Gris

Aquell matí de tardor a l’obrir l’armari va recordar que, anys enrere, tot el seu vestuari havia estat fosc.
Aleshores, gairebé tot s’ho comprava de color negre. Un negre que amb les rentades havia agafat aquella tonalitat grisosa.
I ara, al veure aquelles camisetes llampants, aquells estampats que barrejaven colors blaus, vermells i verds, va trobar que li feia mal als ulls.

No recordava exactament el moment en que va deixar la vida grisa. Però sí va fer memòria en que, durant aquest últim temps, havia estat com levitant, vivint una mena d’aventura tacada de colors fascinants. Un desgavell de peripècies, totes elles irreals.

I quan l’estómac va començar a regirar-se-li de tantes voltes que havia fet muntada a la muntanya russa, va decidir de que era hora de baixar de l’atracció. Llavors va tocar de peus a terra i va vomitar totes les llampants fantasies, infantils i absurdes.

De sobte, les il•lusions òptiques van desaparèixer. Les abstraccions i metafísiques van passar a un últim pla.

I quan el seu cos va estar a to, va decidir de que ja era hora de tornar a la vida grisa.
Una existència grisa, però real i palpable. Insípida, per als més incrèduls.

Va tornar al color de les cendres, al de les il•lusions llençades al foc. Al color fred de l’acer. Als tons imprecisos de la boira.
Va abandonar les primaveres per endinsar-se al gris de la tardor.

I va enretirar tota la roba llampant per deixar pas als pantalons negres, i les jaquetes de caixmir grises.