En un forat dins la immensitat del binomi espai-temps sorgeix una mena de bombolla suspesa en la dimensió alternativa.
En aquest indret els rellotges mai han tingut manetes. L’únic que no s’atura és la intensitat del desig que hom hi projecta en l’interior.
L’habitacle enigmàtic amaga les vides paral•leles dels qui decideixen entrar-hi, tan sols equiparables a la vida eterna dels que creuen en un més enllà.
La paret esfèrica resta entelada pels alès dels viatgers, que en el trajecte fan dibuixos de les seves respiracions entretallades per l’excitació del no moment.
Un lloc atapeït de secrets que mai seran rebel•lats i que en tot cas, tampoc entendria l’univers paral•lel.
Qui ha entrat a la bombolla sap bé de què es tracta.
Qui ha provat l’aturament del temps, desitja tornar a tastar-lo.
I qui ha quedat atrapat a l’espai paral•lel, difícilment pot escapar-ne.
Si saps de què et parlo segur que estàs planejant un pròxim trajecte. M’equivoco?
A esas burbujas les llamo yo momentazos kitkat del funcionario o los largos viajes en tren.
ResponEliminajust do it!!! Vita brevis, tempus fugit.
Estimat amic anònim em sembla perfecte que tu ho anomenis així.
ResponEliminaQualsevol moment i lloc és bo per endinsar-se en la bombolla.
I a mi em semblaria pluquamperfecte si no fos que el que descrius s'apropa a la catatònia, l'autisme, la sd. de Asperger, entre d'altres per no citar les demències.
ResponEliminaPerò no pateixis, que tot és qüestió de grau i de perspectives. Tú ets a la teva bombolla, mentre d'altres pensem que a està bé que així sia (o sigui).
;)
Saps Anònim? Sempre he pensat que la zona oculta de la Finestra de Johari és l’espai interpersonal a la que jo li dono la imatge de bombolla.
ResponEliminaAmb això vull dir que és una zona que tots tenim, sense que això impliqui patir cap mena de trastorn. Clar que uns la tenen més pronunciada que d’altres.
Però imagina’t per uns instants un món sense persones amb aquest gran món interior. No hi haurien pintures, ni melodies, ni poemes, ni fantasies, ni tantes coses que ara em passen per alt!
Lúnic risc que li podria veure és mantenir-se massa temps dins la bombolla, ja que com més t’hi estàs a dins, menys control tens de l’exterior. Però no pateixo, no.
I si a tu ja t’està bé que jo hi sigui a dins, doncs que així sigui (o sia)!
(Però que sàpigues que des de dins també us tinc a tots controlats i... m’hi emporto l’iphone) ;-)
De vegades em pregunto si el que tu anomenes bombolla-exterior de manera taaaaan dual, linial, simple, no és una el.lucubració bombollil.
ResponEliminaCrec que dins d'una bombolla hi ha una altra, i una altra, i una altra, i quan surts de la bombolla, que tu dius, no fas més que estar-te dintre d'una altra bombolla a la que anomenes "l'exterior".
Anònim,
ResponEliminaTrobo interessant la teva idea de que cada bombolla en conté una altra al mateix temps i aquesta una altra, i així successivament. Aquesta reflexió teva deu ser el que tu anomenes elucubració bombollil, és a dir: pensaments obtinguts dins la bombolla.
Si és tal i com tu expliques, és possible que ara mateix estiguem en una de les tantes bombolles. Però si és així no hem de patir, ja que ens podem intercomunicar entre les respectives. Perquè, no hauràs pensat que tu no hi ets en una, no?