Vulgar

M’agrades vulgar, no hi puc fer res. I com més vulgar, més m’agrades.
En un lloc com aquest en el que es guarden les formes, són paraules no dites; tan sols pensades entre dents.
Si sabessis que en la teva més baixa vulgaritat neix el meu desig més sòrdid...
I no es pot pronunciar perquè ho tractarien de vici, aquests falsos fatxendes.
M’estaré tornant vulgar? Vulgar no és mediocre!
Confesso: vulgaritat, m’agrades, i més encara quan ens posseeixes els cossos.
Què puc fer si m’agrades vulgar com ets...
Callar i desitjar-te, potser. Callar i descordar-me, després.

Fotografia: Caras Ionut