La font

Trobar aquella font enmig de la ciutat fumejant i xafogosa a ple mes d’agost va ser una gran troballa, un oasi al que aferrar-se.
Va deixar córrer l’aigua una estona per transformar el poc aire que corria en brisa fresca, i així permetre que li acariciés el rostre suat, mentre es recollia el cabell enrere.
Agraïa haver encertat en posar-se el vestit ampli i vaporós, i que sortosament aquell estiu s’havien posat tant de moda. No suportaria, en aquell moment, haver portat la faldilla de tub texana que li hagués escaldat fins l’ànima.
Va obrir una mica les cames i es va inclinar per a poder beure de la font. Un sobtat ventijol va recorre-li els turmells per seguir després per les cames, acabant fins a l’esquena que tenia xopa.
Un calfred de gust va fer-li emetre un petit gemec. A l’adonar-se’n, va donar mitja volta i es va trobar amb la sorpresa de que un home de mitjana edat, força atractiu i amb ulleres fosques, semblava que l’estigués observant, assegut en un banc a pocs metres de la font. Va torbar-se al pensar que potser l’airet trapella, i mentre ella es proposava beure, li havia aixecat el vol del vestit. Però fet i fet què més donava, ja no era la joveneta apocada que havia estat anys enrere i a qui l’importava aquella mena de descuits.
Assedegada, va tornar a inclinar-se disposada a beure, va obrir les cames i... en aquella mateixa postura va girar lleugerament el cap. Va poder observar que allà seguia l’home, ara tirat més endavant en el banc, mirant-se-la, sense cap mena d’escrúpol.
I de sobte va sentir com si el món s’hagués aturat i la font fos l’únic escenari d’una obra de teatre en la que ella era la protagonista i, el públic: l’home desconegut.
Va forçar una mica més la postura i va imaginar-se que l’home s’apropava ràpidament i que l’encastava contra la font. Va sacsejar el cap amb força com per treure’s aquella imatge del cap.
Va eixugar-se la boca amb el canell i es va adonar que s’havia mullat tota la part del pit del vestit, que per a més inri era blanc i feia que se li transparentés la blonda del sostenidor. Tenia la pell de gallina i la duresa dels mugrons delataven el seu estat de fredor.
Va esperar un minut llarg per tombar-se i comprovar si... vaja, havia marxat l’home d’ulleres fosques. Es feia tard, valdria més que tornés cap a casa a canviar-se, havia quedat tota molla.