Impermeable

Cada matí com un autòmat, comença vestint-se pels pantalons texans, seguidament camisa blanca sota el pul•lòver gris i per últim, les nàutiques.
Just abans de sortir de casa, es cobreix com sempre, amb la seva gavardina impermeable que té penjada darrere la porta.
Tant se val si plou o fa sol; és secundari. Ell sempre du la seva gavardina blava.

Un cop al carrer...

S’endinsa en terrenys molls, la vida mateixa.
Sort que porta la seva peça impermeable -es diu-.

Se submergeix en els paranys fluids de l’aparent rutina.
Camina per recòndits camins que amaguen tolls de sorpreses.
Volteja rius d’emocions que li esquitxen l’ànima.
Xipolleja bassals de sentiments que havia obviat.
Es capbussa en rieres d’obligacions ingrates.
Esquiva rierols de pors, en ubicacions perfectament controlades.
S’assedega davant de fonts de desitjos incomplerts.
Gotes de rosada refreguen el seu judici que creu/creia impertorbable.

Destí líquid, racons d’aigua...

Al vespre, inundat de pensaments aigualits, torna a casa.
Es treu l’impermeable i l’escorre amb vehemència en un cubell de mides considerables.
El cas és que, dia rere dia... el fa vessar.