El que hem perdut

De vegades, la vida no va del que guanyem sinó del que hem perdut. No és el que fas, ni el que conrees qui fa qui ets. No va d’això, no es tracta d’això. De vegades, la vida consisteix, tan sols, en tot allò que has perdut i el seu conseqüent record.

Et sembla trist el destí? En certa manera ho és, però també depèn de com t’ho prenguis, perquè alguns records són l’evocació de moments molt feliços ja viscuts, i això no t’ho pren ningú.

Doncs sí, la vida no va del que guanyem sinó del que hem perdut. Potser eren petites peces que encaixaven i, al no ser-hi, ja tot perd el sentit. I això és la vida, sí, la nostra trista vida, esmicolada i desencaixada a vegades, i d’altres, acollidora en la reminiscència.

(imatge extreta de la xarxa)

Carta del lector a "El Periódico"

El dolor del dol

Deien que se’m veia sencera. Deien, sorpresos, que no em veien plorar pels racons. Que envejaven el meu tarannà vers el dolor. I més coses que vaig deixar d’escoltar per païr les primeres ferides.

Però, és clar, el que no sabien (ves què havien de saber si no havien viscut res semblant en la seva pròpia pell) és que el dolor és particular en cada ésser. No sabien tampoc que jo plorava pels racons, però els racons del meu cor.

No tenien ni idea que de tantes llàgrimes vessades dins meu podria expreme’m fins a ofegar un jardí immens d’hortènsies, com les que ella tenia al porxo de la nostra casa d’estiu.

Que el que no sabien és que li tinc una carta preparada que no m'he atrevit a llegir-me-la per por a trencar-me. Que mentre escric aquests quatre renglons les llàgrimes em regalimen (tant se val si pel rostre o les entranyes), però que fan el mal més gran mai sofert. Que el meu dolor, o el de qualsevol altre, dol. I dol més encara, tot i que sembli un embarbussament, el dolor del dol; que dol, i molt.

Tot això és el que no sabien i, de fet, tant me fa si ho arriben a entendre mai, perquè jo decideixo que el meu dolor es íntim. I és que si ja no decidim en això no cal decidir en res més en la nostra efímera vida.

Carta a "El Periódico"

Un poema a mitges

Un poema a mitges,

un llençol aspre,
una ungla escapçada.

Incomoditats que són arestes a l’ànima.

Pausa

A fora les fulles tremolen.
Preludi de tardor anhelada.
Engeloseixo!
Es pot sentir fins a desprendre’s?

L’alè ha impregnat la finestra.

Esperança i reprendre

El cursor pampallugueja.
Teclats muts.
Blancs que amaguen rimes.
Rimes que oculten carències.

Una nafra sagna als budells.

Rendició final

Un poema a mitges,
un llençol aspre,
una ungla escapçada.

Mort a la vanitat

El creador de recuerdos

“Bla, bla, bla...” hablabas, parloteabas, me contabas algo irrelevante que ahora mismo carece de importancia. Pero de golpe y porrazo, ¡pam! tu monólogo culminó con tres únicas palabras, 17 letras, para ser exactos; que retumbaron en mi cabeza por siempre jamás: “Y CREARÁS RECUERDOS”.

Y es que aunque simple, resultó ser algo tan elocuente, ahora ya imprescindible para mi sino, que pensé: Maldita sea ¿por qué no se me habrá ocurrido a mí? 

A continuación, se apoderó de mí una rabia irracional: ¿Quién te ha dado permiso para formar parte de mis recuerdos, ahora ya siempre que piense en crearlos? Yo, que te quería fuera de mi memoria, que fueras pasajero, y de repente perduraste sin yo quererlo. Quedaste protagonista en MI recuerdo, tal si fuera una película con el título “El creador de recuerdos” con luces de neón intermitentes y rojas.

Y ya estoy pensando en la segunda parte, a la que quisiera titular “¿Cómo se eliminan los recuerdos?” pero ya se sabe, las segundas partes nunca fueron buenas.

Subjecta't

 

Miss Simpatia

Segur que tu, lector/a, coneixes alguna Miss Simpatia, que ara intentaré definir. I si resulta que n’ets una, a més de compadir-me de tu, t’aviso que aquest escrit pot ferir la teva sensibilitat.

La que jo anomeno Miss Simpatia, podria lluïr perfectament una banda tot el sant dia, però no és necessarri aquest detall per identificar-la. Acostuma a creure’s la reina de les festes, reunions, petits comitès i converses íntimes. Fa acudits fàcils i sovint grollers, i té un riure estrèpit que pot causar sordera irreversible als pobres oients.

Si amb això no en tingués prou, gosa adreçar-se a dos o més callats dient-los: “Ui, quin avorriment entre vosaltres, no? Ha ha ha!” Els reservats, que acostumen a ser més educats que les Miss S., i davant tal pregunta/afirmació, acostumen a fer servir un discret somriure com a resposta. Però a no ser de la seva elegant diplomàcia, estic segura que li fotrien una bona cleca.

I és que és ben sabut, que parlar pels cozes no és sinònim de cordialitat ni simpatia. Que n’hi ha que parlen i parlen... i no diuen res en absolut.

En defensa dels que no destaquen per la seva vèrbola, val a dir que tenen un subtil però gran sentit de l’humor, possiblement perquè han tingut temps previ a observar i pensar. Perquè l’espontaneitat no sempre és una virtut, ni dir tot el que un/a pensa és adequat.

De totes maneres, si hipotèticament, i en l’anècdota d’exemple anterior, algun dels discrets hagués gosat explicar-se, dient per exemple que "no sempre la que més parla és la més simpàtica" (així, de manera clara i directa perquè ho entengués); després del "no..." hagués deixat d’escoltar-los. Perquè això també ho tenen les Miss S: parlen molt i escolten poc. I si la curta dialèctica no es refereix a elles, ni al el seu melic, deixen d’interessar-se per la conversa.

Tanmateix i tornant a l’exemple, conclouré amb el detall que la Miss no hagués captat la indirecta, de que anava per ella...

En conclusió, i a partir d’ara, definirem a Miss Simpatia en el (meu) nou diccionari com a: “Persona que domina l’art de no dir res amb moltes paraules”  i en el de sinònims: “avorrida”, “egocèntrica”, “cruel” i afegirem, si se’m permet: “força curteta”.

Signa: ANÒNIM/A, amb un discret somriure :)

Cor petit, cor gran

 

El meu canal Youtube

Del res que et queda

Si ja no et queda res, com dius, res de res; per què vesteixes de poesia el que fou o fóra, com verses ara, un ‘res de res’.
Perquè si del no res et resulten tants bells poemes, tant se val la rima però que la fonètica és un càntic d’àngels...
Deia, que si del res o del buit treus tanta vida a cada estrofa, que perdura en la pell com perfum de roses silvestres collides després de la primera rosada del mes de maig...
Disculpa, em poso a volar entre els teus versos i, reprenc: com pot ser que de tot això que tu en dius res -permet-me posar-ho en dubte- et dolgui així.
Perquè jo, si fóra tu, i tingués la teva mestria en l’art de la ploma, no vessaria cap llàgrima sobre les “is” i les convertiria en “eles” altives que s’alcen fins a l’infinit.
I és que del doler del res, del no res que en dius tu, en fas un tot que esgarrifa, i l’esgarrifança al llegir-te, amic meu, creu-me: és la teva millor aliada en aquesta llongeva vida.

El bosc frondós

Clica per veure-ho a youtube

Anoche tuve un guiño de nostalgia

Anoche tuve un guiño de nostalgia. Lo sé porque esta mañana encontré la palabra nostalgia escrita en el bloc de notas que dejo encima la mesilla de noche, por si la inspiración me acecha en sueños.

Pero no consigo recordar qué nostalgia fue la que me hizo buscar mi pluma a tientas y escribir nueve letras garabateadas a tinta.

Y ahora me empaña la tristeza. ¿Se puede sentir nostalgia de nostalgias olvidadas? ¿Puede la nostalgia ser sonámbula en medio de la noche? ¿O quizás pícara y en cierto modo malvada? Tantas dudas y tantos recuerdos que me empeño en visionar a cada minuto y mi nostalgia no aparece.

Pero esta noche tengo una cita. Te espero a ti, querida nostalgia. Y deseo con todas mis fuerzas que me expliques una bonita historia, y con suerte, mañana la encuentre escrita en mi bloc de notas.

P.D. No me falles N.

Tranquils, pares, ja sortim nosaltres a comprar

III Concurs de microrelats de Sant Jordi

Carta del lector "El Periódico"

La meva ambició

Guardó la tormenta

Guardó la tormenta

en un frasco de porcelana;

cascarilleaba al ritmo

de relámpagos de mañana.

Allí dejó sus penas,

nostalgias y desganas.

Ella guardó la tormenta

que vislumbró en su ventana.

Bobo i el viatge espacial

Assaboria el pa amb la xocolata negra que la mare em preparava cada diumenge per esmorzar, quan de sobte em vaig espantar d’allò més en veure al Bobo, el meu osset de peluix preferit, tot tacat de cacau.
No recordo quan li vam posar el nom de Bobo, suposo que em va semblar un nom divertit, no perquè  em semblés poc llest, no; en Bobo tenia una mirada molt desperta! (bé, de fet mitja mirada: va perdre el botó que tenia per ull, un dia que jugàvem al parc).

Doncs bé, quan vaig adonar-me que en Bobo, que va amb mi allà on vaig jo, havia quedat negre de cap a potes, vaig córrer a ensenyar-li a la mare, entre crits, esglais i llàgrimes. La mare em va voler tranquil•litzar dient-me no sé què d’un viatge, però jo no l’escoltava entre els meus singlots. Quan em va eixugar la cara, m’ho va explicar bé. Em va dir que en Bobo hauria de fer  un viatge espacial que fan tots els ossets de peluix bruts, del que quan tornés, estaria ben net i polit.

Primer de tot, havíem de buscar-li indumentària d’astronauta. Li caldrien unes ulleres pel viatge, així que vam regirar entre els estris d’anar a la platja: galleda, pala, flotador... fins que vam trobar les ulleres de busseig. Serien fantàstiques perquè en Bobo pogués veure-hi bé a l’espai. I a més a més, la mare que té molta traça, li va confeccionar unes bótes espacials, d’unes bótes d’aigua meves a les que li va enganxar trossets de roba de color alumini. Feia  tanta patxoca que em venien ganes d’anar a l’espai amb ell! 

Quan ja vam tenir en Bobo llest amb les ulleres, les bótes i una palleta a la boca per poder respirar bé, era moment de pujar-lo a la nau espacial! Així que vam anar a la bugaderia per ficar-lo dins la nau blanca, que tenia una porta rodona de vidre.  La mare va ruixar-lo d’una pols màgica que se’n deia Dixan, li vaig fer un petó ben gran i vam ficar-lo dins la nau espacial. Vam tancar la porta i vam comptar enrere de 10 a 0, moment en que la mare va pitjar el botó de llançament (un que posava centrifugat). La nau va començar a donar voltes i més voltes, i la mare em va dir que ara deuria estar prop de la lluna. Semblava tant emocionant! Passada una estona, la nau va disminuir la velocitat fins que va deixar de donar voltes. Ja havia tornat! Nerviós, vaig obrir la porta i... allí estava en Bobo, més blanc que mai, i fins i tot semblava que em somreia.

Quan vam ser al llit per fer la migdiada, en Bobo va explicar-me tot el viatge, amb les turbulències, els estels fugaços i els planetes fins que em vaig quedar adormit. O potser ja feia estona que dormia i m’ho explicava en somnis...

Gif trobat a Tumblr

Mare, compra'm unes ales

Imperfectos

Romper el cielo

Y llega un momento en que todo es predecible y te parece que ya has vivido lo que tocaba vivir. Que conoces todas las respuestas, no surgen más preguntas, mas pierdes el interés por todo. La vida es sumamente aburrida y te da pereza hasta hablar, actuar e incluso pensar. Te ves mayor aunque tampoco añoras la juventud; quizás tan sólo su inocencia por volverte a dejar seducir por el efecto sorpresa. Pero te desdices porque ya te sobra; te sobra todo, hasta la gente y su comportamiento previsible. Podrías hacer spoiler de absolutamente todo, pero ni lo harías por cansancio y tedio.

Dicho todo esto, encuentras una mísera esperanza porque ¿sabes?:

Me niego a dejar de creer en la magia y las sorpresas. Y no hablo de pequeñas sacudidas internas sino de aquellas sorpresas que te hacen vibrar. Y no, no estoy hablando del amor ni tampoco del amor poético, ni del universo ni fuerzas cósmicas. Tampoco de las pequeñas cosas, dícese del murmullo del viento o la belleza del mar.

Yo hablo de hacer tamborilear los cimientos, el ser y el futuro. Hablo de convertir lo cierto en incierto, hasta romper el cielo.

Hablo de... ¿Sabes de qué hablo? Porque yo no, y espero que tú me lo digas.

¿Sabrás sorprenderme?

Fotografia: Alex Stoddard

Ni em dol, ni estic de dol

No em dol res.
Res de qui no m’interessa que em dolgui.
No em dols tu, ni ell, ni l’altre...
I em sento tan alliberada!
Temps ençà que em dolia tot;
cada parcel•la de pell i...
...ara no em dol gens.
M’estaré tornant de gel?
Però jo vull ser foc!
Foc o espurnall,
no per desfer cap glaciar
sinó per combatre el dolor que, ara,
ja no em dol.
Com alleugera l’aigua
i quin gust cremar.
Ja no em dol el que dol a la majoria.
I és que no vull ser com tothom,
sent aquest el meu secret per
ser foc,
ser forta,
ser immune,
única
i gairebé, gaire... bé:
indestructible.
Perquè ja no em dol;
ni em dols
ni em dol res,
res
de
RES.

Quin esglai

3er PREMI XXXII CONCURS DE PROSA I POESIA EN CATALÀ (Sant Jordi 2020)