Un racó en el que es permet somiar. Tanca els ulls i estén les ales...

dimecres, 26 de setembre de 2012

Dies callats

Només se’n recorda de quant en són de necessaris aquells moments, en el precís instant en que els viu in situ. Els dies en que el seu millor amic és el silenci; els que ella anomena dies callats.

Com si d’una mena de procés d’amnèsia es tractés, els dies posteriors esborren l’empremta regeneradora que causa en el seu ésser. Serà que el cos (i l’ànima) és savi, ja que sap exactament el moment de demanda del dia callat.
I apareix. I s’agraeix. I s’inicia en ella un estat de pau tranquil.litzadora.
Es llença als braços de l’estimat silenci, que la protegeix com l’aixopluc en un dia de pluja. El buit l’acarona, i sobretot, l’asserena.
Només en aquest estat quasi eteri pot veure amb claredat tot el que el caos i el bullici del dia a dia li enterboleix la visió panoràmica.
I aquells pensaments grisos que sempre deixa per més tard, arriben a la cita puntual. I és només en aquell moment de solitud immensa quan pot pensar amb claredat. Pren distància de l’assumpte i pensa, sospesa, medita.
Els dies callats ni són màgics ni tenen el do de la clarividència. No n’espera solucions ni respostes. Però els hi resta pes i retornen al seu ésser amb menys càrrega.

Tanmateix, un cop passada la data, pensa en l’absurditat d’haver perdut el temps (sempre pensant en el valor del maleït temps) en estat en aparença abúlic.
És estrany però, només en els dies callats se sent a gust amb la solitud del silenci. No l’incomoda com en d’altres ocasions que corre cap al soroll, per sentir la companyia o per evadir els pensaments grisos...?
I és curiós també que, només en els comptats dies callats és quan menys l’importen les superficialitats. És ben singular com canvien les seves preferències aquells dies.
Es pregunta per què no ho veu tot amb la mateixa claredat a l’endemà del dia callat.

L’amnèsia fa efecte i torna a les converses sonores però buides i a les paraules vistoses però en realitat opaques.

Serà que avui visc un dia callat, que en aquest instants ho veig tan clar i alhora només desitjo que no acabi...

divendres, 21 de setembre de 2012

Un somiador entre la resta

Aquell somiador entregat als seus contes, passava desapercebut  entre la resta. Tant se val el seu aspecte; segurament era com la resta ho etiqueta de normal i corrent.

El somiador despert, al no ser reconegut  pels altres, podia somiar lliurement a totes hores i a tots llocs.
Seia al banc del parc, es posava les seves ulleres fosques i iniciava el seu particular viatge. Passaven a desenes davant d’ell, tots capficats amb les seves coses, sense parar-hi atenció.
En algun dels seus moments de lucidesa, el nostre amic somiador se’n va adonar. Va pensar que potser era invisible. Fins i tot, sovint pensava que estava somiant que seia en un parc, amb unes ulleres fosques, i que la seva realitat era lluny d’allà. Una realitat en la que els peixos volen i els ocells tenen escames.
Però de sobte una gota de pluja regalimava entre els seus llavis i recordava que tenia set. Tanta set, com set d’ales cada matí al tocar de peus a terra.

El que no sap l’home somiador és que no està sol. No és únic en la seva espècie, per sort dels àngels i les fades.
I el que ell no sap tampoc, és que és distingible entre la resta.
Al fons de l’iris dels seus ulls hi ha una llum blanca, que si es mira molta estona, encega. Una llum que de blanca passa a tota la gama de colors de l’arc iris. Aquesta llum però, és imperceptible per la resta. Només un altre somiador pot ser-ne enlluernat.

Home somiador, no et sentis sol. No podràs compartir seient en el vagó ja que cada viatge és únic i teu particular. Però l’altre vagó de tren, el que veus davant la finestra, està ocupat i t’asseguro que no queden butaques buides.

-MartinaH-

“Alguns homes veuen les coses com són i es pregunten per què. Altres somien que mai van ser i es pregunten per què no.” -George Bernard Shaw-


divendres, 14 de setembre de 2012

L’home Y/Z

“Tots els homes somien, però no tots somien igual. Aquells que somien durant la nit, en els polsosos nínxols de les seves ments, desperten pel matí per descobrir que tot fou vanitat; però els que somien durant el dia, aquests són els perillosos, perquè somien amb els ulls oberts per fer que aquests somnis arribin a ser una realitat.” -T.E. Lawrence-

L’home Y és un home amb un sac ple de somnis. El còmode home Y només llevar-se, posa una cadira davant la porta de casa seva i espera. El pacient home Y espera a que el sr. Oportunitat truqui a la seva porta. L’Y, tranquil davant la porta no té res a perdre, res més que el temps, per a ell poc valuós.

De vegades ocorre, i l’home Y deu ser home de sort, ja que un dia va trucar a la porta l’esperat sr. Oportunitat amb una gran i lluent maleta de pell. Molts van pensar com d’afortunat era l’home Y. Però el que no sabien és que el que portava a la maleta el sr. Oportunitat no era tal i com l’home Y havia imaginat aquelles llargues hores davant la porta.

I és que els nostres objectius, les nostres fites, els nostres somnis, els hem d’anar a buscar i els hem de crear. Ja que si esperem molt i fem poc, difícilment es faci realitat allò que perseguim. I l’inconvenient de somiar tant és que la idealització dels objectius, en la realitat mai pot ser tan perfecte. I aleshores és quan venen les decepcions d’un ideal creat en base a fum, és a dir, en base a res.
Home Y, no ets molt còmode? Home Y, no serà que tens por a fracassar?

Existeix també una variant de l’home Y, el que jo anomeno home Z. Z, té la mateixa por de l’home Y que sumada a una gran inseguretat o inclús m’atreviria a dir que poca auto-estima, va a buscar la via fàcil.
Hi ha una frase que m’agrada molt i defineix molt bé el que vull dir “És millor apuntar a la perfecció i fallar, que apuntar a la imperfecció i donar en el blanc”.

I que consti que no és cap mena de crítica. Ja que jo podria ser perfectament l’home Y o l’home Z, o bé una barreja dels dos. I és que ser Y o Z no té perquè ser “dolent” ja que de vegades et pot sortir bé. Et pots arriscar o bé pots anar directe a buscar els teus objectius. Decidir com ser o com actuar, ser Y o ser Z o no ser cap dels dos, ja està a les mans de cadascú...


dimecres, 5 de setembre de 2012

Inevitable egoisme

Egoista jo.
Egoista tu.
Egoista ell.
Egoistes tots.

I és que no existeix cap persona en aquest món que no sigui egoista. Tots ens movem pel nostre propi benestar físic, psíquic o emocional; pel nostre interès propi.

El sol fet d’ajudar a una persona necessitada, o no cal anar tan lluny, un amic que passa un mal moment; ajudar-lo ens proporciona benestar, ens fa sentir útils, ens fa sentir bé. És a dir que mentre ajudem, actuem amb la finalitat d’obtenir un benefici propi. Encara que ens sacrifiquem, encara que patim dolor en l’intent, l’última finalitat amagada o no, sempre és egoista.

Fins i tot, imaginant el cas més extrem, de donar la nostra vida per la persona que més estimem, succeeix el mateix. Segurament l’estimarem més que a ningú al món, potser fins i tot més que la nostra vida. Però si escodrinyem en el fons del propòsit descobrirem que donarem la vida perquè imaginar-nos la nostra pròpia sense ell/a se’ns faria insuportable. Vet aquí, una altra vegada el nostre egoisme. Un egoisme romàntic, si el volem anomenar així, però al cap i a la fi: egoisme.

D’altra banda penso que potser és impossible actuar d’una altra manera. Ja que darrere dels nostres actes sempre, inevitablement, per la nostra condició d’humans imperfectes hi haurà una, encara que sigui, minúscula i quasi imperceptible intenció egoista.