Maons de plomes

Al solar de les vulnerabilitats s’hi troben les petjades de les ànimes nues.
El paratge en aparença inert és habitat per les psiques més dèbils. Psiques exhaustes per la fatiga que esdevé sostenir el pes dels cors colossals.

Una vegada, un dels defallits individus que hi passejava assíduament, mancat de cap mena d’indumentària més que la seva transparència inerme, va provar a col•locar-hi un maó.
Aquell objecte compacte, protector de qualsevol agressió externa que podia pertorbar els esperits més indefensos, el va fer sentir una sensació única, mai en ell experimentada.
Els porus de la seva dermis van traspuar serenitat.
Una percepció que deuria semblar-se al que els forasters anomenaven felicitat.

Tot i l’extenuació, va treure forces de l’excitació del descobriment i va córrer a dipositar-ne alguns més.
Cada maó contrarestava el feixuc pes de la por del seu jo intern. A més totxanes, més lleugeresa.
Com un afanyós arquitecte, construïa amb constància el seu mur de protecció. Una tasca laboriosa, procurant col•locar cada totxo al lloc adequat, cada punt feble tapiat, cada fragilitat dissimulada amb cura.
I amb el temps, va alçar un gran mur de contenció, invisible per als altres. Un aixopluc que l’emparava de tot el que d’alguna manera podia ferir la seva sensibilitat extrema.
Havia descobert l’escut més impenetrable mai creat per cap ésser.
I satisfet per la gran troballa, va sortir del solar amb el cap ben alt, gairebé ofegat per l’oxigen d’alçades mai inhalades.

Anys més tard....
Els passejants de la parcel•la de les flaqueses, narraven mil històries del seu intrèpid heroi. A ulls d’ells, va viure una vida fabulosa. A ulls del nostre individu, la seva mentida particular. Un autoengany impronunciable que no deixava ferides.

Algun agosarat, relatava que en cert moment en el que una tempesta de passions el va assaltar desprevingut, va ser a punt d’enderrocar-se-li el mur. I és que els maons estaven fets de plomes...
Malgrat tot, el nostre subjecte, perfectament coneixedor del material de la seva muralla, va ser a temps de desviar els possibles atacs.

Els maons de plomes existeixen en les nostres penombres, aguaitant... Només cal triar si cobrir-se amb ells al passejar-se pel solar de les debilitats, o bé, restar despullat.