El dolor del dol

Deien que se’m veia sencera. Deien, sorpresos, que no em veien plorar pels racons. Que envejaven el meu tarannà vers el dolor. I més coses que vaig deixar d’escoltar per païr les primeres ferides.

Però, és clar, el que no sabien (ves què havien de saber si no havien viscut res semblant en la seva pròpia pell) és que el dolor és particular en cada ésser. No sabien tampoc que jo plorava pels racons, però els racons del meu cor.

No tenien ni idea que de tantes llàgrimes vessades dins meu podria expreme’m fins a ofegar un jardí immens d’hortènsies, com les que ella tenia al porxo de la nostra casa d’estiu.

Que el que no sabien és que li tinc una carta preparada que no m'he atrevit a llegir-me-la per por a trencar-me. Que mentre escric aquests quatre renglons les llàgrimes em regalimen (tant se val si pel rostre o les entranyes), però que fan el mal més gran mai sofert. Que el meu dolor, o el de qualsevol altre, dol. I dol més encara, tot i que sembli un embarbussament, el dolor del dol; que dol, i molt.

Tot això és el que no sabien i, de fet, tant me fa si ho arriben a entendre mai, perquè jo decideixo que el meu dolor es íntim. I és que si ja no decidim en això no cal decidir en res més en la nostra efímera vida.

Carta a "El Periódico"

Un poema a mitges

Un poema a mitges,

un llençol aspre,
una ungla escapçada.

Incomoditats que són arestes a l’ànima.

Pausa

A fora les fulles tremolen.
Preludi de tardor anhelada.
Engeloseixo!
Es pot sentir fins a desprendre’s?

L’alè ha impregnat la finestra.

Esperança i reprendre

El cursor pampallugueja.
Teclats muts.
Blancs que amaguen rimes.
Rimes que oculten carències.

Una nafra sagna als budells.

Rendició final

Un poema a mitges,
un llençol aspre,
una ungla escapçada.

Mort a la vanitat

El creador de recuerdos

“Bla, bla, bla...” hablabas, parloteabas, me contabas algo irrelevante que ahora mismo carece de importancia. Pero de golpe y porrazo, ¡pam! tu monólogo culminó con tres únicas palabras, 17 letras, para ser exactos; que retumbaron en mi cabeza por siempre jamás: “Y CREARÁS RECUERDOS”.

Y es que aunque simple, resultó ser algo tan elocuente, ahora ya imprescindible para mi sino, que pensé: Maldita sea ¿por qué no se me habrá ocurrido a mí? 

A continuación, se apoderó de mí una rabia irracional: ¿Quién te ha dado permiso para formar parte de mis recuerdos, ahora ya siempre que piense en crearlos? Yo, que te quería fuera de mi memoria, que fueras pasajero, y de repente perduraste sin yo quererlo. Quedaste protagonista en MI recuerdo, tal si fuera una película con el título “El creador de recuerdos” con luces de neón intermitentes y rojas.

Y ya estoy pensando en la segunda parte, a la que quisiera titular “¿Cómo se eliminan los recuerdos?” pero ya se sabe, las segundas partes nunca fueron buenas.

Subjecta't

 

Miss Simpatia

Segur que tu, lector/a, coneixes alguna Miss Simpatia, que ara intentaré definir. I si resulta que n’ets una, a més de compadir-me de tu, t’aviso que aquest escrit pot ferir la teva sensibilitat.

La que jo anomeno Miss Simpatia, podria lluïr perfectament una banda tot el sant dia, però no és necessarri aquest detall per identificar-la. Acostuma a creure’s la reina de les festes, reunions, petits comitès i converses íntimes. Fa acudits fàcils i sovint grollers, i té un riure estrèpit que pot causar sordera irreversible als pobres oients.

Si amb això no en tingués prou, gosa adreçar-se a dos o més callats dient-los: “Ui, quin avorriment entre vosaltres, no? Ha ha ha!” Els reservats, que acostumen a ser més educats que les Miss S., i davant tal pregunta/afirmació, acostumen a fer servir un discret somriure com a resposta. Però a no ser de la seva elegant diplomàcia, estic segura que li fotrien una bona cleca.

I és que és ben sabut, que parlar pels cozes no és sinònim de cordialitat ni simpatia. Que n’hi ha que parlen i parlen... i no diuen res en absolut.

En defensa dels que no destaquen per la seva vèrbola, val a dir que tenen un subtil però gran sentit de l’humor, possiblement perquè han tingut temps previ a observar i pensar. Perquè l’espontaneitat no sempre és una virtut, ni dir tot el que un/a pensa és adequat.

De totes maneres, si hipotèticament, i en l’anècdota d’exemple anterior, algun dels discrets hagués gosat explicar-se, dient per exemple que "no sempre la que més parla és la més simpàtica" (així, de manera clara i directa perquè ho entengués); després del "no..." hagués deixat d’escoltar-los. Perquè això també ho tenen les Miss S: parlen molt i escolten poc. I si la curta dialèctica no es refereix a elles, ni al el seu melic, deixen d’interessar-se per la conversa.

Tanmateix i tornant a l’exemple, conclouré amb el detall que la Miss no hagués captat la indirecta, de que anava per ella...

En conclusió, i a partir d’ara, definirem a Miss Simpatia en el (meu) nou diccionari com a: “Persona que domina l’art de no dir res amb moltes paraules”  i en el de sinònims: “avorrida”, “egocèntrica”, “cruel” i afegirem, si se’m permet: “força curteta”.

Signa: ANÒNIM/A, amb un discret somriure :)

Cor petit, cor gran

 

El meu canal Youtube

Del res que et queda

Si ja no et queda res, com dius, res de res; per què vesteixes de poesia el que fou o fóra, com verses ara, un ‘res de res’.
Perquè si del no res et resulten tants bells poemes, tant se val la rima però que la fonètica és un càntic d’àngels...
Deia, que si del res o del buit treus tanta vida a cada estrofa, que perdura en la pell com perfum de roses silvestres collides després de la primera rosada del mes de maig...
Disculpa, em poso a volar entre els teus versos i, reprenc: com pot ser que de tot això que tu en dius res -permet-me posar-ho en dubte- et dolgui així.
Perquè jo, si fóra tu, i tingués la teva mestria en l’art de la ploma, no vessaria cap llàgrima sobre les “is” i les convertiria en “eles” altives que s’alcen fins a l’infinit.
I és que del doler del res, del no res que en dius tu, en fas un tot que esgarrifa, i l’esgarrifança al llegir-te, amic meu, creu-me: és la teva millor aliada en aquesta llongeva vida.