Diuen d’ella que va néixer amb un munt de llapis de colors sota el braç. I és que des d’abans de tenir ús de raó, dibuixava sense parar. Omplia fulls fins a no deixar-ne cap espai en blanc. Al contrari d’altres nens de la seva edat, no regalava els dibuixos, perquè ella no ho feia per diversió ni caprici, era una autèntica necessitat. A mesura que va anar fent-se gran va anar passant dels llapis a les aquarel•les, després al carbonet i finalment a les pintures.
Necessitava expressar allò que no sabia dir amb paraules. No era que no trobés el mot adequat, sinó que el vocabulari establert se li havia quedat petit. O potser és que el món era minúscul per tot el que ella volia expressar.
Quan pintava, entrava en un món màgic al que només ella hi tenia accés. Imaginava i creava, respirava i dibuixava, i bategava en cada traç. Creava valls i rius, camins llargs amb marges florits que acariciava al seu pas, a cada pinzellada.
Només quan sentia veus que no corresponien amb el cant dels ocells del seu llenç, abandonava el seu món particular per traslladar-se a la realitat incolora. Però el cert és que cada vegada necessitava més embrutar-se els dits amb la textura de les pintures, i menys escoltar el murmuri del tràfec quotidià.
Tal va ser així, que va haver un dia en el que havia aconseguit trobar la barreja marina precisa, el color perfecte pel mar del seu univers propi, que enfeinassada amb això, no va sentir les veus que la reclamaven o potser era el tediós tic-tac dels rellotges mundans. El cas és que va fer tard per aconseguir el passatge de tornada i va haver de quedar-se allà per sempre més, plasmada entre les seves il•lustracions.
Diuen que existeix una pintura en que apareix nua, banyant-se en l’oceà que té la tonalitat més real mai aconseguida. I diuen també, que el seu perfil mostra un discret però picardiós somriure al rostre. Els que la coneixien bé, saben del cert que sí va sentir el tic-tac del rellotge...
 |
| Il·lustració: Nicoletta-Ceccoli |
