Un racó en el que es permet somiar. Tanca els ulls i estén les ales...

divendres, 23 de novembre de 2012

Mil bocins

Un cop va deixar els dubtes enrere, va penetrar a l’habitacle de parets vermelles.
L’ambient era humit i, entre tenebrós i seductor.
Caminava tímidament però decidit a trobar quelcom interessant.
De sobte allà, enmig de l’habitació, va veure una taula gran i alta. I just a sobre, un enorme i lluent gerro de vidre, molt semblant al cristall de bohèmia.
Brillava com infinites llums en forma d’estels, dins un firmament ferotge. L’enlluernava i l’atreia. S’hi apropava però la taula cada cop semblava més amunt. S’hi atansava, hi pujava, s’estirava a tocar-lo i no hi arribava. Ara amb els dits s’hi allargava, de puntetes.
De sobte el va poder fregar amb la punta del dit però, deuria fer-ho més fort del que es creia, doncs... va caure al terra fent un soroll que va ressonar estrepitosament al seu cap.
Es va trencar en mil bocins que es van escampar per tot el terra enrajolat. Mil bocins que es convertiren en infinites partícules.
Impossible de reconstruir, es deia.
I, per primera vegada, es va sentir com l’ésser més menyspreable. No va ni fer l’intent de refer res.
Va fer mitja volta. I es va dirigir cap a la sortida tot trepitjant els cristalls que, amb la remor al seu pas, el delataven i li recordaven en quina mena d’ésser s’havia convertit.
Va tancar la porta i en aquell precís instant es va adonar de quelcom que li havia passat desapercebut. I és que el gerro de cristall lluent es va trencar en el mateix moment que va girar el pom de la porta per obrir-la, i no pas després.


dimecres, 14 de novembre de 2012

Titelles

Dins d’una capsa de fusta desada dalt, a les golfes, hi conserva les seves titelles especials.
De tant en tant sent la necessitat de pujar-hi i obrir la capsa per veure-les, moure-les, però sobretot, escoltar-les.
Sap que no li fa cap bé, això. No recorda la quantitat de vedades que pujant l’escala que du a les golfes, ha fet mitja volta. Però la temptació i la curiositat són drogues poderoses.
I amb la respiració entretallada i les mans tremoloses, obre la capsa i se les mira, fascinat.
Els hi col•loca bé els vestits atrotinats, se les mira esbalaït i espera a que alguna d’elles li parli.
I estirat al terra amb les mans sota la barbeta es disposa a escoltar bocabadat, les seves interessants històries.
Un cop escoltada la de la més impacient, falla. No se’n recorda de l’”especial” caràcter de les seves “especials” titelles i es decideix a donar la seva humil opinió. És aleshores quan comencen els malentesos, les discussions, els retrets dirigits al titellaire sorprès.  Se n’adona que per uns instants havia oblidat que les seves titelles exploten de fúria quan algun atrevit titellaire mostra una opinió contrària a la seva. I es mossega la llengua amb força. Demana disculpes i calla.
La següent titella comença amb la seva història, com si res hagués passat. I la torna a escoltar fascinat, però aquesta vegada amb les mans davant dels llavis; i calla.
Així successivament fins que totes les titelles han deixat anar les seves particulars visions.

Tanca la capsa. Mira per la finestra i empassa la sang amb gust de dignitats amargues.
I intenta treure’s del cap la imatge temptadora en la que agafa la capsa i la llença per la finestra.
Com deu ser una vida en la que el titellaire no és la titella? Com deu ser una vida amb la llibertat i la dignitat per bandera? Deu ser genial... es diu.


dilluns, 5 de novembre de 2012

Àngels caiguts

En caure l’esperada, la fatídica nit, va posar en fila als soldats. I en arribar el moment precís, les manetes de tots els rellotges van esclatar en mil bocins.

Durant els últims anys, o potser tota la vida, havia estat formant l’exèrcit dels àngels caiguts. Els havia preparat per combatre les forces del mal que des de feia temps anaven colpejant les parets de l’Ésser.
Àngels caiguts d’un cel que els expulsà per no ser tant perfectes. Arcàngels, en la jerarquia celestial, que des de la seva expulsió estaven preparats pel combat.
Les seves ales però, no eren blanques com en temps anteriors. Els seus pecats les havien ressecat però al mateix temps endurit, per batallar-se per fi amb els guerrers del mal.

I en repassar el seu exèrcit va sentir la fortalesa. Va sentir-se capaç de dirigir als seus arcàngels guerrers, a terres que mai cap mortal lúcid havia trepitjat. L’objectiu no era altre que el d’anihilar el Mal. Duien les armes necessàries per fulminar-lo d’una vegada per totes.

Diuen que la guerra durà dies, mesos i anys... De fet, les nits en les que el firmament no és pessigat per cap estel, si es respira fons, es pot percebre l’olor a sofre.