però puc veure-hi amb la mateixa claredat
com la del mariner al divisar el mar enmig de la tempesta,
i sé que un dia marxaràs.
Diràs adéu o no, qui sap; tant és
t’enduràs a la maleta les meves sobredosis
deixant-me totes les mancances.
Tampoc tinc el do de la profecia que anomena la Bíblia
però resaria a tots els déus si així pogués retenir-te.
No em cal tenir el do de llegir la ment
per saber que un dia et desencisaràs
i del barret de copa ja no en sortirà cap ram de flors.
No tinc cap do per aturar-te
i per això, quan arribi el fatídic dia
t’obriré la porta sense vessar cap llàgrima.
El temps, bàlsam alleugeridor per calmant i untós, farà la seua feina. Segur
ResponEliminaEl temps acostuma a guarir moltes ferides, o si més no, a calmar-ne el dolor...
EliminaGràcies Toni!
Poques coses són per tota la vida i, en el fons, està bé que sigui així
ResponEliminaDiuen que res és per sempre; jo més aviat penso que hi ha coses que es transformen sense desaparèixer.
EliminaGràcies per la visita, Loreto!
Jo ho trobo molt dur, no hi puc fer res.
ResponEliminaÉs que ho és de dur, Helena. El que verdaderament importa no acostuma a ser gaire fàcil...
EliminaSempre és un plaer veure't per aquí, Helena!
No es pot retenir a ningú ... si no vol.
ResponEliminaI així ha de ser.
Gaudir l'avui.
L'avui.
Un plaer, com sempre!
Cert, Mariola. Acceptar, amb resignació o no, però acceptar-ho i si cal passar pàgina.
EliminaEl paer és meu de que em llegeixis, Mariola!