Un racó en el que es permet somiar. Tanca els ulls i estén les ales...

diumenge, 31 d’agost de 2014

Un regalo para mis oídos

Regálame los oídos y te regalaré mi boca. Ésa que se equivoca y equivoca, y tiro porque me toca. ¿Que no toca?
Pero tú, regálamelos. Regálamelos de halagos, de besos y abrazos, de caricias de gato y lametones insomnes, deformes por el deseo -y Morfeo que no me deja dormir...-
Aunque si tú quisieras decirme lo que yo quiero, eso que sabes, eso que creo, si quisieras, sería medianamente feliz.
Embáucame con tus malas artes, que me dejo ¡échame los tejos!
Regálame los oídos pues, de engaños, de ilusiones de antaño y envuélvemelo en papel de estraza y un lazo de satén carmín.
Ten por cierto que me lo llevaré a la boca, esa que se equivoca y equivoca. La que espera ser regalada de oídos que no de oídas, de días de espera, majadera, para ser medianamente feliz.
Regálame los oídos y te reglaré con gusto, mi boca.

Fotografia pròpia
 
"Todo era de los otros y de nadie, hasta que tu belleza y tu pobreza llenaron el otoño de regalos." (Pablo Neruda)

 

Il·lusió



dilluns, 25 d’agost de 2014

Quina cadena tries?


No sabia com havia anat a parar al menjador de casa seva aquell homenot esquifit amb cara de pocs amics i mirada cínica; de fet no recordava haver-li obert la porta. Era ben estrany tot plegat, però no hi havia temps a fer-se preguntes perquè l’home ja s’havia assegut a la taula del menjador i havia obert el seu maletí de pell, desplegant tot una mena d’assortit de cadenes, cadenats i ferros pesants.
Es va apropar encuriosida i quan encara no havia ni obert la boca...

—Quina cadena tria? —va dir-li enèrgicament, aquella mena de venedor.
—Perdoni, com diu? —estava totalment desconcertada.
—Disculpi però no tinc massa temps a perdre, així que decideixi’s ràpid. Les té d’alumini, ferro, or... Triï quina cadena es vol quedar. Pensi que és per tota la vida, així que estigui’n convençuda.
—Miri, senyor —començava a posar-se nerviosa— no sé qui l’ha fet venir ni per a què, però jo no en vull cap de cadena.

I quan la dona feia l’intent d’aixecar-se de la cadira, l’homenot va agafar-la fort del canell i sense alçar-li la veu però de manera desagradable va dir-li: —Escolti’m bé —una pausa— nena —amb un clar to despectiu—: faci’s a la idea de que tots, absolutament tots, des que naixem, tenim una cadena predeterminada. Ara té l’oportunitat de triar el material però no s’enganyi, estarà encadenada de per vida a alguna i segurament vàries coses, persones, sentiments, ideals, etc.

—No n’ha sentit mai a parlar de la llibertat? —s’afanyà a dir, ella.
—A veure... Amb alguns exemples ho veurà més clar: Veritat que el pagès està unit a la terra? I no em negarà que l’enamorat esta subjecte al sentiment amorós? De la mateixa manera que l’altruïsta té la necessitat d’ajudar, o l’hedonista, el seu constant desig de saciar-se. Facis el que facis, siguis com siguis, ningú se’n lliura de dur una cadena, la seva cadena, la que el defineix, la que ha escollit lliurement. Que irònic, no? Lliurement, una cadena! Haha! (ella se’l mirava amb menyspreu) I no tinc més temps a perdre, que sóc un home encadenat al temps jo, i m’espera tot el món per posar-li la seva. Deixi’s d’utopies i aquí va un consell i gratis, que avui estic de bones (la seva pedanteria començava a fer-se insuportable): quan abans es faci a la idea de que estarà encadenada, abans el pes serà menys feixuc. I ara digui’m: quina cadena tria?
—Aquesta —va dir, assenyalant la de ferro sense ni mirar el mostrari.
—És la seva tria.— I amb una rapidesa extraordinària li va col•locar al turmell. —Per cert —va afegir, mentre es posava dret— no sé si li havia dit, que és indestructible...

El venedor presumptuós va baixar al carrer i quan era a punt d’obrir la porta del cotxe, un soroll estrepitós el va sobresaltar. Va mirar al capó i va poder comprovar que es tractava d’un peu tallat pel turmell, amb una cadena de ferro que l’envoltava fortament. Gotes de sang regalimaven per la carrosseria fins a lliscar sobre la maleta que li havia caigut al terra per l’ensurt.


dimarts, 19 d’agost de 2014

Tramuntana

No hi havia manera de passar de línia, així que va tornar a deixar el llibre sota l’hamaca reposant sobre la gespa, potser per desena vegada.
Va tancar els ulls i es va deixar endur per aquella agradable sensació que li era tant útil de reviure en els feixucs dies de tardor a la ciutat ferrítica. El seu secret pels dies freds: recordar l’escalfor del sol sobre la dermis, alleugerida pel fort vent de tramuntana, i que contràriament a la resta, no li era massa molest.

I estirada com estava amb el cos seminu, sentint cada parcel•la de la seva pell, no podia evitar pensar. Imaginava que estaria bé que aquell vent de l’Empordà s’endugués al seu pas tots aquells pensaments, de vegades feixucs, de vegades grats, però que a la balança sospesaven turmentosos.
Potser l’oratge havia sentit les seves divagacions perquè va començar a bufar amb més força i amb patents intents d’importunar. Així que va aixecar-se de la gandula i va dirigir-se a la terrassa del bar de la piscina pública.
Tot i estar aixoplugada sota una lona gruixuda de color verdós, las ràfegues de vent fustigant sobre aquesta, produïen una remor escandalosa. Malgrat això, no va desistir i va obrir el llibre reposat damunt la taula d’al•lumini. Però l’intent va ser en va, no hi havia manera de passar de la plana assenyalada. Va mirar més enllà com el vent es feia notar, de la mateixa manera que aquelles adolescents arrogants que passaven per davant es feien veure, amb la roba cenyida que insinuava uns pits incipients i que tenien més de nena que de dona, encara. Li produïen una mena de llàstima aquelles nenes mutants i es va adonar a temps, que havia obert la boca a punt de pronunciar allò que pensava: “No correu, no tingueu pressa...”.

Va tornar a posar la vista sobre la coberta del llibre per seguir amb la mirada en els coberts que estaven al costat, esperant ser usats per picar alguna tapa. I va imaginar-se agafant el ganivet i obrint-se el crani amb la destresa del cirurgià i el seu pols mil•limètric. Va seguir la fantasia visualitzant com es trauria els pensaments distorsionadors de la lectura entre vísceres i sang, coagulats i llefiscosos.
De sobte va veure com l’observava un home amb banyador i pit nu, que uns metres més endavant, assegut a una altra taula, es bevia amb ànsia una cervesa ben fresca. Va dir-se a sí mateixa que si l’home pogués endevinar el que estava pensant, fugiria cames ajudeu-me, no sense abans haver escurat la gerra, segurament...

Va obrir el llibre en un últim intent, just per on assenyalava el punt de llibre que aquest estiu havia escollit amb cura. Es tractava d’un record de l’Índia que una amiga extraviada en el temps li havia portat com a souvenir. Tenia el suau tacte de l’interior de les capses dels llibres artesanals; concretament franel•la. El va tocar amb delicadesa resseguint les cantonades amb el dit índex mentre li semblava ensumar una mena d’olor d’espècies índies que es produïen amb el frec, potser curri.
Se li va obrir la gana... Estava clar que no hi havia res a fer. Va tancar el llibre i es va dirigir al cotxe amb intenció d’anar a casa a fer-se el dinar; li venia de gust arròs basmati.
Un cop a casa, el vent va cedir.


Fotografia feta a Cadaqués -creació pròpia-

dissabte, 9 d’agost de 2014

Tu el que vols és que t’expliqui contes de sirenes

 
Tu el que vols és escoltar històries de sirenes amb escames de plata. Veus? Tan sols ho insinuo, que ja les imagines. Ets tan manipulable...
Tu que et creus valent quan apagues la flama de l’encenedor amb els dits humitejats, cada vegada que vols fumar. Ho creus tot un espectacle i és força patètic.
Es creu més valent el que escala una muntanya amb l’arnés posat?
Prova a passar tota una nit contenint la teva pròpia saliva per no fer soroll a l’empassar-la, i digue’m què és la por quan la teva gola sigui paper de vidre.
Ves, ves pensant en contes de sirenes, amb cabells daurats i pits turgents. Coneixes la gravetat dels cossos i de la vida empenyent cap a la mort?
Res, tu observa delitós el moviment sinuós de la sirena dins les aigües calmades.
Però no t’equivoquis. No és més valent qui es llença al buit sense xarxa. El valent és el que roman en aquesta merda, i no només en sobreviu sense esquitxar-se, sinó que la remena.
Et fa fàstic el que et dic? A mi en canvi me’n fa més veure’t amb la bragueta oberta, mentre baveges sentint dolços cants de dones mutants.
Passar les putes hores mortes sobri, contenir l’alè i escoltar-te; això és de valents. De valents és escoltar històries de nimfes marines, sense trempera. De covards és explicar bonics contes de deesses del mar mantenint la temprança, quan tot trontolla al teu voltant.
Avui no, avui no et penso explicar cap conte de sirenes.


diumenge, 3 d’agost de 2014

Secrets, viatges astrals i d’altres contes per a dormir

Hi ha una cosa que faig, que no saps.

Passada la mitjanit em descalço i camino sigil•losa sobre el parquet cap a la porta. No l’obro; ni tan sols m’hi repenjo. Em poso els cabells rere l’orella, tanco els ulls i escolto atentament. No et sento però puc imaginar-te al darrere, estirat al llit en una postura impossible, segurament amb els llençols a terra. Com si et veiés: ben agafat al coixí a la manera dels infants en nits de tempesta. Després, la teva respiració compassada, delatada pel moviment de la voluptuosa panxeta.

Seguidament acluco els ulls amb força per provar d’introduir-me ens els teus somnis, en els que ambiciono sempre ser-hi present. De sobte, esternudes pel que crec que és pols d’estels. Tot d’una levites empès per l’impuls de la lluna que ha entrat per la finestra. L’habitació ha deixat de tenir parets. Ara s’escolta una música produïda per la fricció de les constel•lacions i que és la cançó de bressol més bonica que mai ningú hagi escoltat. Exactament així estàs, bressolat per l’espai sideral i el teus cos es fusiona amb l’univers.

Sobtadament, el cruixir dels mobles antics em sobresalta i obro els ulls. Poso la mà al pom de la porta... però de seguida la retiro. Crec sentir la lluna tancant la finestra. Estaràs bé...

Hi ha una cosa que faig, que no sabràs i que està bé que així sigui. Es tracta d’un secret entre tu, jo i la pols dels estels.

Fotografia: Marijana Pipe Pipileva



“Vibracions dels estels; vibracions d’una naturalesa més subtil que no diuen pas res a l’orella, però que ens porten noves d’altres mons llunyans, i les escriuen a la nostra retina o a la placa fotogràfica. Vibracions, en fi, que omplen l’espai immens i són causa de l’harmonia més fina i més universal: l’harmonia de la llum”. (Lluís Rodés -astrònom-)