Un racó en el que es permet somiar. Tanca els ulls i estén les ales...

dimarts, 30 de setembre de 2014

Petita matrioixca

Tant de temps esperant amb candeletes a que arribés el dia de poder asseure’s tranquil•lament al banc del parc... Tant, passant-hi davant i d’una corredissa durant més de 30 anys cada matí per anar a buscar el metro, i ara, no li veia el què.
Mirava amunt i avall, gent passar estressada, i assegut algun altre com ell, però més acostumat a la situació que ara en certa manera el torbava. A la cantonada, un petit quiosc venia llaminadures i bossetes de llavors pels coloms. Va girar el cap bruscament per ignorar-ho; es negava a donar menjar als coloms com fan tots aquells vellets melancòlics.

Just davant hi havia una nena molt bufona asseguda de costat sobre un banc. Les cames li penjaven de manera molt graciosa i les balancejava sense parar. Jugava amb el que semblava una nina.
Va posar-se les ulleres per veure-ho amb més claredat i va poder comprovar que es tractava d’una matrioixca, la nina de fusta russa que es desmunta en altres de més petites.
La va estar observant durant una bona estona. La seva mirada, curiosa, li recordava la de la seva difunta esposa en temps de festeig, quan tot era picardia i interès pels inescrutables camins de la pell.
Va adonar-se d’un petit detall: precisament li faltava la petita, l’última de les cinc nines matrioixca que formaven part d’aquest trencaclosques amb el que la nena jugava amb fal•lera.

A l’endemà va repetir de parc i de banc, per crear-se una rutina amb la seva nova situació ociosa. Passaven altres homes i dones que pesarosos anaven a buscar el transport públic, altres ancians als que a ell li semblava no assemblar-s’hi gens, i la nena de la matrioixca. Inclinada de costat amb les cames penjant sobre el banc, jugava amb la seva nina russa. Desmuntava la nina traient de dins les menudes i jugava amb elles, sense importar-li massa que faltés la petita.

La seva visita al parc es va repetir assíduament fins a crear-se-li una rutina més afable, i sempre, sempre estava la nena de la matrioixca.

Un dia que feia fresca va apropar-se-li i li va donar un regal. La nena el va mirar encuriosida a ell primer, que li somreia, i després l’obsequi que va desembolicar amb rapidesa. Es tractava d’una petita matrioixca, la cinquena que li faltava.

—No la vull. —va dir-li la nena que ara, feia un posat entremaliat.
—I això per què? No t’agrada? —estava francament desconcertat.
—I tant que m’agrada, i molt, però... amb l’última peça s’acaba el joc.

Va arreplegar les seves nines, les va desar cadascuna dins l’altra i va aixecar-se per marxar. Aquest cop, però, ja no va haver de fer cap salt per tornar a terra; les cames no li penjaven. (Quant de temps deuria fer que ell anava al parc...?)

L’home va guardar-se la petita matrioixca a la butxaca i enlloc de tornar a casa pel mateix camí va decidir fer una volta més gran. Potser demà, enlloc d’anar al parc faria un passeig per la ciutat. Començava a ser hora de canviar la rutina, i desmuntar el seu trencaclosques particular. De ben segur que la petita matrioixca que duia a la butxaca li portaria sort...


 
"Brava comparación -dijo Sancho-, aunque no tan nueva, que yo no la haya oído muchas y diversas veces, como aquella del juego del ajedrez, que mientras dura el juego, cada pieza tiene su particular oficio; y en acabándose el juego, todas se mezclan, juntan y barajan, y dan con ellas en una bolsa, que es como dar con la vida en la sepultura."
(Miguel De Cervantes Saavedra)

diumenge, 28 de setembre de 2014

Tren fantasma

Fotografia pròpia

Esperaves un tren que has deixat passar.
I ara et trobes pensatiu vora la via, vora la vida, esperant altra vegada. Aquest cop però, esperes veure com descarrila, a la llunyania...
Deixa't d'esperes amic, el temps no viatja en aquell tren.


"Y yo en el tren como humo muerto [...]
me sentí perdido en un viaje
en el que nada se movía,
sino mi corazón cansado. "
(Pablo Neruda)

divendres, 19 de setembre de 2014

Grinyols

Fotografia: Irene Rock ON Fittipaldi
Avui, no m’agrado.
Em grato el cap
grapejant pensaments
que grapo a l’estora granulosa
per trepitjar-los, després, amb poca gràcia.
Una gralla vola; l’envejo.
No és grat sentir-se grava
en una vall de gramínies.
Pujo i baixo graons,
gradualment però sense ordre.
Em bull la sang i no és grana.
Gargaritzo cants gregorians;
avui em grinyola la gramàtica.
Ni estic engripada
ni em congratulo
de no agradar-me, avui;
que em veig gran
i em sento grisa,
gripau o granit.
No m’agrada no agradar-me, avui
ni m’importa si és, o no, greu
o si estic, o no, grillada.
Però avui, no m’agrado
...i em grinyola tot.
 

dilluns, 15 de setembre de 2014

Confins

Ens trobarem allà on els camins coincideixen, just en aquell punt cardinal que no assenyala cap brúixola: els confins.
I és que no hi ha res més solitari que beure el primer cafè del matí, amb el soroll de la cullereta contra la tassa, com a única companyia. Solitari però tan agradable alhora....
Perquè de tant en tant, per no dir sempre, m’agrada coquetejar amb la soledat i ella, que és refinada, vesteix de seda.
Perspicaç isolament que em busca pels racons, distraient-me de tot esforç per ser la persona sociable que no sóc.
Tot i que potser no sempre, però de tant en tant, et busco. I com si ens ensuméssim, ens acabem trobant allà on els camins es perden i retroben.
I és que no hi ha res més trist que sentir-se sol sense estar-ho, ni més perillós que incomodar-se amb la pròpia solitud.

 
Au-dessus des étangs, au-dessus des vallées,
Des montagnes, des bois, des nuages, des mers,
Par delà le soleil, par delà les éthers,
Par delà les confins des sphères étoilées [...]
("Elévation" - Charles Baudelaire)

divendres, 5 de setembre de 2014

Regala'm

Dos retrats amb dues versions.
Dos resultats de dues inspiracions.
Queda’t amb la que vulguis desembolicar.
La sorpresa està assegurada…
 
Textos de Joan Quisapquè i MartinaH:


... i espero
espero
sense desesper
 
només vull ara
que em parlin bonic
una estona
a cau d’orella
de molt a prop
sentir l’escalf dels mots
i el frec d’uns llavis
en el lòbul
i les pessigolles d’un primer bes
al coll
i tornar a estremir-me 
des de la pell al moll de l’os

... perquè em ve de gust
 
no demano paraules eternes
ni passions asfixiants
no vull un paradís pel preu d’una poma
 
tan sols
saber del desig
des d’una altra boca
saber-me espurna i incendi
altre cop
i res més
 
ja estic desenganyada d’enganys
i de tornada de massa enllocs
 
no en faig queixa ni dol
ja no
dono les gràcies més sinceres
a tots els naufragis
pel que he après
la del mirall sóc jo


em reconec i m’agrado

m’agrado després de plorar
i després de riure
m’agrado pentinada
i encara més escabellada
i molt més segons quines mans
m’han sacsejat
 
però també em sento acollida
en la quietud de mi mateixa
 
he fet cendra
dels adverbis sempre i mai
he enrunat
tots els castells de sorra
 
tinc cicatrius és clar
ja fa dies que camino
i també arrugues
què hi farem!
en la seva llera hi ha dolor
i tristesa
però també instants d’extrema bellesa
i en ells les estimo i m’estimo
en tota la fondària
 
m’he fet un aixopluc
en els meus silencis
allà on es desfan les onades
i m’hi trobo bé
 
però encara tinc una nuesa
embolicada per a regal
per a qui no demani res més
que un present
i el sàpiga encendre
 
perquè encara em trasbalsen
alguns versos d’amor
llegits d’alè a alè
al caliu...
 
... perquè ara em dóna la gana...
 
Joan Quisapquè



Regálame los oídos y te regalaré mi boca. Ésa que se equivoca y equivoca, y tiro porque me toca. ¿Que no toca?
Pero tú, regálamelos. Regálamelos de halagos, de besos y abrazos, de caricias de gato y lametones insomnes, deformes por el deseo -y Morfeo que no me deja dormir...-
Aunque si tú quisieras decirme lo que yo quiero, eso que sabes, eso que creo, si quisieras, sería medianamente feliz.
Embáucame con tus malas artes, que me dejo ¡échame los tejos!
Regálame los oídos pues, de engaños, de ilusiones de antaño y envuélvemelo en papel de estraza y un lazo de satén carmín.
Ten por cierto que me lo llevaré a la boca, esa que se equivoca y equivoca. La que espera ser regalada de oídos que no de oídas, de días de espera, majadera, para ser medianamente feliz.
Regálame los oídos y te reglaré con gusto, mi boca.
 
MartinaH