Diuen que les perles et fan més gran; potser era un dels motius pels que no s’hauria d’haver posat el collaret de perles aquella nit. Però és que semblava fet a mida pel vestit negre de còctel que havia escollit per a la festa, el complement adient o quasi perfecte, el collaret llarg de doble volta de perles autèntiques. En posar-se’l al coll es va sentir com feia temps no se sentia, imponent i poderosa.
Van arribar a la festa massa aviat, a un quart d’onze, però a ell no li agradava fer tard a aquest tipus d’actes de compromís amb socis i clients. Una vegada deixats els abrics es van fer un petó i ell es va dirigir a parlar amb la gent de l’empresa. El cambrer, que passava amb la safata dels còctels, va oferir-n’hi un de color malva. No estava gens dolent i mentre se l’acabava ràpidament es tocava el collaret i pensava que deuria haver menjat alguna cosa abans d’arribar, ja que l’alcohol començava a fer efecte massa aviat. Quan el cambrer passés amb alguna safata de canapès, n’agafaria algun, tot i que no tenia gens de gana.
Els convidats passaven i lluïen modelet, i mentre se’ls mirava de reüll –no coneixia pràcticament a ningú- seguia acariciant el collaret, passant les perles com qui passa el rosari, i pensava que feia molt, massa temps que no es prodigava ni en festes ni en societat.
El cambrer no tornava a passar, així que va anar ella a buscar-lo, al dels còctels, no pas al dels canapès. Bevia el beuratge malva, el segon o potser ja el tercer, i tocava les perles. Quan es va mirar els peus es va adonar que de tant pensar en el collaret a l’hora de vestir-se, havia oblidat d’estrenar les sabates Louboutin que feia un any que esperaven dins la capsa. I enlloc d’aquesta joia s’havia posat les avorrides sabates de saló de sempre. Va amagar els peus rere el tamboret –ja s’havia assegut a la barra-. Mirava cap a la gent, per no semblar antisocial; a més, el collaret cridava ser tot el contrari.
Des d’aquell angle en el que podia veure tots els convidats va ser on va observar aquella escena que no hauria d’haver visualitzat mai. I mentre s’apropava, flotant, a veure a la seva parella i la dona dels vestit de lluentors vermell que ara l’acompanyava, s’anava repetint “no m’hauria d’haver posat el collaret de perles”. Va comprovar el que havia vist a metres de distància: ell mirava la dona del vestit vermell amb aquella mirada exclusiva d’ells dos, amb la primera guspira que ho encén tot. I ella ho estava presenciant just en aquell moment de gènesi, i no ho podia creure. Volia negar-se al que els seus ulls mostraven i en un moment d’autèntica fúria mentre seguia dient “no m’hauria d’haver posat el collaret de perles” se’l va arrencar, i una a una van anar caient sobre el terra de porcellana negra, creant un gran estrèpit. Els assistents l’observaven amb una barreja de compassió i temor, o això li semblava a ella.
Però quan es va espantar verdaderament, va ser al veure el seu reflex en un grapat de perles al terra. El seu rostre no era la representació de la gelosia, ni tan sols de la ràbia. Es tractava de la viva imatge de la ira més profunda i terrorífica. La primera guspira de la maldat? Va recordar de sobte que de jove havia estat capaç de tot per amor, i es va esgarrifar en imaginar del que podria ser capaç en aquell estat d’ira suprema. “No m’hauria d’haver posat el collaret de perles” repetia constantment mentre tremolava i li palpitaven els temples amb força.
“Todos los hombres sabios temen tres cosas: la tormenta en el mar, la noche sin luna y la ira de un hombre apacible.” (Patrick Rothfuss)
