Animal de costumbres

Me he acostumbrado
como quien se acostumbra
a dormir del tirón
bastado de sueños.
Me he acostumbrado
a mi desnudez
con sus impecables imperfecciones,
y a la testarudez
-porque si algo soy, es terca-
de querer hacerlo todo
con la tranquilidad
y el gustazo(!)
de hacer menos que nada.
Me he acostumbrado
a sonrojarme sólo
cuando me enfurezco
-que no acostumbro a ello-
y a la palidez serena
de mi rostro.
Me he acostumbrado,
también, por fin!
a mirarme en los espejos
y a ver más allá del reflejo;
y a romperlo (alguna vez que otra)
-siempre hay un mal día-
sin temor a la desdicha,
que aunque existe,
me he acostumbrado
a su sombra.
Me he acostumbrado
a tirar la gota que colma el vaso
para colmarme de oportunidades
y a creer en mis verdades
que aunque no se basen en nada,
les sirven de pies
a mis piernas amputadas
por cansancios y fatigas.
Me he acostumbrado
y me acostumbré
porque soy ahora así,
sin más,
un tenaz animal de costumbres.

Fotografia: Guy Bourdin

"La costumbre con la costumbre se vence." (Tomás de Kempis)

Text i imatge propis

A glops

Si ets bo, realment bo en aquests afers que ara t'explicaré, pots aconseguir que ni es noti. Para atenció al que et diré...

Segur que alguna vegada t'has empassat una i dues i milers de llàgrimes. Llavors ja deus saber del profund dolor de gola. Sinó, i perquè te'n facis una idea, és com si t'empassessis un nus de mariner de cànem gruixut i aspre, raspant-te les cordes vocals. Però com que mai seràs soprano, no temis, pots fer-ho tantes vegades com calgui.

I això és el més fàcil, no et creguis! A empassar en silenci, em refereixo. El que costa horrors és mantenir el llagrimall intacte. Quan corris aquest perill, quan notis que s'acosta un mar mogut per un tsunami al teu iris, parpelleja tan ràpid com puguis. Si cal, també, i si encara ets novell en aquesta tasca, fes-ho mirant enlaire, com qui observa els núvols passar. Inclús pots fer escarafalls simulant estupefacció per les formes dels cotons, que veritablement i ara per ara, t'importen un rave. Però ara mateix és preferible que semblis un imbècil a un dèbil. Parpelleja, mira enlaire i somriu falsament mentre la sal lacrimògena et penetra als pulmons. 

Uns minuts després ho hauràs aconseguit, semblaràs el valent que no has estat en ta vida. 

Quan ho hagis practicat dues, tres i quatre vegades, perfeccionant el mètode a cada glop, arribaràs a ser-ne mestre, gran mestre de futileses però tremendament útil.

Una vegada vaig somiar que el cor se m'ofegava de tantes llàgrimes empassades, però no pateixis, juraria que sura...

Palacio de alabastro

Dicen que somos instantes,

que cada soplo

-de vida-

no volverá jamás.

Jinetes

a lomos de un reloj

de arena,

cabalgando sin cesar.

Dicen que existe

un palacio de alabastro

al final de la senda.

Pero no nos incumbe

pues seguimos

con los pies en la estribera,

en cada instante,

a cada aliento

con el viento por bandera

acariciándonos el rostro

acompañados, siempre,

de la suerte de los astros.

No busques en las cartas

ni en los posos del café;

tu destino se llama instante,

éste que se marcha

sin dejar rastro,

camino

del palacio

de alabastro.

Hiverns sense memòria

És cru l'oblit,
com el gebre dels hiverns,
com els hiverns sense memòria.
Més, si cal,
caure en aquesta deixadesa;
ser conte sense paginar
a tinta efímera.
Voldria ser gota,
no volva de pols
ni bóta esparracada
on els ocells nien.
Vull ser gota
d’essència que perdura
desadeta en un flascó
per quan l’enyor
em vinguin a buscar.
És cru l’oblit,
com l’esgarrifança del glaç d’una mirada,
com el gebre dels hiverns,
els hiverns sense memòria.

Mi mandamiento, el miedo

No me importaría cruzar el charco
si supiera, que al otro lado,
existe un qué y un por qué de algo
(el cómo no me incumbe).
No me importaría desatarme los zapatos
si supiera, con certeza,
que el suelo permanece templado.
Dejaría de ir de cuclillas por la vida
si alguien me dijera:
¡Pisa fuerte! (no hay peligros)
Puedes saltar las piedras,
puedes ser salamandra
y acurrucarte en los agujeros.
Pero mi piel no es dura
y el frío me congela las venas.
Cómo voy yo a correr descalza
si me pincho con la caricia de un ángel,
si me da miedo volar y hasta reírme.
No me importaría ser gorrión
si me cortaran las alas.
No me importaría ser libre
si me aseguraran que estaré a salvo,
como el niño al que mece la madre.
Pero me conozco todas las mentiras piadosas,
las habidas y por haber,
y ya no creo más que en el miedo
que es mi mandamiento
al que en un altar,
rezo cada maldita noche,
cada
maldita
noche.

Imatge: Seamless on Society6

Un món amagat en els dits dels peus

Hi ha dies per tot, això és ben veritat.
Hi ha dies que un/a no té temps ni de tallar-se les ungles dels peus. D'altres, que estàs tan cansat/ada que et fan mal fins i tot les ungles dels dits dels peus, que prèviament no has tingut temps a tallar.
Hi ha uns altres dies, en canvi, que disposes de tant de temps, que el malgastes fent la feina inútil de pintar-te les ungles dels peus que et fan mal quan estàs exhaust i que en un dia atrafegat no vas tenir temps de tallar-te.
També hi ha dies que per no pensar en els temes verdaderament importants que esperen decisions, optes per bescanviar aquest temps, en preguntar-te per a què deuen servir les ungles dels peus, inclús els dits on dus les ungles que quan et sobra temps dediques a pintar-te, que a l'estar fatigat et fan mal, i que quan vas just de temps no pots dedicar-te a retallar.
Tot un món el de les ungles dels peus i dels dits i de... i això a què venia? Ah, avui deu ser un dels dies en que evito prendre decisions importants.

Fotografia pròpia