Passions en el pentagrama

Els batecs del meu cor segueixen el ritme del teu respirar.
Batego. Agafes aire.
Taquicàrdies. S’entretalla el teu expirar.
Palpito al compàs dels teus gemecs.
Tot al mateix ritme, composant una melodia libidinosa.
Notes seductores ballant damunt del pentagrama.
Un batec, un respir, un do, un re, un mi...
Plasmant passions en el pentagrama.

La meva boca em traeix

               La meva boca em traeix. La teva, em perd.



Em traeix en mossegar-me el llavi, quan tinc els teus a un pam.
Em perd pel dolç tast de la teva saliva.
Em traeix per negar-me cent una vegades als teus ardents petons.
Em perd la teva llengua sinuosa que s’entrellaça amb elegant passió.

Obro els ulls i atanso la meva boca al buit. Els tanco i la tinc amb mi, dins i fora meu.



               La meva boca em traeix. La teva, em perd.

1er Premi 25è Concurs Literari Nou Barris

Una pedra a la butxaca

Passejava sense rumb fix per la vall, pensant... sense pensar. I conduït per la seva aguda oïda, va seguir la remor de l’aigua brollant, fins arribar al riu.
Va seure a descansar-hi a la vora. I va ser allà, ben a prop de l'aigua, on va trobar aquella pedra. Un tros de roca brillant pel reflex del sol d'estiu, sobre la rugositat mullada.
Quan ja va haver reposat prou, no va dubtar un sol instant en desar-se la pedra a la butxaca i emprendre el viatge de tornada.
Se sentia estranyament feliç per haver trobat aquella pedra enigmàtica, un tresor secret.

A mig camí però, va començar a pesar-li molt. Va parar, se la va treure de la butxaca, va mirar-la com hipnotitzat i li va caure al terra.
A l’anar a recollir-la i degut al cansament de l’excursió, va ensopegar amb ella. Ràpidament, i tot i adolorit, se la va tornar a guardar i va seguir el seu camí.

El trajecte era llarg i el tacte aspre de la roca li va fer un forat a la butxaca de les bermudes. Va ser llavors quan li va tornar a caure i hi va tornar a ensopegar.
Dubtós entre tornar a collir-la o no, i amb la molèstia dels blaus als genolls, finalment va decidir tornar a endur-se-la.

Seguia el seu camí però les cames defallien i el pes de la pedra ja era insuportable. Augmentava a cada metre, a cada passa.
Mentre caminava amb gran esforç es va mirar els genolls masegats i les mans ensangonades, sumat a aquell pes que li produïa un dolor extenuant. Així que, sense pensar-s’ho més i abans de penedir-se’n, va fer mitja volta arrencant a córrer.
Corria amb rapidesa, com mai a la vida havia corregut, per no donar-se  temps a pensar en l’encisadora pedra i penedir-se’n.

Quan va ser per fi a  la vora del riu, va tancar els ulls ben fort i va treure’s la pedra de la butxaca.
Sembla que les forces de la naturalesa estaven de la seva part, ja que el vent, just en aquell moment ,va cessar. I va ser aleshores quan va llençar la pedra amb una força desorbitada al fons del riu. Tan lluny la va tirar, que es va perdre en l’horitzó.

De cop... silenci i pau. Tornava alleugerit a casa, no sense abans, vessar-se-li una cabalosa llàgrima.

Maons de plomes

Al solar de les vulnerabilitats s’hi troben les petjades de les ànimes nues.
El paratge en aparença inert és habitat per les psiques més dèbils. Psiques exhaustes per la fatiga que esdevé sostenir el pes dels cors colossals.

Una vegada, un dels defallits individus que hi passejava assíduament, mancat de cap mena d’indumentària més que la seva transparència inerme, va provar a col•locar-hi un maó.
Aquell objecte compacte, protector de qualsevol agressió externa que podia pertorbar els esperits més indefensos, el va fer sentir una sensació única, mai en ell experimentada.
Els porus de la seva dermis van traspuar serenitat.
Una percepció que deuria semblar-se al que els forasters anomenaven felicitat.

Tot i l’extenuació, va treure forces de l’excitació del descobriment i va córrer a dipositar-ne alguns més.
Cada maó contrarestava el feixuc pes de la por del seu jo intern. A més totxanes, més lleugeresa.
Com un afanyós arquitecte, construïa amb constància el seu mur de protecció. Una tasca laboriosa, procurant col•locar cada totxo al lloc adequat, cada punt feble tapiat, cada fragilitat dissimulada amb cura.
I amb el temps, va alçar un gran mur de contenció, invisible per als altres. Un aixopluc que l’emparava de tot el que d’alguna manera podia ferir la seva sensibilitat extrema.
Havia descobert l’escut més impenetrable mai creat per cap ésser.
I satisfet per la gran troballa, va sortir del solar amb el cap ben alt, gairebé ofegat per l’oxigen d’alçades mai inhalades.

Anys més tard....
Els passejants de la parcel•la de les flaqueses, narraven mil històries del seu intrèpid heroi. A ulls d’ells, va viure una vida fabulosa. A ulls del nostre individu, la seva mentida particular. Un autoengany impronunciable que no deixava ferides.

Algun agosarat, relatava que en cert moment en el que una tempesta de passions el va assaltar desprevingut, va ser a punt d’enderrocar-se-li el mur. I és que els maons estaven fets de plomes...
Malgrat tot, el nostre subjecte, perfectament coneixedor del material de la seva muralla, va ser a temps de desviar els possibles atacs.

Els maons de plomes existeixen en les nostres penombres, aguaitant... Només cal triar si cobrir-se amb ells al passejar-se pel solar de les debilitats, o bé, restar despullat.

Bocins de mi

- Aniol, no dorms?
- No puc, mare. Penso en demà, el primer dia de classe.
- I què és el que et neguiteja?
- Tinc por de no fer amics, de no caure bé, de que no m’agradin...
- Ajeu-te, que ara t’explicaré una història:

Existeix un ésser diví; l’anomenen l’Artesà del vidre.
En la seva laboriosa tasca de bufar el vidre, crea éssers humans donant-els-hi  forma d’esferes cristal•lines.
En un moment donat, una esfera translúcida és llençada des de la immensitat, rodolant per l’espai fins arribar a la Terra.
Al xocar contra el sòl es trenca en bocins que es van dispersant per arreu del món.
Un d’aquests bocins ets tu, i la resta de fragments són totes les persones amb les que estaràs connectat tota la vida.
Aquests trossets de vidre són aquelles persones amb les que tindràs una connexió, un lligam especial, una empatia inexplicable...
Al llarg de la vida tindràs la sort de trobar-te’n molts d’ells. Persones amb les que al minut de conèixer-les semblarà que duies tota una vida al seu costat. Homes i dones per les que tindràs una atracció especial. Fragments que encaixen a la perfecció amb tu, com si d’un trencaclosques perfecte es tractés.

- Mare (va interrompre): i ja tindré temps de trobar tots el bocins? Pensa que he d’anar classe, fer els deures, jugar...
- Mira fill (li digué somrient), no cal que vagis a buscar-los, el destí farà que els trobis; no tots però. També hi haurà fragments als que no els arribaràs a conèixer. Com també n’hi haurà que els trobaràs i deixaràs escapar. Però no et preocupis, són molts els bocins espargits.
- Mare...
- Digues fill.
- Hem tingut sort de trobar-nos entre tots els bocins.
- Tens raó. I et diré més; però no li diguis al pare. Saps Aniol? Tu ets el meu bocinet preferit. Bona nit...

Per l'Aniol...

Vides esborrades

Va despertar amb la mà engarrotada, tancada i estrenyent amb força quelcom.
Llavors va recordar el somni i a l’obrir la mà, duia la mateixa goma d’esborrar que havia somiat.
I mentre es pessigava per veure si encara dormia, no va dubtar un moment. Es va encaminar cap al jardí, decidida a seguir els passos de la manera exacte a la que ho havia fet en el somni.
Encara amb la incertesa de que estigués dormint, va córrer convençuda a fer el que es proposava. No podia perdre un segon pensant, no podia perdre l’oportunitat.
Un cop al jardí va començar a desenterrar just al costat del pi, al mateix lloc del somni.
I amb les mans ja ensangonades va trobar el farcell. El va desembolicar i allà estava, el llibre de la seva vida.
Es va dirigir al porxo perquè la rosada no fes malbé les pàgines.
I es va disposar a buscar aquells moments que l’havien pesat durant llargs anys i que ara era a temps d’esborrar. En trobar la pàgina, va començar a esborrar amb força. Mentre ho feia, recordava una altra etapa que més valdria no haver viscut, i l’esborrava també. I així successivament fins que es va adonar que la goma havia quedat en res i el llibre en blanc.
Havia estat tant absorta en la laboriosa tasca, que en aixecar la vista se’n va adonar que no estava al porxo i que davant no hi tenia absolutament res.
Es va aixecar i, va caure al buit.

...

La mare primerenca acabava de parir. I entre la sang i les restes uterines va poder veure el seu nadó.
Tenia les galtes rosades. Però el que més li va cridar l’atenció va ser aquella mirada. Estranyament va néixer amb els ulls oberts; uns ulls que reflectien tota una vida d’experiència. Seria la seva imaginació, es va dir.
Va subjectar la criatura amb fermesa i li va xiuxiuejar: “Avui comença el teu primer dia de tota una llarga vida. Si erres, no pateixis. Tan sols forma part de la teva existència, única i irrepetible.” I li va semblar que el nadó feia un somriure sarcàstic...

Plaer vs Culpa, i viceversa

Com és habitual hom es confecciona una extensa llista de propòsits al començar un nou any. I un dels més típics és del fer una mica de dieta. Fins aquí, bé.

Va ser el dia 1 de gener quan vaig anar a una cafeteria a prendre el primer cafè de l’any.
Just a l’entrada d’aquesta hi havia un cartell amb la fotografia  d’un croissant farcit i lluent, molt apetitós, que es feia anomenar “croissant vegetal”.
Mentre se m’apropava el cambrer amb la intenció de prendre’m nota, el meu cervell va començar a fer tota una sèrie d’associacions de manera molt ràpida.
El meu caparró va maquinar una relació d’auto-excuses, encapçalada per la que jo anomenaria “justificació vegetal”. I és que tot el menjar que vagi acompanyat de la paraula: vegetal, a la força no ha d’engreixar gens. Fins i tot n’hi ha que diuen que aprima! (... un menjar que aprimés ja seria la bomba)
I és clar... el que és el  tema: greix/calories que conté qualsevol croissant, diguem que se’m va colar per algun buit de la meva consciència.

El cas és que em vaig menjar aquell deliciós croissant farcit de pernil dolç, enciam, tomàquet i maionesa. Tan farcidet estava que s’havia de tallar amb forquilla i ganivet. Un delit pels meus famèlics sentits.

El problema va arribar després quan les culpabilitats van començar a atacar-me; un cop el mal ja estava fet, és clar.

Pensant-ho bé, aquell croissant no és més que un símbol de tota una llarga llista de situacions quasi diàries, en les que el plaer i la culpa es combaten en dures batalles. Vet aquí el dilema...

No cal oblidar-se de l’anomenada retenció, que seria l’eina amb la que evitar la culpa, i que tanmateix ens privaria de la satisfacció que s’hagués pogut produir.
Un ex-fumador per exemple, du aquesta eina per bandera, sempre retenint els seus impulsos addictius. O un petó retingut, que és aquell que no es fa per no ser el moment o el lloc adequat (a ningú se li ocorreria besar-se en un enterrament). I n’hi hauria tantes i tantes de situacions...

Aquell maleït i gloriós croissant m’ha fet preguntar-me si existeix algun hedonista que no senti cap mena de culpabilitat en cap moment. I una persona que sempre està fruint sense cap impediment, a la força ha de ser feliç. Però ens atreviríem a dir que en certa manera és irresponsable o indecorós?
Què pesa més la culpabilitat o el desig? Cap a on s’ha de fer decantar la balança?
Qui guanyaria la partida: la Culpa o el Plaer?

Són masses preguntes per un sol croissant però... i lo bo que era??!!