L’OBLIT

Si vols i em deixes, et faré de memòria.
Reescriuré la partitura del vent
i rememoraré l’olor de la pluja, quan mulla
si vols i em deixes.

 

Si vols i em deixes, t’evocaré el gust dels petons
i et mostraré el color del rubor quan de reüll, m’observes.
Et recordaré els petits moments,
però que els fem grans per ser molt nostres,
sempre si... vols i em deixes.

 

Si vols, amor, t’escriuré un poema.
Un poema d’amor, si vols i em deixes.

Fotografia: Phoebe Rudomino

L’últim bes

Pintura: Ho Ryon Lee

Si et demano que em besis els peus, no vull dir que besis el sòl pel que camino.

Si et demano que me’ls besis és perquè vull que ho facis, literalment. Que els agafis amb la delicadesa que et caracteritza, primer un i després l’altre. Tot seguit, sense deixar de mirar-me, vull que me’ls besis amb els teus llavis de caramel.

I no es tracta de res fetitxista. És que m’agrada que em besis de dalt a baix. I ves per on, els peus te’ls has deixat.

Si et demano que em besis els peus, besa-me’ls, besa-me’ls...

La casa dels estims

A la casa dels estims, dels meus estims, hi estàs convidat.
Sàpigues que a la llar d’aquests, els meus sentiments, hi tindràs sempre les portes obertes.
Passa, passa, no et quedis enrere. A fora se’t gelarà el cor.
Com si fos casa teva. Acomoda’t, seu i estova’t el coixí de les empaties.
Serveix-te d’abraçades, sempre necessàries.
Les carícies les trobaràs a la cuina, l’estança amb més caliu. Ja saps, allà on hi cuino les emocions.
I si ets prou agosarat i te’n vas pels racons, hi trobaràs els meus petons, dolços o apassionats.
Ara bé, si tan sols vols una mà amiga sobre l’espatlla, jeu al meu costat i no marxis.
La casa dels meus estims és ara també, ca teva.

Mirades furtives

Fotografia: Ira Bordo

Quan penses que no et miro
et repasso, rumio i desitjo.
I tu, ingenu, creient que no et miro…

Quan penses que no et miro
ressegueixo cada pam de la teva pell
amb pausa, que no embafi.
I quan he acabat el festí
sempre, sempre torno als teus ulls de mel.
M’agrada reflectir-m’hi,
no per raons vanitoses
sinó per saber-me a dins teu, d’una o altra manera.

Quan penses que no et miro
creu-me, et miro.
Et miro i m’enamoro.

És a les tres

És a les tres de la matinada quan amb els ulls enlleganyats, desperto.

És a aquesta hora concreta, la més fosca de la nit, en la que ho veig tot nítid. I la visió de l’evidència m’aterra de tal manera, que no puc més que arraulir-me, poruga, covarda, sota els llençols. En postura fetal serro les dents amb força i compto les fraccions del temps fins a que passi l’hora maleïda.

És a les tres de la matinada de cada dia que es repeteix el meu malson. A l’hora folla, perversament puntual, maleeixo la meva sensatesa.

És tan sols quan la maneta del rellotge ha fet un gir de noranta graus, que puc veure el meu jo autèntic, sense distorsions ni contaminacions enganyoses. És aleshores quan amb la visió esfereïdora del meu ésser en la retina, m’envaeix la por. I no em veig capaç, no puc enfrontar-me a... les tres de la matinada. Tancaré els ulls altra vegada fins que siguin les quatre, les fingides quatre de la matinada.

Gelós del llit

Quan en Josep Lleixà va proposar de fer un sonet encadenat junt amb l’Encenallsdevida Ginamel, la Mariola Nos i servidora, vaig pensar que seria quelcom divertit. Un cop acabat, me n’he adonat que ha estat tota una experiència i a més a més, d’allò més enriquidora. Ha estat un verdader plaer col•laborar a quatre tintes, a quatre sensibilitats, a quatre cors. Gràcies companys/es!
Aquest és el resultat d’aquest còctel de versos:

Gelós del llit

 

Avui estic gelós del teu llit i dels llençols.
Jo et vull estimar tan aimada
que aquesta nit ho seré tot a la vegada
llit, llençols i amant, quan estem sols.

 

És quan em trobo sol, ben entrada la nit
que et penso, renego i et nego.
I és quan estic arraulit, en el llit
que humit et recordo i m'ofego.

 

Desesperat et penso volent-te estimar,
abraçat als llençols cercant la teva olor
sol en el meu desert podent-te imaginar.

 

Gelós, en el teu llit fingida mortal
en absent combat em vesso
al blanc finit del goig brutal.

 

Autors/es:

Josep Lleixà
Encenallsdevida Ginamel
Mariola Nos
MartinaH

Llàgrimes eixutes

No em fas cap pena quan et veig llepar-te les ferides.
No em crec que no dominis la voluntat.
Tant me fa que m’enganyis. El que t’hauria de preocupar fóra la consciència de la teva farsa.
T’has fet les preguntes adequades? Ets prou valent per escoltar les respectives respostes?
Però tu camines per les corbes, evitant els possibles atalls, procurant-te el camí més llarg.
Realment creus que el temps és el teu aliat? Ingenu... No veus que el que fas és allargar l’agonia?
No em fa cap pena la gent covarda. No em fas cap pena, ni et ploraré. Però, et portaré flors...

Pintura: Lori Earley