Un racó en el que es permet somiar. Tanca els ulls i estén les ales...

diumenge, 31 de maig de 2015

La capsa de música

De petit, el pare
tenia una capseta de música,
que obria quan estava trist;
una capsa de música
sobre la tauleta de nit.
Quan s’ajeia al llit
se la posava a la falda i l’obria,
tancava els ulls i,
escoltava la melodia.
De la capsa de fusta
en sortien notes,
a les que s’enfilava i volava...
I somiava en totes aquelles coses
que volia fer de gran,
com tocar un piano de cua
amb partitura de Bach.
De petit, el pare
tenia una capseta de música
que obria quan estava trist
i somiava en tocar un piano que,
anys més tard,
va regalar-me a mi.

Fotografia: Even Liu


Pel pare...

dijous, 28 de maig de 2015

nÚvOl

(Iniciat el 4 de maig del 2013)

El nostre petit món de llestres i il·lusions



 po
e
ma
(in)
a
ca
bat
de
com
ençar


(
diàlegs
poètic
o
vir
tuals
entre


Arnaudeguerau

i:a

MartinaH 


1.

quan escampa el núvol,
en queda la intempèrie. 



                   2. 

Sobre un mar de lletres,
           paraules 
                      i versos
                                 levita un (el) núvol.

Bombolla d'oxigen.
              Petit món,
                        grans fantasies.

Cotó que ens xucla
             i escup
                         noves inspiracions.



3.

reflexes en l'aigua d'un estany,
les onades con
cèntriques ina
cabables

.

.

.



4.

Rellotges sense manetes marquen el temps...
...el temps dels records que encara han d'esdevenir.



5.

 des
del Sol de mitjanit
(més estel·lar i glaçat!)
tornes al núvol i (ha escampat)
s'ha esvaït i és
boira...



6.

Núvol cíclic.
 Absorció d'idees que escorre la pluja,
retornen en vapor d'aigua (mÀgIa?).
Pluges, sols, nits i dies... sense fi.



7.

fulls de tardor,
hivern o estiu,
voleiant valls i sembrats, camps de ciments i roselles
aquestes primaveres.
I entre ruixats, cels esstel·lats, llunes d'Abril, bruixes i macs,
nits
de somnis i
in
somnis i
matinades des
vetllades; sempre
sempre
des
prés
de
(fer)
l'amor
ens urgirà la mateixa pregunta
:
per què l'home té por
de
(la
bellesa
de)
la
dona
?



8. 

 Trepitges de puntetes per no trencar l'encís,
per no forjar escletxes.
I com una espasa, (sempre) travessa
la (mateixa) pregunta:
La puresa és finita? 



 9.

 (imatge)
La bellesa in
finita:
Plou sobre el mar. Raig
de sol rere la cortina d'aigua.
Fina línia que talla el mar. La tempesta
escampa i el núvol s'esvaeix.
A dins però ens queda
(sempre)
la imatge
:
Esquitx de gota de Nú
vol sobre d'aigua de
Mar



10.

Quan el Núvol s'esvaeix, cau la pluja fina i
hi deixa la rosada d'humit aroma a la pell. I
si el Núvol esclatés, les ones expansives del seu tro,
ressonarien (so inaudible per la ment, però no així
al cos) per sempre més remor latent... i des
prés
:
llam
pec
es
clat
de
llum nova
a
on
il·lu
minar-
se
de
nou
!



11. 

Quan el capdefibló com agulló,
punxa el mar i l'esguerra i, per la meitat l'esbudella,
com una llança primera, de núvol blanc i abandó,
sense cap més descompressió que una petita
embarcació en desarbolada vela.
També és bellesa. Punyent,
però a la fi: (in)
finita bellesa.



12.

(In)finita puresa, (quasi) divina i alada bellesa,
punyent tal com cops de puny enmig de l'estómac.
Papallones bellugadisses, escopides en petites dosis
ara una de blava, ara una de fúcsia...
Mil colors barrejats voltejant,
                                                        difuminant rubors.



13.

Com
          és
que
          no-
més
          surts
de nit
          bell
cor-
          al·lí?
Deixa't
          en-
dur
          pel
Mar
          i
en
          un
em
          bat
arri-
          baràs
fins
          a
la riba
          si
es fa
                         de dia.



14.
-corals, coral·lins i estrelles-
(Bell) coral·lí, deixa't endur,
deixa que la deriva et porti.
Arrenca timons, ancora't a núvols.
No veus que l'asfalt crema?
Neda, coral·lí... vola!



15.

"Drama i bellesa"
en la flama
encesa
.
sublims i fugitius
:
De vegades
ens crec sublims. Llavors
ens ungim en un tot eó de nebuloses
quàntiques d'altes galàxies. De vegades
som fugitius i ens rendim a es
tranys mars i a d'altres
natures
més
nues.



16.
 
Cargolins i coral.lins mar endins
dofins, estrelles de mar i coral·lins.
Milers de rimes portades a la costa.
Baixes del núvol, puges als mars
entre cotons i sals, sobre onades i pluges.
I sempre, sempre impregnada la sublim(inal) i (in)finita bellesa.



17.

.
.
.
.
i
llavors
de les aigües de la Mar
més encalmada
en sorgirà el so
inabastable, inacabable, inaudible
a
qualsevol oïda
i
a través del temps i l'espai
i
entre mars i oceans
sota l'escorça de la terra
reproduint-
se
in
termitent i in
fatigable.
És
el
diàleg
etern
:
el llenguatge de les balenes
.
.
.
.
.
.



18.

Penjant del núvol, gronxador de somnis.
Enfilats al cim de les galàxies.
I enmig del silenci...
un cant,          un so                                                    
un llenguatge nou i...                                
les balenes
...
..
.



19.

.
.
.
com
dues gotes d'aigua
en hemisferis distants
bessones i antagòniques,
el baf de l'esquitx i l'onada del so
que la punta dels dits
de
l
es
gronxador
es
de som
nis
en els núvols estant
i
s
van deixant caure
a
la mar
es percep
a
l
mateix
'instant
en l'hemisferi
o
posat
.
.
.
.
i aniran
res
sonant
de tant en
tant
.
.
.



20. 

Nebuloses, boirines
interrogants sense rimes.
L'estiu pot ser (in/finitament) més bell...
...que les preuades
primaveres? 



21.

el dia
que el Sol no ens llevi
(encara sense saber com és que podem
enyorar allò que no coneixem)
morire
m



22.

Núvol... vols gronxar-te amb mi?


... Moviment ·········· è t e r N ...



23.

quan
el      Sol
es               lleva
per fi            i          de nou
a qualse vol lloc de la nostra òrbita
dos isò tops                   o                  à to ms
de dues mans que ara i en aquest mateix instant
i en el lloc més estrany que mai us hagueu i ma gi nat
(Un cotxe d'argent rodant damunt d'asfalt daurat)
sor pre si ves es to quen fi bla da cor po ral cor rent e lèc tric
es pi nal re
cor rent (-nos) de la punta dels dits d'a que lles mans
fins la re tina orbital i l'oïda pe ri mi tal
Es troben i s'agafen sense a donar-
se'n Tots dos mirant a l'horitzó
al mateix instant
i en dos
llocs
tant
distants!
 l'
U
ni
vers
es
clou
de
nou



24.

Simultaneïtats inesperades, arriscades
abracen un mar de corals i petxines.
Quan arriben a la costa, sorgeix la pregunta:
A què obeeix la bellesa del núvol,
quan el cel és tacat per estrelles?
Mentre, a l'horitzó, es divisa un vaixell
i les veles... se t'emporten.



25.

...la
circumnavegant
-des del timó de la nau- alça el cap i
veu nuvolets blancs de cotó, com petits xais
que en fila índia estiguessin caminant, dividint el cel
blau en dos meitats seguint l'estela de l'avió
que li ha passat ara mateix
damunt del
cap
.
Però
el que no sap,
és que a la nau que l'ha creuat i
sobrevola l'oceà que ella tota sola
està travessant, hi ha algú assegut que
-ara i en aquest mateix instant!-
en ella està pen
sant
.....



26.

Del perill d'endur-se un trosset de núvol entre les ungles,
cap a mons menys eteris... :
La sublim Perfecció - Bellesa - no encaixa.



27.

El passatger del seient 99 de l'avió que sobrevolava l'oceà en
sentit oposat / a l'aterrar i desembarcar en qualsevol aeroport de
qualsevol ciutat d'aquest planeta que anomenem Terra / s'ha
deixat un llibre obert a la pàgina 33 / i quan el sobrcàrrec
passa pel davant fent la revisió dels objectes oblidats / el veu
l'agafa i el mira i tot just té temps de llegir abans de sortir
'Un fil vermell invisible connecta aquells que estan
destinats a trobar-se malgrat..................'
llavors el tanca i baixa per la rampa (
) en aquell mateix instant en un hotel qualsevol de qualsevol
ciutat d'aquest planeta anomenat Terra  / una dona es desperta
 en sentir el so que fa un missatge al seu telèfon / al tombar-se per
agafar-lo li dóna un cop i el mòbil cau per terra / i s'il·lumina tot
just perquè ella hi pugui veure escrit
                                                      '..............el temps, el lloc, o les
circumstàncies.
) tots dos moments són independents i estan
separats per l'espai i el temps però mai no sabrem si estan
connectats (o no) . I un llibre que també ha quedat
oblidat en un estant d'objectes perduts de qualsevol lloc de
qualsevol ciutat d'aquest planeta anomenat Terra com
el missatge perdut per sempre més  (o no) en el temps i
sense cap resposta
(o no) hauran deixat
en
                                                               l'espai
eteri
la fi
del
fil
que
encara
no hem
vist
i diu
així:
el fil pot emblicar-se, però mai no es trencarà



0.

              vol
             clic
i
             -in-
fi
             nit:
..........quan s'evapora entra a dins..........
)
...
(



u
menys
que
ze
ro
:

          sis
mes
          os
més
tard          que
          sis
mes
          os
abans
          algú
escrivís
als lavabos d'un bar de qualsevol
ciutat
:
 ...el ressò de l'instant, per-
algú
va veur
e's                   es
crit
als lavabos d'un
bar
-dura, sempre en el temps...
de
xi
ca
go
:
...i l'espai
.





menys
dos
:

la marea
no baixa mai.
Se'n va mar endins. I quan
les llunes volen torna amb més força
al punt més alt. On va deixar
un gra de sorra d'arena
moll
a


menys
tres
:

Recollint les engrunes de cotons i grans de sorra,
tornes a construir castells d'aire.
Aguantaran el pes colossal dels batecs?



menys
quatre
.

 silenci
en
la mirada
 Boira d'estiu     :     Fil d'aigua
evaporat
en
silenci



menys
cinc

Canvis imperceptibles,
transformacions inevitables
i el majestuós núvol
per sempre més:
immutable.
(ara entenc la bellesa de l'eternitat)



meny
s
si
s

i
la bellesa
de l'eternitat
(
no
es veu
ni
..........el principi          ni          el final..........
d'
en
la lleugeresa
dels llavis
en
un
petó
)
mig
 :
el petó
                        .
.                       
                       .
.                     va
sal
                  tar
pels
                    aires
                        .
.
.        
        .
.            
.                         
no
                  més
sortir
del
s
lla    vi
s
ballant
entre
              tota
la
gent
a
da
.
.
                                  . 
.                             
.
que
boca                          
                badada
mira
                            va
                                  com
 el petó
ro
                             do
                                                     la
                                                                                        va           i
feia salt
i
ronets
i
després
s'en
lairava
sense
pes
ni volum
com un bes
i
s'elevava
més enllà
del cel
comú 
.
.
 i
 ningú dels presents a la plaça del poble
en aquell dia festiu
.
.
.
                                       .
va saber mai
cap
on va fugir
el petó ·
                                                           .

 .
.                                                            
però
qui el va poder
atrapar
un dia
sense                          .
           .
.         
                  Sol
i
sense saber tampoc
ni d'on venia ni qui l'havia
llençat
en un segon
                                       de puríssima
bellesa                   .
.
                                                         .
es va enamorar. 
sen              se
saber
res             més
per sem                pre més
ni
                       del
petó
                  ni
del bes
no
              més
havent
en          tès
COR
pres
que
el
regal
en 
(
verí
ci
nat
sat
era

el
del
som
ni
de
)
l'
a
mor
e
tern
.


 



menys set

Quan espanta la pròpia essència del núvol
per la magnificència
ència         .          .          .          .          .          .          .          .          .          .          .          .          .          .
ència          .          .          .          .          .          .          . 
ència          .
(eco dins l'espai infinit)
espera't a que pugi la marea,
munta't a l'onada més alta i...
enfila't
I quan amb la punteta dels dits, freguis el cel
d'entre el(s) núvol(s),
te n'adonaràs que...
s'han esvaït les pors,
potser en algun punt de l'estratosfera
era          .          .          .          .          .          .          .          .          .          .          .          .          .           .    era          .          .          .          .          .          .          .
era          .



menys vuit:

Calma estival de bon matí Tot
just remors del fons de la mar plana I
el cel de porpra i algun estel ja in
tueix el Sol i                                                           .
.
.
l'eco
             .
d'alt
res          .          es
galàxies



menys nou

dues
gotes d'aigua bessones
giren en sentit
invers
als
hemisferis oposats.
Es desprenen i es contrauen
per l'atracció del mateix
univers
i
just es
transformen
en aire en el mateix
instant
que dues
vides paral·leles
deixin caure un esquitx
(somriure o llàgrima)
en el precís
moment
.
.
.
.
.
 de
la
sincro
nia



 
Fotografia: Anja Stiegler



menys deu
 
Gotes d'aigua que es desprenen del núvol
se solidifiquen amb el vent gèlid d'hivern,
es liqüen amb la calor sufocant de l'estiu,
llisquen pels aires de les dolces primaveres,
s'evaporen, i sempre, sempre... tornen al lloc d'origen.
··· Ergo ···
Núvol com a ventre gestant de gotes bessones.
Sincronia perfecta: el principi i la fi romanen just al mateix punt.



menys
onze
:

petxines
que
.
         .
                .
                    .
               .
 sota l'aigua
bufen bombolles d'aire
cap a la superfície I quan emergeixen
es con fonen i s'uneixen
a les gotes de pluja
que cauen
 .
          .
                 .
        .
.
        .
               .
damunt                   .
                                     la mar



menys
             dot
                   ze:

No hi veus un punt a l'horitzó?
Que salta i balla. És una petxina
o una gavina? I quan més t'hi avances
més lluny el veus. No és la línia blanca
de l'horitzó, que sempre fuig i mai s'alcança
                                            bell
                                                   cor
                                                          al·
                                                                lí
                                                                     ?



menys tretze
  
El dia que vas agafar els
colors de l'estoig dels àngels i
et vas decidir a dibuixar el
núvol, primer resseguint-lo
amb el color blau de les
onades, després pintant-lo
amb el blanc de la puresa-
bellesa (in)abastable, vas
tastar de l'elixir de l'eternitat.
Un cop el tens a la sang, ja és
tard... mai tornaràs a ser
mortal. Hauràs de viure per sempre més, amb ell a dins.
Assumeix les conseqüències:
La bellesa eterna és pura però... de vegades també, dolorosa.



menys catorze
:

Sol
i
                       tu
                         d                                                      
                                       in
                       tangible                                                         
                                                            finita
bellesa



menys quinze

Quan el cel està clar i el cel tenyeix de realisme la terra ferma,
penses i et qüestiones... si potser enyores els dies de núvols que
reguen amb pluja de versos (sublims), la que ahir era sorra
mundana.
I  et preguntes quin serà l'estat natural de l'ésser humà: el d'un
dia de sol o, per ventura, l'ennuvolat?



menys
          set
                    ze

A dalt al cel,
la pluja i els llampecs.
Abaix el vent i a mar les onades.
Gotes de sal i esquitxos de Sol De nit
totes les llunes que fan el dia,
en silencis i sense veus,
tant és quin és
el seu estat :
és el més bell
de tots
els
po
e
mes



menys
dis          :          set

es perd en la nit
el bell
Cor
a
lí?
li
salten
espurnes
de nit
i
                    (s')
en
lluerna
                    (d') 
altres estels
?
i
quan es lleva
el Sol
entre onades de mars de fons
en
el
               s
 reflexe
              s
de
nous
matins
El
perdrem
per
sempre
en
l'horitzó
?
O
ens seguirà il·luminant
com
l'antic corall
que el va crear
Fent
tombarelles
entre
el mar i el cel
Serà
també
com
l'
estrella
nova
que
la
seva llum
no
il·lumina
 encara
per
               què
és
tant          lluny
!
( Que no l'hem intuït )
:
surem
entre la mar i el cel
com
dos          .          els
dofins
quan riuen
junts
pels matins
!
?
.



menys divuit
La llegenda 

El núvol en el cel deixa un rastre igual al de les espurnes daurades que emet un estel fugaç.
Si mires molt el rastre estel·lar, et captiva, t'hipnotitza i t'enlluerna de tal manera que no et deixa veure el rastre que al mateix temps deixa al seu pas, però al subsòl i en forma d'ombra.

Conta la llegenda que algú desconegut, en algun moment incert i en algu lloc inhòspit va arribar a observar l'ombra.
I el que va veure va ser tan esfereïdor, que els seus ulls no hi van tornar a veure mai més res que ombra(es).

No la miris amfibi alat! Salta l'ombra amb l'impuls que et donen les onades. Creu-me... Un peix cec no sobreviu ni a l'aigua de mar, ni als núvols del cel, ni a terra d'ombres.



menys
di
nou
 :

és
en el misteri
de
           l'ec
losió
          de
l'
uni                                      
vers
allà on resideix
la força de l'atracció
de les
partícules
més minses més fràgils
més mortes,
sense
cap
por
           a
 l
                    s
des
conegut
                            s 
a
venir
                                 s.

.
.
.
.
i
mentre,
del núvol plouen estels i la mar esquitxa sal, i dels coralls surten
espurnes,
quan la lluna els il·lumina i el sol els enlluerna
nit a dia
sense fi
mentre
e                                l'
uni                                                          
vers
els               
                                                                re 
gir
                                i
a
.



(-20)
fràgils
(


no tenim por al desconegut,
temem allò que ja ens és conegut:
que mai no coneixerem
el
tot
)
deixem caure
les espurnes del nostre rastre
per tot
.
.
.
i
 així
es
de
venim
eterns



menys vint-i-u

Tan fràgil com una nina de porcellana
que cuides
que mimes
que engalanes
que estrenys amb cura per no trencar-la.
Tan sublim, tan bella i eterna
com aigua manantial que emana.



 (
inter                   medi
ú
en
el llenguatge
de
les balenes
                                              . 
                                                              .
                                                 .
                                  .
                                                                                           entre
                                                                       les 

                                                                                                        ones
 sub
                                                                                 cutànies
terrànies                                                                
marines
conta la llegenda...
que un dofí desoreintat
 va perdre els nord ja fa momts anys i
va voler varar a una platja Però pel camí cap al seu trist destí
va coincidir amb un vaixell que el creuava Va sentir veus i
el cant dolç d'una veu humana Va mirar enlaire i
una nena somrient el mirava
El dofí distret va
riure
i
van
començar a 
jugar a
 fet
i
amagar
.
molts
anys més tard
quan el vaixell va tornar a passar
pel mateix punt i fent el mateix rumb
Amb la mateixa nena al damunt El dofí que ja era gran
 va nedar inquiet, ràpid i àgil Ansiós d'alegria, cap al vaixell
i així poder saludar de nou a
la seva millor
amiga
.
diuen
que els dofins no
obliden mai una amiga
No perden mai una
amistat



menys vint-i-dos

Diuen que si deixes oberta la porta dels somnis,
pot passar a fer-te una visita el nÚvOl.
Un cop has despertat però,
ja ho has oblidat.
Et diré un secret:
Si sota el llit hi veus gotes de rosada,
considera't privilegiat;
has estat tocat pel nÚvOl
i ara ja seràs el seu amic,
per sempre més.


 


menys
vint-
i
-tres

 més enllà de la nit
d'in
som
ni
s
sempre hi tobaràs
el
 un
cordill
vermell
en
nuat
en
delits i
d'es
nuat
de
tot
el mundà
desig
i
et
guiarà
(
fins
l'
a                                    in
fi               
                    nit 
 )
de dia i de nit



-24

Un fil vermell imperceptible, invisible a la vista dels més
terrenals.
No el subestimis, sal de mar.
Si l'estires i l'esquives, si el respires i el retens
més enllà dels núvols i del seu hàbitat natural
-podria escanyar-te-.
I un núvol sense fil per enfilar-se, és una escala sense graons.



menys
vint-i-cinc

I
va començar a ploure i
el núvol persisitia, i
el diluvi seguia. Plovia i
plovia, però el núvol
no s'esvaïa...
Llavors
 es va sentir l'eco d'un tro
llunyà, molt més enllà i
a l'instant un llamp
va encendre el cel
i
en
la claror
 enlluernant
el núvol
fugiria
?



menys vint-i-sis


DE VEGADES alces el cap, mires amunt i allà el veus, quiet, quasi immòbil.
Però en el fons de dins teu saps que això no té cap importància. I que el que verdaderament compta és que hi sigui, i que sobretot aixoplugui les gotes d'aigua, de vegades més fràgils, de vegades més fortes, DE VEGADES...



menys
vint-i-set

a
vegades
 Quánta claror!
En els ulls quan veuen
com s'esmuny un Núvol
entre les mans.
de
vegades
Quánta tardor!
I la pluja i el vent
que escampa les fulles
mortes damunt
l'asfalt.



-vint-i-vuit

i
si n'omplíssim de cascabells,
els núvols i els cels
?
.
.
.



-vint-i-nou
 Tirada de daus

El núvol te una virtut, et deixa jugar, sense retrets ni gemecs.
Tu jugues, tu tries: si evadir-te o retenir-te, si enlairar-te o mantenir-te.
Però sigui quina sigui la cara del dau, el núvol es manté suspès, gravitant
eternament, esperant respostes sense resposta.



 hivern
 :

el
nú-
vol
es-
tant-
is
d'
in
fi
nit
cel
es-
telar
i
glaç
tramuntanal
ha
esvaït
les boires
estivals
 Venus
(t')
il·lumina
de
nou
nou
s
finestrals
línies
de
mar
horitzons
pre
hivern
als



-trenta 

L'hivern passa cautelós davant la finestra
amb por per la fúria de la tempesta.
Però les gotes mai no es desprenen
ni amb pluja fina, ni amb rosada
ni tan sols amb esquitx d'aigua.



-
trenta
u:

(gravi
tant
!)

 Nú
 v
ol
e
ter
i
:
Ex
terior
i
in          an
terior.
A
lunar
i
terren
al
in        en
 tempor
           al 
i
cíclic
gravitator
i
          i
círcul
ar
in
           de
fi
           nit
a
estat
          en
          vol
                    at.



(ac
cèssit)
el dilluns més trist
de la nit més freda

 plo
u                r
en
llàgrimes
del

vol
                                       .
.
                        .
.              
.
.
La nit més trista,
 del dilluns més fred
.



-trenta-dos

 Imagino imaginar que levito.
Imagino imaginar que el núvol em sosté.
No em calen ales, no em cal imaginar.
Sóc núvol, sóc aigua, sóc ser.



el Diluvi 

nom bíblic o mitològic,
de pluja forta o molt forta,
és sempre un record,
d'aigües caigudes
d'altres
alba
des



-33

Núvol d'estiu, perdurable i fresc.
 Nigul excels, cotó sofert.
Resistent al glaç;
cristalls de gel.
Núvol perenne
ran de pell...



-34

 n
U               vo               L
s
.
.
.




-35

Quan el SOL guspireja                      
     esperes la pluja            
 per tornar                     
 a guaitar,                       
 altre cop,                        
     el venerat                        
       n
                 ú
                            vol






-36.

sol
d                                                          
                                                               'hivern 
e
                                glaç 
i
N                           
                     Ú
v              
                         O
                                l
i
llUna
nOva
                                    vertigen
pri
ma                                        
                                      ve
ra

Fotografia: arnomikkinen
 


-37.

creix la vida
cada dia, en terra
nú                      -vol
i
mar
i
salta al vent la guspira
en
el
re                          cor
                                                                                  d 
-e la memòria
.
I
l'agafes
                            al vol
com
l'abelló                                  
que
                                        ens
                     diu
no                                                                                               
som
no
                         més
                                                     que
humanes
                                                                                      criatures
.



menys 38

Bufa fort,
bufa
bufa!                       bffffffffff
És en va,
el núvol (re)apareix
com per art de màgia
com per gràcia divina.
bffffffffff            Cúmulus
sofert,
d'amistats
intactes,
en pluja
fina.
.
.


-39
                                             
un cel gebrat
d'un altre hivern,
d'un altre març  d'un altre maig a raig
sincer d'altres aiguats
                                                                                                                                    i noves prima
                                                                                     veres.



-40
 de
l'hivern

en raigs i esclats de núvols de vents i tempestes.
En  prats i camps d'ordís blat i roselles, rere  el coll
de la serola, neix la pluja i l'esperit, en gorg de vi i  de ponzelles.
Sonen tambors i trompetes. Se senten els cors de senglars,
i esclops i estrips i el pedregar de l'aiguat,
que cau de terra amunt, altiu, definitiu,
en llamp que aclareix l'auba;
El so de Déu,                   
                                           Un tro .
I al pas dels cavalls, tiren les regnes els guerrers;
alcen el cap, lluents els ulls assedegats de vida,
els brilla la pell i l'estendard.          
Reflex del Sol més incipient
als seus cabells sembrats d'Or .
Són bons amants els hòmens sense llar?
I a la recerca de la Mort bullen d'Amor i mai no esperen
que s'escampi la brumera. Puja l'aire i
s'enfila per tota  la serra
Fan un crit i marca el pas el més Alt.
El Més Bell El Més audaç .
Pren el vol com qualsevol aucell,
com un  falcó
perseguint  les orenetes
                                                                     rere el Grial                                        
camí avall,  sota la gebra , sota l'ombral, sota el faix i 
el sèrum, juguen a daus en un descans i s'enriuen
de la vida i la ventura . L'existència fugissera és
diuen, L'ànima eterna.
I en tornar a revinclar el cavall
a l'endavellada, costaurda,
cap per vall cap a la vall,
de fondelades escumoses aspiren goig, 
deixant enrere les muntanyes i  llurs  glacereses,
ja vora  la vora del riu que serpenteja i grogeja i
els duu en drecera cap a la Vil·la més nova del camí,
i allí, hi troben una rosella i el perfum
                                                                         de La Donzella,

en front del món negre, allà on les bruixes
                                              es pentinen i la princesa
                                                                                         encisa.




a
               l'inici
                                  de
la
                                       primavera 


                   al redós
                                                               del
                                                                                           cau de
                                                                                                                                 l'os





-41
Si tingués un rasclet

Si tingués un rasclet
-ara que és primavera-
li passaria al cel,
com el pagès fa a l’hort,
que neteja amb traça.

Si tingués un rasclet
llauraria el firmament
d’estels i estrassa
i hi deixaria els núvols
d’olor a fonollassa. 



nÚvOL arnaudeguerau

Entrada original