És cru l'oblit,
com el gebre dels hiverns,
com els hiverns sense memòria.
Més, si cal,
caure en aquesta deixadesa;
ser conte sense paginar
a tinta efímera.
Voldria ser gota,
no volva de pols
ni bóta esparracada
on els ocells nien.
Vull ser gota
d’essència que perdura
desadeta en un flascó
per quan l’enyor
em vinguin a buscar.
És cru l’oblit,
com l’esgarrifança del glaç d’una mirada,
com el gebre dels hiverns,
els hiverns sense memòria.
Ni l'hivern, ni la neu, ni el fred, potser ni la mort; no hi ha res tan cruel com l'oblit.
ResponEliminaPer ser honestos, t'he de dir que aquest poema ha sorgit innesperadament arran del teu "Oblit".
EliminaI sí, tens raó, no hi ha res tan cruel.
Gràcies, Jaume.
Per alguna raó una les pitjors malalties que hi ha és l'alzheimer. Ovlidar-se de ser
Eliminaa part que aquesta òliba m'està fent molta llàstima. A veure si troba un cuc o un ratolí per omplir-se la panxa aaaix
Cert, una malaltia dura...
EliminaA mi també em fa molta peneta aquesta òliba, però tranquil·la, que només s'hi ha posat per a la foto. L'espera el seu niu calentó...
Gràcies Gata Sueca! :)
Encara que no recordem tenim el subconscient que no oblida, en ple hivern.
ResponEliminaEl perill del subconscient és que de vegades deforma el record, de manera que mai torna a ser com en origen.
EliminaGràcies, Helena.
L'oblit, com un mai més.
ResponEliminaCom no haver existit.
Tu ho has dit: com no haver existit...
EliminaGràcies Xavier!
L'oblit, un carrer (o una plaça). a les cases dels quals hi entren els records que hi van a dormir un son profund. Només alguns, molt pocs, se'n desperten.
ResponEliminaCert, l'oblit és terrible!
Records que dormen i que no desperten mai més. La bella dorment de l'oblit...
EliminaGràcies per la visita, Toni!