony McBonet & MartinaH

Fotografia: Montserrat Diaz

Del poemari La Casa dels Estims (A.M.B i N.H.)

Em tens

Em dius "em tens" i jo no sé què vols dir-me amb això.

Podries dir que et tinc fart o cansat o vulgarment fins... De vegades t’acaparo massa.
Pensant en positiu podries voler dir-me que em tens al pensament, que em tens present.
O potser creus que et tinc pres? Quan la veritat és que hauries d’estar-ho però per furt. Lladre del meu temps, que ja únicament el dedico a imaginar-te. Sí, tu ets el lladre i el botxí. I només acceptaria condemnar-te si compartíssim cel•la.

Veus? Ja has tornat a fer-ho. Em fas desvariejar, i ja no sé per on anava.
Ah sí... Deia que tu em dius que em tens. I si tu em tens, jo com et tinc? Penses que et tinc oblidat? Que et tinc a estones, bones?

Sí, tu botxí, deixes anar aquest frase creient que és innòcua. I no saps on m’arriba la ferida.
Vols saber-ho com em tens? Em tens en vetlla cada nit, em tens respirant sobre el teu ésser difuminat, sospirant per cada mot teu, pujant muntanyes sent jo nedadora, em tens bavejant literalment.
I jo tan sols et tinc rendit als peus! Perdona, però no em sembla just.

Aquella llum

És aquella llum que a través dels vitralls et difumina,
la que em fa glatir.

És la llum de cada matí,
la que em recorda que et tinc com a preuat tresor.

Llum d’or en joiell que portes d’anell al dit;
aquella és i no una altra.

La llum que falca, la llum perfecta que el fotògraf cerca
i si sabés que tu la dus sempre damunt...

És la que et canvia el matís de l’iris
que esperant ser mirada, em fa tenir el cor en un puny.

És aquella llum que et desdibuixa fix
la que repasso amb autèntic deliri i embriagador desig.