I és que no hi ha res més solitari que beure el primer cafè del matí, amb el soroll de la cullereta contra la tassa, com a única companyia. Solitari però tan agradable alhora....
Perquè de tant en tant, per no dir sempre, m’agrada coquetejar amb la soledat i ella, que és refinada, vesteix de seda.
Perspicaç isolament que em busca pels racons, distraient-me de tot esforç per ser la persona sociable que no sóc.
Tot i que potser no sempre, però de tant en tant, et busco. I com si ens ensuméssim, ens acabem trobant allà on els camins es perden i retroben.
I és que no hi ha res més trist que sentir-se sol sense estar-ho, ni més perillós que incomodar-se amb la pròpia solitud.
Au-dessus des étangs, au-dessus des vallées,
Des montagnes, des bois, des nuages, des mers,
Par delà le soleil, par delà les éthers,
Par delà les confins des sphères étoilées [...]
Des montagnes, des bois, des nuages, des mers,
Par delà le soleil, par delà les éthers,
Par delà les confins des sphères étoilées [...]
("Elévation" - Charles Baudelaire)
Els confins poden ser aquí mateix, o dins nostre.
ResponEliminaA qualsevol lloc o a cap..
EliminaUn plaer, Xavier!
Quanta sensibilitat en aquest escrit.
ResponEliminaS'agraeix que n'hagis tingut aquesta percepció.
EliminaGràcies, Helena!
Ara em ve al cap Moustaki amb aquell "je ne suis jamais seul avec ma solitude".
ResponElimina"Pour avoir si souvent dormi, avec ma solitude,
EliminaJe m'en suis faite presque une amie, une douce habitude."
Gràcies, novesflors. :)
Jo per patir de demofòbia prefereixo la solitud a la multitud, però si m'espanten les multituds, és perquè tot i estar rodejat de gent et pots sentir molt sol.
ResponEliminaAquesta sensació de la que parles, és força habitual. Diria que en un moment en altre, ens passa a tots.
EliminaUn plaer la teva companyia en aquest racó, Vicent.