Un racó en el que es permet somiar. Tanca els ulls i estén les ales...

divendres, 25 de setembre de 2015

Peix de lluna plena

Els dies amb lluna, sóc peix, i baixo a les profunditats.
Entre taurons i tritons et trobo dins una peixera, cobert de tot el teu pèl d'animal salvatge. Amb els meus llavis d'amfibi ressegueixo les quatre cantonades del recinte envidriat fins a trobar els teus ulls ambre.
Et faig mil preguntes que ja no recordo, excepte una: Saps nedar? Òbviament em respons, amb ullals esmolats i divertits, que no. I entre curiositats insomnes es fa de dia...
Les nits de sol, perdo les escames, i ja no ens podem trobar. Haurem de ser amics de lluna plena, de sal de mar i licantropies vàries.

Imatge trobada a la xarxa

diumenge, 13 de setembre de 2015

No sólo de

No sólo de amor vive el hombre,
también del desamor
y del dolor del querer 
sin acuse de recibo,
y de ser hombre
o nombre
antes ya de nacer.

No sólo de oxígeno vive el hombre, 
ni de la brisa
que arremete con prisas
tu reloj vital;
un puesto de sal
en el que vender dulces
que amargan
pero que tragas grato
a ratos,
a vidas.

No sólo de alimento vive el hombre,
también del veneno
que mecen las palabras
que empañan tu ser.

No sólo de poesía vive el hombre,
aunque subsistiría media vida,
si me apuras, tres cuartos,
a base de chutes de tinta
y gotas de ambrosía.

No sólo de caminar vive el hombre,
pues hay senderos tan cortos
que ni pies precisas,
y carreteras tan largas
que desplegando las alas
a un minuto eterno
llegas a la meta.

No sólo de estrellas vive el hombre,
pues hay luces tan brillantes,
fulgores palpitantes,
deseos a un palmo de vista
que si te despistas
ciegan tus ojos
y tus miedos.

No sólo de credos vive el hombre;
tú religión es pasar
como alma errante,
como sueño,
como vida,
como la vida es sueño.

Imatge de la xarxa

Poema sorgit arran d’un versos de Joan Quisapquè, a qui dec doncs, la inspiració: 
“No sólo de oxígeno vive el hombre
ser soñado también necesita
y haber dormido con la muerte.”

dimarts, 8 de setembre de 2015

“Con faldas y a lo loco”

Feia una calor inhumana. Els termòmetres embogien fent pampallugues, sense marcar cap numeració clara -o potser era la suor que li baixava des de les celles fins als ulls, obstaculitzant-li la visió-.
No li agradava posar-se faldilles curtes quan tenia pensat d’agafar el metro, per no haver d’aguantar les mirades lascives dels bavosos vells verds, però es va alegrar del seu oblit al vestir-se aquell matí; no hagués suportat uns texans arrapant-se-li a tot el cos moll.
Les olors corporals dels viatgers van ajudar a que el trajecte fos més insuportable. En sentir la botzina del metro va sortir com un llamp, com si li anés la vida; necessitava aire encara que fos el contaminat del carrer.
Una vegada a fora, va procurar calmar aquella sufocació semblant a un atac d’ansietat. I mentre es refeia recuperant l’alè, acaparant el poc aire que deixava la xafogor, va sorprendre-la un agradable calfred. Va mirar a terra i va veure que es trobava a sobre d’una reixa de ventilació subterrània. Va agrair la brisa gratificant que es colava entre la reixa i que va començar a recorre-li el cos, escolant-se-li primer entre els dits dels peus que li sortien de les sandàlies, passant pels turmells, fins a fer-li pessigolles per la part darrera dels genolls i per acabar, finalment, traspassant-li el cotó de les calcetes. El calfred inicial es va convertir en una onejada de plaer, que amb les ràfegues constants, li produïen espasmes rítmics als genitals. La faldilla es movia al compàs de la ventada, donant-li petites fuetades al cul, que augmentaven la intensitat d’aquell moment orgàstic. (Mentre el seu cos responia sumís a aquell atac sexual provinent del no res o d’algun ens que havia pres forma de brisa, pensava que si el termòmetre embogit pogués prendre la seva temperatura corporal, esclataria en mil bocins a l’instant.)
Va emetre un gemec sec però intens, mentre fluids li regalimaven per l’interior de les cuixes...
De sobte, l’aire subterrani va cessar. Per un moment creia que no es podia moure, tenia tot el cos en un estat d’excitació paralitzant. Uns segons, potser minuts, després, va aconseguir fer una passa rere l’altra i va començar a caminar com un autòmat, intentant donar-se una explicació, sense èxit, al que li acabava de passar.
A partir d’aquell dia memorable va decidir fer un profund estudi sobre terreny de totes i cadascuna de les reixes de ventilació subterrànies de la ciutat, i també potser, de les rodalies...



diumenge, 6 de setembre de 2015

Serenitat

—Doncs sí que se la veu moixa, sí... Què li deu passar? —xiuxiuejaven les tafaneres del poble.
—Jo crec que és tristesa —deia una.
—Més aviat malenconia —va dir l'altra.
—Que no! —va exclamar la tercera —i va afegir— és pur menfotisme.
Ella que gaudia de bona oïda, tot i l’avançada edat, ho escoltava amb total tranquil·litat, i pensava, que la majoria confonen felicitat amb alegria.
I el que no sabien és que la serenor de la que ella gaudia, és un estat en el que l’alegria, inclús la felicitat, són supèrflues. Però no valia la pena explica’ls-hi, perquè elles seguien en la seva discussió acalorada...

Fotografia: Joe Webb

"Vísteme de hermosura el pensamiento, serenidad, perennemente unida al árbol de mi vida a contra viento." (Blas de Otero)