Pestanya i ploma

Avui, un dia de tants, m’he posat a escriure.
Escrivia sobre el de sempre, sobre allò que uso per no escriure del que verdaderament m’agradaria. El que no escric per covardia.

Però bé, el cas és que escrivia i una pestanya ha caigut sobre el bolígraf. Sempre he volgut escriure amb ploma però per pur pragmatisme, conformisme o pel que sigui -no sé ben bé-, no ho faig.

El cas és que m’ha caigut una pestanya, que relliscava entre la punta del bolígraf i el paper. Volia treure-la, però no podia parar d’escriure allò que em servia per no escriure el que verdaderament voldria, amb el bolígraf que substitueix la ploma que mai he tingut.

Però bé, el cas és que la pestanya estava allà adherida entre escrits inútils, bolígrafs suplents i paraules porugues.

El cas és que sense deixar d’escriure, pensava que potser seria una d’aquelles pestanyes que quan un és menut bufa sobre la mà. Bufa amb l’anhel d’una sort venidora, d’un desig impalpable.
I vet aquí –pensava, sense deixar d’escriure- que creient-la llunyana, a la pàtria dels impossibles, potser havia retornat per canviar-me la sort. Ves que no fos senyal d’arribada del desig embolcallat amb tinta entre pampallugues de llum del faristol de l’escriptori.

I ara sí, vaig deixar el bolígraf i em vaig imaginar amb la ploma estilogràfica escrivint  tot aquell reguitzell de renglons expiatoris...

Però bé, el cas és que tot això són tan sols suposicions a mitges tintes i escrites amb bolígraf.

Fotografia: Zev Hoover

“Escribí, escribí sólo para no morirme.” (Oda a la envidia) -Pablo Neruda-