I avui no m’ha semblat un dia diferent per fer-ho, almenys en aparença. Així doncs, t’he mirat com sempre, però també per primera vegada. T’he mirat amb la mirada baixa i cautelosa.
Alguna cosa ha canviat en tu. T’he mirat i no t’he pogut reconèixer.
Tota una vida, tota la vida creient coneixe’t, creient saber-ho tot de tu. Tu sempre tan previsible, poc amic de les sorpreses.
Et tinc al davant i no sé qui ets. Et miro i no et puc veure. Tu, un total desconegut.
Espantada pel reflex, allunyo els ulls del... mirall.
Una fructífera forma d'autoinspeccionar-nos i de contemplar les nostres quietuds i canvis. M'agrada !
ResponEliminaCuriós, el darrer poema que estic enllestint també va de miralls...
Potser una mena d'introspecció...
EliminaTinc ganes de llegir el teu pròxim poema dels miralls. Estaré al cas.
M'agrada aquesta mirada "com sempre" però "per primera vegada"! Diuen que sempre arriba un dia en què ens sentim estranys davant del mirall. Deu ser que ens reflecteix per tant per fora com per dins?
ResponEliminaDiria que, més que el mirall, són els nostres ulls que ens poden arribar a descobrir aspectes que ens havien passat desapercebuts, o que potser han canviat en nosaltres.
EliminaPerò si li podem donar la culpa al mirall, doncs millor, no? ;-)
El dia que en vaig adonar que la meva millor imatge la donaven els miralls de fira; que justament la distorsionen, vaig entendre que havia d'evitar-los, perquè sempre t'interroguen. ;))
ResponEliminaÉs una bona tàctica...
EliminaL'únic inconvenient que hi veig a anar evitant els miralls és anar per la vida un tant despentinat. Però entre ser interrogat i portar quatre pèls mal col·locats, potser tens raó i és millor això útlim. :-P
Un mirall Martina, sempre ens mostra la nostra imatge externa. Però mai podrà reflectir (o potser és reflexar? Ja em disculparàs) el nostre interior. Aquest només és vist pel nostre cor...
ResponEliminaJudit, m'has fet dubtar amb això del verb i he hagut de buscar-ho per assegurar-me'n. La forma correcta és "reflectir". :-)
EliminaCert, el nostre cor ens mostra l'interior, i no calen miralls per veure'l. Una altra cosa és que no ens agradi el que nostre cor ens mostra o encara pitjor: negar-se a veure-ho.
La/El del mirall, sempre serà previsible per a nosaltres.... Las/Els que som imprevisibles som nosaltres mateixos , inclòs per a un mateix...
ResponEliminaBon cap de setmana !!
Tu ho has dit: "inclòs per a un mateix". Pot ser sorprenent la improvisió pròpia, vista pels propis ulls...
Elimina