Has perdut la guspira

Has perdut la guspira. Has perdut allò, no sé el què, que et donava embranzida.
La purna que ens falta als ens grisos; l’impuls per gaudir de la vida.
Has perdut la llum que irradiaves des de tot el planeta. La lletra que em falta pel meu trencaclosques, la fe de l’asceta.
On està l’empremta? La que impregna al prendre aire, la que m’exalta, la que m’eriça. On està l’empenta?
Ja no tens l’espurna que et treia foc per la mirada. La que combina a la perfecció amb la meva aigua calmada.
Has esborrat la rialla, desdibuixant el blanc del teu esmalt perfecte. Ara tot és línia recta; m’has canviat les corbes per fredes dreceres. No ets el que eres...
Ja no brilles ni llueixes. Has extraviat la xàldiga i el carisma, que en tot prisma, et feia exultant. L’entusiasme contagiós també, i el teu cor generós.
Has perdut, d’un sospir, la guspira. Has perdut, vida meva. Has perdut... vida!

Fotografia: Yayoi Kusama

“Al principio era el fuego ascendente que encendía con una chispa las atmósferas, chispa de ojos rojizos, chispa de triplicados ojos, brusca como una flor.” Dylan Thomas