Dies callats

Només se’n recorda de quant en són de necessaris aquells moments, en el precís instant en que els viu in situ. Els dies en que el seu millor amic és el silenci; els que ella anomena dies callats.

Com si d’una mena de procés d’amnèsia es tractés, els dies posteriors esborren l’empremta regeneradora que causa en el seu ésser. Serà que el cos (i l’ànima) és savi, ja que sap exactament el moment de demanda del dia callat.
I apareix. I s’agraeix. I s’inicia en ella un estat de pau tranquil.litzadora.
Es llença als braços de l’estimat silenci, que la protegeix com l’aixopluc en un dia de pluja. El buit l’acarona, i sobretot, l’asserena.
Només en aquest estat quasi eteri pot veure amb claredat tot el que el caos i el bullici del dia a dia li enterboleix la visió panoràmica.
I aquells pensaments grisos que sempre deixa per més tard, arriben a la cita puntual. I és només en aquell moment de solitud immensa quan pot pensar amb claredat. Pren distància de l’assumpte i pensa, sospesa, medita.
Els dies callats ni són màgics ni tenen el do de la clarividència. No n’espera solucions ni respostes. Però els hi resta pes i retornen al seu ésser amb menys càrrega.

Tanmateix, un cop passada la data, pensa en l’absurditat d’haver perdut el temps (sempre pensant en el valor del maleït temps) en estat en aparença abúlic.
És estrany però, només en els dies callats se sent a gust amb la solitud del silenci. No l’incomoda com en d’altres ocasions que corre cap al soroll, per sentir la companyia o per evadir els pensaments grisos...?
I és curiós també que, només en els comptats dies callats és quan menys l’importen les superficialitats. És ben singular com canvien les seves preferències aquells dies.
Es pregunta per què no ho veu tot amb la mateixa claredat a l’endemà del dia callat.

L’amnèsia fa efecte i torna a les converses sonores però buides i a les paraules vistoses però en realitat opaques.

Serà que avui visc un dia callat, que en aquest instants ho veig tan clar i alhora només desitjo que no acabi...