Teixint il•lusions, teixint decepcions

Teixia una vànova sense pressa, asserenada, però tampoc sense pausa.
Des d’un primer moment ja va tenir clars els estampats i els colors.
Dibuixos geomètrics, un tant cubistes, distaven dels típics estampats de peces d’aquesta mena. Però la seva fantasia ho projectava així. I d’aquesta manera, seguint les figures mentals, les plasmava en cada puntada.
Els colors... Cada color havia estat escollit amb cura a la merceria del barri. Diferents i vibrants tons per a cada element d’aquell trencaclosques filós. Blancs impecables, vermells fogosos, grocs lluminosos...
En arribar al blau de la confiança, de l’amistat i l’afecte, l’agulla va lliscar sobre la vànova.
Va enfilar-la de nou; aquest cop amb el verd de l’esperança.
Va clavar l’agulla a la peça amb tan mala sort que es va punxar el dit. (Aleshores va recordar l’àvia que deia que una bona cosidora sempre havia de portar el didal posat).
Gotes de sang van tacar la roba.
Amb ràbia va tornar a enfilar l’agulla; aquesta vegada amb el blau d’abans. I de mala gana va cosir una figura amb arestes deformades.
Va teixir amb força, amb ira, amb incredulitat.
En veure el patètic resultat, va aixecar-se de la cadira i va desfilar i destrossar aquella falsa vànova.
El fil rosa de la ingenuïtat va ser l’últim en caure de manera cautelosa.
Aquell hivern passaria fred...