Un racó en el que es permet somiar. Tanca els ulls i estén les ales...

dimarts, 28 d’agost de 2012

Quan la fantasia pren forma

Quan algú li va dir (o potser ho va somiar) que entrar al món dels somnis era perillós, no s’ho va creure. Potser va ser aquesta la raó de fer-hi una ullada. Per allò del prohibit, potser? No sé... Però el cert és que una vegada fiques un peu al món fantàstic, quasi bé és impossible sortir-ne.

Va començar fent-hi un cop d’ull. Més endavant hi passava algunes estones. Fins que va arribar un moment en que no sabia si havia estat més “a dins” que “a fora”. Fins al punt de començar a barrejar els dos mons. Fins a tal punt que quasi preferia l’imaginari al real. Fins a l’extrem de ser una droga, una addicció al seu món interior?

I quan començava a no saber distingir l’irreal del real, va descobrir que havia iniciat un procés de fer real, l’oníric. Sense adonar-se’n havia adquirit el poder màgic de travessar el llindar. Havia barrejat els dos mons de tal manera que començava a prendre forma allò fantasiós. Però no podia ser bo... I és que tots els elements fantàstics es deformaven a l’entrar al món real. Es pervertien per la imperfecció pròpia de la realitat.

Aleshores el seu interior va trontollar, experimentant una dualitat d’emocions. L’aterrava pensar que adquirís un desenllaç tràgic, al mateix temps que la temptava descobrir el final del seu particular conte. L’únic inconvenient era que ella ja no era la narradora.

Després de molts debats interiors va pensar que havia arribat el moment de tancar la porta dels somnis. I si era massa tard? Finalment la seva feblesa va decidir deixar la porta entreoberta i que actuessin els personatges màgics. Però el que no sabia és que havia abusat del temps permès al món fantàstic i les conseqüències podien ser terribles. Els unicorns del món meravellós eren serps al món real amb verí sense antídot.

El final de la història està per veure, ja que en aquests instants la porta és tancada. Potser demà s’obri...

Un creuer per la incertesa

Navegant per aigües indecises... No sabria dir si eren dolces o salades. Algú li va suggerir que agafés el timó. El cor li va fer un sotrac. Quina responsabilitat tan gran i quin dilema. Per uns moments es va imaginar agafant el timó i li van sorgir els indubtables dubtes. Sabria conduir-lo? Cap a on es dirigiria?

Aquella illa que es divisava al fons, que tocava subtilment l'horitzó, semblava tranquil.la, quasi paradisíaca. Si allargava la mà fins i tot diria que la podia tocar. Al respirar fons, tot just percebia l'aroma de la pinya i de la sorra verge. I aquell déjà vu... Tot tancant els ulls i concentrant-se en l'illa diria que li resultava familiar. Inclús gosaria dir que ja va ser-hi; potser en una altra vida.
Per uns instants va pensar en deixar-ho a mans de la deriva. Però l'instint mai va ser el seu aliat. De fet, no coneixia el significat d'impuls.
I és que no sabia si el vent que bufava era de l'est o de l'oest. Si els sentits l'enganyaven podria estar més lluny del que semblava i no tindria suficient combustible. Potser, però, és que, no sé... Excuses covardes.

Tans dubtes, tantes incerteses... Crec que tornaré a port. El port és segur. Allà no em passarà res. Deixaré anar l'ancla i, no crec que surti a navegar més. Diria que s'aproxima tempesta. Clar que... tampoc ho puc assegurar.

Captadors d’energia

Aquell ésser va aparèixer del no res, un dia qualsevol de la seva vida; no recorda quan ni com. Una persona amb gran carisma que tenia el poder de fascinar, el captivava quasi de manera magnètica.

L’hipnotitzat, callat per naturalesa, se sentia gratament sorprès de poder entrar amb comoditat a aquelles llargues converses que començaven de manera distesa. Al principi tot eren bromes i temes banals, però quan sense adonar-se’n entraven en terrenys ja no personals, sinó profunds, li transmetia una negativitat infinita. El magnetisme es transformava en angoixa.
El carismàtic ja no era aquella persona alegre de l’inici. I per més que l’altre hi posés de la seva part, escoltant amb tots els sentits que posseïa, li resultava impossible de comprendre’l. Tot i que era un gran repte per l’hipnotitzat, ja que gràcies a la seva alta sensibilitat i dots d’observador, sempre havia pogut veure a través de les persones. Però aquest ésser era impenetrable. I val a dir que això també el feia especial i enigmàtic, alhora que li produïa una gran compassió.

I és que inexplicablement es trobava tan malament després de parlar amb ell... Un malestar que l’esgotava i li produïa una immensa tristesa.

I de sobte ho va veure clar, com una revelació. Li estava xuclant l’energia, la vitalitat. Ell que era una persona alegra i positiva. Ara entenia la seva pròpia irritabilitat sense raó aparent, i sempre després de mantenir contacte amb ell.

El dilema li sorgia ara, que havia descobert al captador d’energia. Egoistament sabia que se n’hauria d’allunyar o el seu benestar emocional es veuria greument afectat. Però no es veia capaç d’abandonar aquell ésser que a ulls d’ell semblava tan indefens, i que indubtablement el seguia captivant.

Amor: pura química

I quina mania que tenen aquests científics de trencar tot romanticisme!!
Primer va ser amb l'explicació del per què de les papallones a l'estómac. Resulta que no són més que reaccions gàstriques que genera el cos, respostes viscerals de quan estem enamorats.

Doncs per si això ens semblava poc, ja podem començar a esvair de la nostra imaginació els bonics contes de fades amb prínceps blaus, bla bla bla...
Es veu que l'amor no és més que una segregació d’oxitocina que succeeix a una part del cervell en la que sentim el plaer emocional. La coneguda molècula de l’amor, fa que la parella se senti més vinculada i propera emocionalment. Resulta que l’organisme segrega oxitocina després de l’orgasme i també durant el part, bloquejant l’estrès i creant una poderosa relació d’entrega. Afirmen que quanta més oxitocina tingui el nostre cos, serem més propensos a estimar i a confiar en els altres.

Diuen que ara ja no es pregunta allò de si estudies o treballes. El que es porta és preguntar pels nivell d’oxitocina que segregues. Clar que... dir que segregues alts nivells d’aquesta molècula també pot ser que espanti a més d’un... El millor és no “fardar” massa. Amb uns nivells mitjanets, sempre quedes la mar de bé.

Resignació

Veritat que la definició de la paraula resignació té certa dualitat? Sinó observem aquestes dues frases:
- La resignació és un suïcidi quotidià (Honoré de Balzac)
- "A falta de pan, buenas son tortas".
I és que crec que la resignació pot ser tant positiva com negativa. Depèn de tants factors, situacions, etc.
Si ho analitzem freda i objectivament podríem dir que, en positiu, la resignació seria sinònim de conformitat, tolerància, paciència i potser inclús humilitat.
Potser és la capacitat d’acceptar i adaptar-se a les adversitats. I acceptar-nos tal i com som és un repte important i molt positiu.
Ens atreviríem a dir que és una qüestió de supervivència?
Ara bé, també en podem trobar de connotacions pejoratives i no poques.
Algú diria que resignar-se equivaldria a renunciar al propis drets i principis. A sotmetre’s, potser?
Em pregunto per què ens resignem. Potser per covardia, por, mandra o pitjor encara: indiferència?
Ves que no ens resignem involuntàriament perquè ni sabem si som feliços. Potser pensem que som feliços quan en realitat no ho som, i ens hi estem resignant sense adonar-nos-en?

Em resigno a no treure cap conclusió...

Un bon acudit

Va de un madrileño a la Plaza Cataluña de Barcelona, y se sienta en un bar, llama al camarero y le dice: "Chico, ven aquí."
 El camarero llega y le dice:
"Perdone pero en Barcelona, no se dice Chico, así que no me vuelva a llamar
así... Puede llamarme Nen o Noy... pero chico no, no lo vuelva a decir".
El madrileño se empieza a mosquear y le dice:
"Vale, Tío, no pasa nada. Ponme un vasito de cerveza".
A lo que el camarero le contesta:
"Aquí en Barcelona no tenemos vasitos de cerveza, le puedo poner una
cerveza, una caña, una jarrita, un tubo, un quinto, una mediana, o una birra.... pero un
 vasito de cerveza... no!!"
El madrileño ya con un rebote de cojones le dice:
"Cojones, pues ponme una caña, Nen. Y de camino tráeme unas
aceitunitas."
El camarero mira al "madrileño" con desprecio y moviendo la cabeza
hacia los lados dice:
"Aquí en Barcelona no tenemos aceitunitas, le puedo poner unas olivas
si quiere..."
El madrileño aguantándose para no lanzarse a por el camarero le dice:
"Un segundo tú, que tengo una curiosidad, aquí en Barcelona ¿cómo se llama a los gilipollas??"
 Y le contesta el camarero:
"Aquí no los llamamos, vienen solitos por la N-II"


Existència imposada?

Possiblement estiguem en aquest món, de pas. I és ben cert que ningú ens ha preguntat. Ningú ens va dir si volíem estar empresonats dins un cos amb data de caducitat. Ni ens van avisar tampoc de que patiríem el martiri de dur una ànima penjant de perillosos sentiments.

Però un cop aquí, què fem? Ens comprometem amb la veritat i la justícia? O ens abandonem a l’abúlia, la desídia i ens rebolquem en la merda?

Hi haurà qui no ha vist o no s’ha preocupat de veure les desigualtats o injustícies socials. El més fàcil és portar una bena als ulls.

Hi haurà qui decidirà subsistir amb el seu mur protector construït amb maons de vanitats, superficialitats i mentides.

Però qui som nosaltres per jutjar?
Ens van abandonar a aquest món sense llibre d’instruccions i sense preguntar la nostra opinió. Ens van crear amb el nostre sac de febleses i ens van llençar a un buit anomenat existència.

No seré jo qui jutgi la manera de suportar-ho.
L’únic que se’ns ha permès decidir és com sostenir-nos per no defallir.
Decidir, en definitiva, el nostre propi calvari.


L'home X

L'home X, un més entre nosaltres. El sempre correcte home X, tant discret com invisible. L'X, força perfecte a ulls dels altres. Ningú important en qui parar atenció.
L'home X, lluny de mirades curioses, en la seva intimitat es treu la màscara de plom. I l’X, a casa seva, el nen despullat de convencionalismes, dèbil entre els llençols de seda, com cada vespre, tem l'instant d'aclucar els ulls.
Palpita el seu cor feble, sensible a límits inhòspits. Tem, sent pànic a despertar vells monstres que creia oblidats.
L'insomni no és problema. De fet, l'alleugera. L'excusa social perfecte per la vigília.
Pensa que potser el seu destí malèvol és aquest: conviure amb el monstre que, de vegades, el turmenta. Monstre especialista en burxar punts febles, en sagnar ferides resseques. Especialitzat en aparèixer fantasmagòricament en el moment menys adequat, delectant-se com a finalitat monstruosa, en la tortura, impedint així el seu descans.
I l'home astènic pensa sense claredat, fins al punt de no distingir fantasia de realitat. Ara se n'adona. No sap quin va ser el moment en que va començar a fer-ho, quan el concepte d'espai i temps és tant difós. Potser és innat i ara en desperta?
De sobte, quan el monstre es distreu per la seva essència curiosa i contradictòria, l'il.lumina un instant de lucidesa dins de l'estat narcòtic. Un àngel distret perdut entre l'exèrcit vencedor de dimonis, li regala una mil.lèssima de segon sagaç. Partícula de temps que li permet preguntar-se en quin lloc es troba ara.
I de sobte, s’observa dalt de l'abisme, engarjolat amb el seu particular psicomonstre. Quan sorprenentment descobreix horroritzat que el rostre del monstre li resulta tant conegut com familiar. Tot i l'estat entre oníric i palpable, treu prous forces com per preguntar-se què fer-ne ara de tal descobriment. I conclou que ignorar és l'opció més viable.

Demà, quan surti el sol, l'home X continuarà amb la seva vida; amb la vida que a ulls dels altres és discreta, correcte, convencional i perfecte.


Reputació

Hi ha molts tipus de reputacions: la reputació online, la reputació empresarial, etc. Però jo avui em voldria centrar en la reputació personal.

Realment existeix la reputació personal? Si existeix, és necessària?
Perquè si diem que la reputació té a veure amb la credibilitat i amb mantenir la coherència amb els nostres valors i la nostra manera de fer, el resultat a la força ha de ser positiu.

A més a més, tenir forjada una bona reputació ens pot aportar una gran seguretat a l’hora d’actuar.

Però també pot ser una espasa de doble tall perquè mantenir-la pot retenir-nos a l’hora de llançar-nos al buit, d’actuar imprevisiblement, del que és la llibertat en definitiva.

Tanmateix, sense ella ens podem sentir despullats.
I també cal tenir en compte els riscos. Perquè forjar una bona reputació ens pot portar tota una vida, però es pot destruir en tant sols uns segons.

Així doncs, tenir una reputació i concretament una bona reputació, té tants riscos i inconvenients com beneficis. Però el tant per cent no es pot concretar, pel que no acabo de tenir-ho clar...

Potser la pregunta seria: si tenim una “bona” reputació, ens val la pena mantenir-la?


Veïns i egoismes

En totes les comunitats de veïns existeix aquell veí típic que no saluda. Aquell a qui mai li has sentit dir “Bon dia”, “Hola” o ni tant sols has pogut entreveure un lleuger moviment de cap que insinuï una tímida salutació.
Aquell veí que al principi de trobar-te’l a l’escala i apercebre’t que no et saluda, causa en tu una mena d’instint d’autoculpabilitat: “Dec haver parlat molt baix, i no m’ha sentit”, “Pobre, no s’hi veu; es deu haver oblidat les lentilles”, o inclús et comences a plantejar que has fet quelcom que l’hagi pogut molestar “Hauré posat la música massa alta?”.

Passats uns mesos i quan l’acció o millor dit, la no acció es repeteix una i altra vegada, l’autoculpabilitat sofreix un procés de transformació cap a un estat de “ràbia”. Ràbia traduïda en insults interiors cap a la seva persona “Serà estúpid!”.
I a continuació comença la planificació de tàctiques venjatives “A partit d’ara posaré la assecadora seguida de la rentadora amb programa llarg, a les 11 de la nit com a molt d’hora” o “Em podria posar just davant seu, taponant-li tota sortida de manera que no tingui cap altra escapatòria i m’hagi de saludar per collons”. O bé la que acostuma a ser la definitiva, la fàcil, i que consisteix en imitar el seu comportament patètic, optant pel “No em saludes, doncs jo també t’ignoraré”.

Totes aquestes reflexions basades en fets reals (i de les que no me’n sento orgullosa), m’han fet arribar a la següent conclusió:
L’ésser humà és egoista per naturalesa. Egoista en tant que el simple acte de fer una salutació i que a priori hauria de ser un acte altruista, es converteix en un acte parcial o totalment egoista en quan que esperem una resposta per a la nostra pròpia gratificació, com a únic objectiu.
Això fa al veí mal educat un ésser altruista? No! L´únic que fa es dividir la societat en dos grups:
A)Humans egoistes.
B)Humans egoistes mal educats.

Penso, llavors m’estresso

Ens llevem pensant que no volem pensar, per a poder dormir una estona més.
Seguim la jornada pensant en tot el que no podem deixar de pensar, per tractar-se de qüestions que pensem que són importants.

Les estones d’esbarjo les passem pensant en el que poc que perduraran; i sentint-nos culpables per no pensar en allò que pensem que ens preocupa, o que pensem que ens hauria de preocupar.

Pensem en allò, en aquell o aquella, en el que va ser i que no tornarà a ser, en el que voldríem que fos però que sabem que no serà, en el que no sabem perquè no som coneixedors el futur... Pensem, pensem i pensem...

I acabem el dia tal i com el vam començar. En el llit ens posem a pensar en quina deu ser la manera de no pensar, per a poder dormir sense pensaments.

I dic jo, que Descartes potser sí que tenia raó dient allò de “Penso, llavors existeixo”, però que si no existíssim tant, també estaria bé, no?
 
 

Qui sap més?

- “Papa… papa… vaig estar amb en Manelet, que venia de barallar-se amb el seu pare.”
- “I per què es va barallar amb el seu pare?”
- “Perquè el pare d’en Manelet diu que ell sap més que en Manelet.”
- “Sí, fill. El pare d’en Manelet sap més que en Manelet.”
- “I com ho saps tu, si no coneixes al pare d’en Manelet?”
- “Bé. Perquè és el pare, fill, i el pare sap més que el fill.”
- “I per què sap més que el fill?”
- “I...perquè és el pare!”
- “Què hi té a veure?”
- “Veuràs fill, el pare ha viscut més anys... ha llegit més... ha estudiat més... aleshores sap més que el fill.”
 - “Ah... i tu saps més que jo?”
- “Sí.”
- “I tots els pares saben més que els fills?”
- “Sí.”
- “I sempre és així?”
- “Sí.”
- “I sempre serà així?”
- “Sí, fill, sempre serà així!”
- “I la mare de la Marteta sap més que la Marteta?”
- “Sí, fill... la mare de la Marteta sap més que la Marteta...”
- “Digue’m, papa, qui va inventar el telèfon?”
El pare el mira amb suficiència i li diu:
- “El telèfon, fill, el va inventar Alexander Graham Bell."
- “I per què no el va inventar el pare d’ell, que en sabia més?”

El dia que entenguem que no posseïm la veritat absoluta, el dia que posem en dubte el nostre raonament i que tant sols escoltem un postulat diferent al nostre; aquell dia... aquell dia... no el veuré pas aquell dia.

Veure per creure

Estaven un astronauta i un neurocirurgià molt reconegut, discutint sobre l’existència de Déu.
L’Astronauta va dir: Tinc una convicció; no crec en Déu. He anat a l‘espai vàries vegades i mai he vist ni tant sols un àngel.
El Neurocirurgià es va sorprendre, però va dissimular. Després de pensar uns instants va comentar: Bé, he operat molts cervells i mai he vist un pensament.

Falses aparences

De vegades posem tant d’esforç en crear una bona impressió, en donar una imatge perfecte... I ens hi esforcem tant i tant, que caiem en l’error d’exagerar trets o inclús d’inventar-los involuntàriament. D’aquesta manera, acabem donant una imatge totalment tergiversada de nosaltres mateixos. I com que aquesta percepció no és real, no s’aguanta per sí mateixa, destruint així tota l’empatia creada espontàniament, quan un no s’hi havia esmerçat tant.

Simplicitat i naturalitat seria la combinació correcte. Però qui ha dit que no costa ser natural? Costa ser-ho. No crec que existeixi ningú amb una seguretat i confiança del 100%. I si existís aquesta persona, no crec que fos de fiar.

Costa pensar i acceptar que els petits (o grans) defectes d’un mateix, també ens donen personalitat.
Costa creure que la nostra imperfecció ens dóna carisma.
Costa creure que ens poden estimar també quan estem callats.
Costa...
Però mantinc l’esperança en creure, o millor dit: sé del cert que, si de debò algú s’interessa desinteressadament per tu apreciarà els teus silencis i entendrà perfectament la teva trista mirada.

Em proposo no esforçar-me en mantenir la compostura quan estigui feta pols.
Em proposo no simular una gran rialla si no en tinc ganes.
Em proposo deixar entreveure els meus defectes, o si més no, no amagar-los escrupolosament.

I si no se m’accepta així, com sóc, tant simple i tant humana, voldrà dir que no em respecten.


El pastor distret

Al capvespre, un pastor es disposava a conduir el ramat a l’estable. Aleshores va comptar les seves ovelles i, molt alarmat, se’n va adonar de que en faltava una. Angoixat, va començar a buscar-la durant hores, fins que es va fer molt avançada la nit. No podia trobar-la i va començar a plorar desesperat. Llavors, un home que sortia de la taverna i que va passar davant d’ell li va dir:
-Escolta, per què portes una ovella sobre les espatlles?
*El Mestre diu: No siguis com el pastor negligent, que per no haver après a discernir, busques on no has de fer-ho i així totes les teves temptatives són insatisfactòries.

De tant en tant hauríem de baixar d’aquesta roda que anomenem vida, desaccelerar-la; conscienciar-nos del que estem fent i preguntar-nos si és el que realment volem.


dilluns, 27 d’agost de 2012

Una situació tensa

Un dia, mentre caminava a través de la selva, un home va topar amb un tigre ferotge.
Va córrer, però aviat va arribar al marge d’un penya-segat. Desesperat per salvar-se, va baixar per una parra i va quedar penjant sobre el fatal precipici. Mentre estava allà penjat, dos ratolins van aparèixer per un forat en el penya-segat i van començar a rosegar la parra.
De sobte, va veure un grapat de raïms a la parra. Els va arrencar i se'ls va emportar a la boca...

Estaven increïblement deliciosos!

-Autor desconegut- (text trobat a la xarxa)

Set de sang

Encadenada al res, al buit gris, a l’ataràxia.
Cadenes que pesen, que senyalen canells, amoratant-los. -Shhhh. No cridis-
Mossecs a la llengua que sagnen. Sang que baixa ràpid per la gola.
Gust estrany que alhora  l’assedega.
L’abisme és tant gran i alhora tant estret com el camí marcat des dels inicis.
Boirosa somnolència que l’envaeix de l’esforç per trencar els cadenats. No li sobta que el llit que l’espera sigui  ple de centenars i esmolats claus.
Tal és el cansament que cau defallida sobre el punxant jaç.
Claus que van clavant cadascun dels seus membres. Ara cadascun dels seus òrgans.
Pensava ella, ingènua, que arribat aquest punt no sentiria dolor. S’equivoca. El sent i s’intensifica amb cadascun dels claus que la penetren.
La sang ara l’ofega. No té sed ara. No té por ara. No té res ara. La sang ho tenyeix tot com un vel que cobreix el que mai ha estat, el que mai fou, el que mai degué esdevenir.


Pena i Pau

Anava jo per un camí ple d’herba, quan de sobte una veu darrere meu em va dir: “Mira a veure si em coneixes!”
Vaig girar-me, la vaig mirar i li vaig dir: “No recordo el teu nom”.
Ella em va dir: “Jo sóc aquella primera Pena gran que vas tenir quan eres jove”.
Els seus ulls semblaven un matí amb la rosada encara a l’aire.
Vaig estar callat una estona, i després li vaig dir: “Has perdut aquella carga immensa de llàgrimes?”.
Ella va somriure sense contestar-me.
Vaig comprendre que les seves llàgrimes havien tingut temps ja d’aprendre el llenguatge dels somriures.
“Una vegada vas dir”, va sospirar, “que acariciaries el teu pesar per sempre”.
Avergonyit vaig respondre.“Veritat; però els anys han passat, i ho vaig oblidar”.
Aleshores vaig agafar la seva mà entre les meves i li vaig dir: “Però tu també has canviat”.
Em va contestar: “El que fou pena un dia, és ara pau”.

-Rabindranath Tagore-

Quan la tristesa esdevé pau, i la serenitat que això comporta...
Em pregunto com es deu aconseguir? Amb els anys i l’experiència, potser?



A qui portes sobre les teves espatlles?

Dos monjos que tornaven al seu temple van arribar a un riu en el que van trobar a una bonica dona que no s’atrevia a creuar-lo; tenia por ja que el caudal havia crescut i la corrent era forta.
Un dels monjos, el més gran, quasi sense aturar-se, la va alçar en els seus braços i la va portar a l’altre costat del riu.
La dona li va agrair, ja que el seu fill estava greument malalt i ella necessitava creuar aquell riu per veure’l. I els homes van seguir el seu camí.
Després de recórrer tres dies, l’altre monjo, el jove, sense poder contenir-se més, va exclamar:
-“Com vas poder, agafar una dona amb els teus braços?. Coneixes bé les regles...”” i altres coses per l’estil.
Va respondre el monjo qüestionant amb un somriure:
-“És possible que hagi comès alguna falta, però aquella dona necessitava creuar aquell riu per veure al seu fill. Jo només vaig creuar a la dona i la vaig deixar en a l’altra vora  del riu. Però què et passa a tu, que ja han passat tres dies i encara la portes a sobre?. Jo ja la vaig deixar a l’altre vora del riu.”

-Autor desconegut- (text trobat a la xarxa)

Tenim el mal costum de carregar amb els problemes, càrregues pesades del nostre passat que les duem sobre les espatlles, anys i anys. I ens encanta donar-hi voltes i més voltes; som una mica massoques, diria jo. I si les deixéssim a l’altre vora del riu? Em pregunto: com deu ser caminar alleugerit?

 

El meu joc

De sobte ho he vist clar. Com una revelació. I és que estic basant la meva vida, el meu dia a dia en un joc d’al.licients i recompenses. El que acaba sent una cadena addictiva i sense fi.
Per uns moments m’he sentit com els gossos de Pavlov. Fent i desfent sense pensar en el què o per què. Només fent,  però salivant, tant sols pensant en la fi, en la recompensa.
Tanmateix, una vegada obtingut el merescut premi, la satisfacció és tant efímera... I tornar a buscar una altre al.licient... i la respectiva recompensa; i així sense fi.
Com qui ensinistra un animal, això faig jo amb el meu comportament. Com si es tractés d’un ésser irracional, format per instints o impulsos que s’han de dominar.  Tant dèbil sóc que depenc de factors externs?

I de sobte ho he vist clar. Aquella cigarreta esperada al plegar de la feina. Aquella copa de vi a l’acabar de cuinar un plat. Aquelles sabates noves, lluents, esperant-me a l’aparador, i que per fi aconsegueixo un cop merescut el premi. Aquell sopar calòric un dia concret, l’esperat dia, el meu premi particular per haver seguit la dieta al llarg de tota la setmana.
De sobte m’he sentit com un gosset al que premien amb una galeta per no haver fet pipí a la catifa. Tant simple sóc? Tant simple que els dies feixucs els sobrepasso pensant en aquell premi?
Un joc de recompenses que en excés pot acabar sent una cadena damnosa. Un joc que quan resulta ser indispensable es converteix en  addictiu. Una manera de viure que és un no viure auto-imposat. Un món, el meu món, simple, superficial i destructiu.


La Veritat…on està la Veritat?

Sembla ser que la veritat absoluta no existeix. Sembla doncs, que és subjectiva. Que cadascú es conforma amb la seva. O diríem que cadascú, conforma la seva? És evolutiva i canviant?
Aleshores, estaria dins nostre?
Potser radica en la fe o el convenciment que posem en cercar-la?
La recerca de la veritat és una vertadera obsessió de l’ésser humà. Però tant de valor té, que mereixi una vida de recerca?
Diria que tots som la veritat i ningú és amo d’ella...

Aquest és el conte d’un home que un dia es va posar a cercar la Veritat:

“Conten que un buscador de la veritat va sortir en certa ocasió als camins del món.
I allà, en el gran creuer del món va interrogar als seus germans.
Digueu-me, quina és la veritat?
Busca la filosofia –van respondre els filòsofs-.
No, -van argumentar els polítics- la veritat està en el servei.
Entra a les catedrals –li van assegurar els clergues-.
Sens dubte, la veritat és la saviesa –van tòrcer els savis-.
Renuncia a tot –van esgrimir els ascetes-.
Contempla i exalça les meravelles del senyor –li van anunciar els místics-.
Acata i compleix les lleis –van senyalar els governants-.
Coneix-te a tu mateix –van cantar els guardians de l’esoterisme-.
La veritat està als nombres sagrats –van deduir els cabalistes-.
Viu els plaers –van aconsellar-lo els epicuris-.
Uneix-te a nosaltres –el van cridar els revolucionaris-.
La veritat és un mite –van respondre els escèptics-.
Viu i deixa viure –van clamar els existencialistes-.
El passat: aquella és l’única veritat –van clamar els nostàlgics-.
Confós, aquell humà es va deixar caure sobre la pols del camí, mentre aquella multitud s’allunyava cantant i reivindicant “la seva” veritat.
En això, va encertar a passar al costat d’un home, un venerable ancià que portava un refulgent diamant.
Qui ets? Va preguntar el derrotat buscador de la veritat.
I l’ancià, mostrant-li el diamant va respondre:
Sóc el guardià de la veritat.
La Veritat? És que existeix?
L’ancià el va somriure i aproximant la gemma al rostre de l’humà, va replicar:
La veritat, com aquest tresor, té mil cares. A cadascun li correspon esbrinar quina és la que li correspon.”

-Autor desconegut- (text trobat a la xarxa)





Somnis sinistres

Cau la negra nit. Silencis sepulcrals tallen l’aire. Preludi anhelat de somnis lànguids.

Desitjos de turment delectable, prenen forma. Arriba l’hora esperada, el moment de travessar el llindar de les percepcions reals.

Com en un encanteri, s’endinsa en subterranis abominables. Davalla a paranys tenebrosos, amb dubtosa sortida.
Tot d’entramats de teranyines vesteixen el seu cos nu, tremolós. Marejada encara per cert efluvi a encens i sofre; camina, levita, flueix. Es fon amb l’abisme fosc, laberíntic i salvatge.
L’aspecte fúnebre del paratge l'aterra, alhora que l’excita. La sang li bull.
Ombres dansaires la freguen; refreguen cos i ànima. Un calvari extasiant, que l’atrapa.
Apercep les convulsions dels condemnats. Com un voyager exhala els gemecs que li penetren la carn. Saliva. Es desorienta.
Ara esquiva sepultures, perseguida de sobte per éssers fantasmagòrics que la travessen. Martiri plaent.
Serps satàniques se li cargolen per les cames, seductores. Llisquen amunt. La calor es fa foc. Es perd. La pell n’hi implora més i més... Dolça tortura.

Premonicions del final redemptor que arriba. Esquitxos d’aigua de la barca de Corint, li mullen la cara. Es desperta, commocionada encara. Fóra un somni.
S’ajeu, exhausta, mentre s’esvaeix l’olor a sofre...


Infern plaent

Somnis de plaer cremen a l'infern.
Laberint oníric

Espurnes que esgarrapen llençols rebregats.
Calfreds.

Suors humides recorren pells grapejades.
Fluids.

Explosió de crits per tants sospirs callats.
Ofec.

Ferides que bullen per l' èxtasi prohibit.
Gemecs.

Adopten la forma d'éssers infernals.
Possessió.

S'exciten xuclats per orgasmes indecents.
Agonitzen.

Els embarguen, exhausts, sensacions irrefrenables.
Mort anunciada.

L'infern no acull ànimes penedides.
R.I.P.

La crisi segons Albert Einstein

“No pretenguem que les coses canviïn si sempre fem el mateix. La crisi és la millor benedicció que pot succeir-li a persones i països perquè la crisi porta progressos. La creativitat neix de l’angoixa com els dia neix de la nit fosca. És en la crisi que neix la inventiva, els descobriments i les grans estratègies. Qui supera la crisi se supera a sí mateix sense quedar ”superat”. Qui atribueix a la crisi els seus fracassos i penúries violenta el seu propi talent i respecta més els problemes que les solucions. La verdadera crisi és la crisi de la incompetència. El problema de les persones i els països és la mandra que els fa trobar les sortides i solucions. Sense crisis no hi ha desafiaments, sense desafiaments la vida és una rutina, una lenta agonia. Sense crisis no hi ha mèrits. És en la crisi on aflora el millor de cadascú, perquè sense crisi tot vent és carícia. Parlar de crisi és promoure-la, i callar en la crisi és exaltar el conformisme. Enlloc d’això treballem dur. Acabem d’una vegada amb l’única crisi amenaçadora que és la tragèdia de no voler lluitar per superar-la.”

Albert Einstein






Tot és veure-ho des d’una altra perspectiva.
Una manera de sobreviure...
Un missatge d’esperança...

No és Amor

Si necessites a algú per ser feliç… això no és amor. És CARÈNCIA.
Si sents gelosia, inseguretat i fas qualsevol cosa per mantenir a algú al teu costat, tot i sabent que no ets estimat... això no és amor. És FALTA D’AMOR PROPI.
Si creus que la teva vida resta buida sense aquella persona... no pots imaginar-te sol... i mantens una relació que ja es va acabar... això no és amor. És DEPENDÈNCIA.
Si penses que l’ésser estimat et pertany, et sents amo i senyor de la seva vida i del seu cos... això no és amor. És EGOÏSME.
Si no el desitges... no et realitzes com a home o dona amb aquesta persona, prefereixes no tenir relacions íntimes amb ella, però malgrat això t’agrada estar al seu costat... això no és amor. És AMISTAT.
Si discutiu per qualsevol motiu, no arribeu a cap acord en diverses situacions, no us agrada fer les mateixes coses... però hi ha un desig d’estar íntimament junts... això no és amor. És DESIG.
Si el teu cor batega més fort, la suor s’intensifica, la teva temperatura puja i baixa, només en pensar en l’altra persona... això no és amor. És PASSIÓ.

-Autor desconegut- (text trobat a la xarxa)

Ves que l’amor no sigui una barreja d’aquests conceptes (no tots). Vull dir que no concebo l’amor sense certa dependència, un xic de gelosia, vincles d’amistat, i dosis de desig i passió.

Llunàtics

Les persones llunàtiques són una espècie que viu entre nosaltres, es reprodueix de manera prolífica i el seu únic objectiu vital és el d’amargar la seva pròpia existència.
Fins aquí no seria problemàtic si no fos perquè també amarguen la vida dels altres.
El  llunàtic ve a ser aquell que pateix canvis bruscs d’humor, de manera freqüent i inesperada.
Val a dir que tots en som una mica de llunàtics. No conec a ningú que no s’hagi llevat mai amb el peu esquerre. Però hi ha certes persones que tenen “mala lluna” constantment.
Un dia es mostren efusius i a l’altre no et dirigeixen la paraula, o qualsevol cosa els irrita.
N’hi ha que diuen que té a veure amb la lluna. Però jo crec que són excuses de mal pagador. Que tant se val si la lluna és menguant, creixent o nova, ja que els hi pot passar en qualsevol moment. Així doncs, descartem la possibilitat de que siguin del tipus Mr Hyde o homes llop.
Aleshores, arribem a la conclusió de que, sense que arribin a tenir una patologia mental, darrere d’aquesta mala llet, amaguen certa inestabilitat emocional. Segurament deuen ser persones infelices. Però que tampoc volen ser ajudades.
No se’ls hauria de tolerar el que crec que és un comportament egocèntric i insuportable. Tots en tenim de problemes. I en la mesura que un pot, ha d’optar pel lema: “Al mal temps, bona cara”, o bé quedar-se al llit fins que se li passi aquesta mala hòstia.
Avís per als que us trobeu un llunàtic a prop: Ignorar-lo en la mida que us sigui possible, i intentar mantenir-se’n ben allunyat. No està demostrat però, hi ha signes evidents de que pot arribar a ser contagiós.

L’art de la diplomàcia

La diplomàcia és l’art de sortir del pas amb elegant educació.
El diplomàtic afronta situacions delicades actuant de manera prudent.
Es tracta d’una persona cauta i previnguda a la que la seva actitud li evita molts problemes al llarg de la seva vida. Però també li comporta una gran tasca mental de preparació, i disposició de recursos, avançant-se a les situacions incòmodes.
Contràriament, els que no són coneixedors d’aquest art, el defineix erròniament com a fals i hipòcrita.
Quan el diplomàtic es topa davant la pregunta d’una persona (sempre que no formi part del seu nucli de confiança), en la que la resposta sincera clarament no agradarà al sol.licitant; el prudent sortirà del pas utilitzant una de les seves tècniques com podria ser: canviar hàbilment de conversa.
També cal saber que moltes persones esperen sempre una resposta diplomàtica, i el subjecte del que estem parlant les capta a hores lluny.
No estem parlant d’una persona freda. Ans al contrari, una de les finalitats d’aquest art és no ferir als altres. I totes les habilitats diplomàtiques són poques per arribar a assolir aquest objectiu.
No cal patir ja que el diplomàtic sap quan i amb qui ha d’utilitzar aquests recursos.
De la mateix manera sap del cert, i sense cap mena de dubte, que hi ha algunes ocasions en les que és absolutament necessari ser clar. En aquests casos, el diplomàtic deixarà de banda aquest do, i serà sincer. Parlem sobretot pel que fa a sentiments. Com ja hem vist abans, aquest individu que no vol ferir mai a l’altre, és altament sensible i sap que en aquestes ocasions no ha de donar pas a les ambigüetats.
Concloc doncs, dient que el diplomàtic no és un artista; però les circumstàncies i la seva personalitat l’han fet coneixedor d’aquest art, el qual domina a la perfecció, i és molt lícit que utilitzi. Molts seran els retractors d’aquesta manera d’actuar però el diplomàtic no els rebatrà mai, doncs sinó, ja no seria diplomàtic...

La pau perfecte

Ningú ha dit que sigui tasca fàcil. Però només quan en situacions extremes siguem capaços de romandre assossegats, i en estat plàcid i tranquil, aleshores obtindrem la anhelada pau interior i el corresponent equilibri de la nostra vida.

La pau perfecte

Hi havia una vegada un rei que oferia un gran premi a aquell artista que pogués captar en una pintura la pau perfecte.
Molts artistes ho van intentar…
El rei va observar i admirar totes les pintures, però només en va haver dues que realment li van agradar i va haver d’escollir entre aquestes.
La primera era un llac tranquil. Aquest llac era un mirall on s’hi reflectien unes plàcides muntanyes que el rodejaven. Sobre aquestes hi havia un cel molt blau amb tènues núvols blancs. Tots els qui van mirar aquesta pintura van pensar que plasmava la pau perfecte.
La segona pintura també tenia muntanyes. Però aquestes eren abruptes i descobertes. Sobre elles hi havia un cel furiós del qual quèia un impetuós xàfec amb raigs i trons. Muntanyes avall semblava ressonar un espumós torrent d’aigua. Tot això no es revelava en absolut pacífic. Però quan el rei va observar cuidadosament, va veure darrere la cascada un delicat arbust que creixia en una esquerda de la roca. En aquest arbust s’hi trobava un niu. Allà, enmig del bramar de la violenta caiguda d’aigua, estava posat plàcidament un ocellet enmig del seu niu.
Quina deuria ser la pintura guanyadora?
El rei va escollir la segona. Per què?
“Perquè” explicava el rei, “pau no significa estar en un lloc sense sorolls, sense problemes,  esforç o dolor. Pau significa que malgrat estar enmig de totes aquestes coses romandrem calmats dins del nostre cor. Aquest és el veritable significat de la pau”.

(conte d’origen anònim)

Diàleg de l’Amor i l’Oblit

-Per què sempre m’acompanyes? va preguntar l’Amor a l’Oblit.
-No te n’has adonat Amor, que sóc el teu amic fidel?
-Com pot ser això? Va contestar l’Amor. Si sempre s’estima el record, quan jo existeixo.
-Deixa que t’expliqui estimat Amor: De les coses boniques, dels moments de passió del foc que incendia, quan s’estimen dos. Aquests moments no els esborro, els atresora el cor. M’encarrego que no recordin que també fas mal, Amor. Quan no ets correspost, quan fa falta el teu caliu, quan brollen dels ulls rius quan un dels dos va fallar. Faig oblidar les distàncies, i el temps que els hi va faltar.
-Ara comprenc dolç Oblit, en el meu caminar la teva funció; fas més suportable el meu pas per les seves vides.
-Això intento estimat Amor.

Veyra C. Jackman Ojeda

Ave Maria Puríssima

Necessito confessar-me...
D’un pecat. Bé... ben sé no seria un pecat. Un desig... ben bé tampoc. A veure si m’explico. Crec tots tenim un diguem-li “puntillo” del que ens n’avergonyim. I el podem fer efectiu però en secret, o bé el mantenim en l’anonimat sense dur-lo a terme.
Potser amb uns exemple frikis, s’entén millor. Seria per exemple, xupar-se les 4 hores de la final de Gran Hermano, però als teus col.legues els hi dius que és un programa tele-basura. O que t’agradi xarrupar la sopa i llepar el plat, però que només ho facis en la intimitat. O quan en una conversa amb els amics els dónes la raó, quan expliquen que no es voldrien morir sense fer puenting o paracaidisme, i tu només penses en aquell curset de patchwork...
Doncs bé, confesso que en el fons, però fons del fons, sóc una mica ORTERA!!! Sí! M’agraden els estampats de lleopard, les lluentors, les plomes, el vellut, i tot el que brilli. Sí ho confesso. No portaria mai res posat d’aquest estil perquè no va gens amb el meu, però se me’n van els ulls en la roba i complements d’aquests tipus. No ho puc evitar. Tinc una ortera dins.
Però, shhhhh, és un secret...

Aprendre

Lluís Llach no ha estat mai sant de la meva devoció, però... oi que de vegades hi ha lletres de cançons que són autèntics poemes?
Estrofa de la cançó ’”Aprendre” de Lluís Llach:
Aprendre
que en certesa res no tinc si no m’ho dónes.
A fer que el cor sempre es commogui pel fràgil gest de la bellesa.
Aprendre que sóc només si existeixes i és aquesta mesura la que vull i em defineix.
Aprendre per saber-se desprendre, vet aquí el vell secret.
Aprendre...


Avui he rebut un ram de flors!

No és el meu aniversari ni cap altre dia especial; ahir a la nit vam tenir el primer disgust i ell em va dir moltes coses cruels que veritablement em van ofendre...
Però sé que està penedit i no ho va dir de debò, perquè ell avui m’ha enviat un ram de flors.
No és el nostre aniversari o cap altre dia especial; ahir a la nit em va llençar contra la paret i va començar a escanyar-me. Semblava un malson, però dels malsons despertes i saps que no és real; m’he aixecat aquest matí adolorida i amb cops per tot arreu...
Però jo sé que està penedit, perquè ell avui m’ha enviat un ram de flors.
I no és Sant Jordi o cap altre dia especial; ahir a la nit em va pegar i va amenaçar amb matar-me; ni el maquillatge o les mànigues llargues podien amagar els talls i cops que em va fer aquesta vegada. No he pogut anar a la feina avui, perquè no volia que se n’adonessin.
Però jo sé que està penedit, perquè ell avui m’ha enviat un ram de flors.
I no era el dia de les mares o cap altre dia; ahir ell em va tornar a pegar, però aquesta vegada va ser molt pitjor. Si aconsegueixo deixar-lo, que faré jo? Com podria jo sola cuidar dels nens? Què passarà si ens falten diners? Li tinc tanta por! Però depenc tant d’ell que em fa por deixar-lo.
Però jo sé que està penedit, perquè ell avui m’ha enviat un ram de flors.
Avui és un dia especial: És el dia del meu funeral Ahir a la nit, per fi, va aconseguir matar-me. Em va pegar fins a la mort.
Si almenys hagués tingut el valor i la fortalesa de deixar-lo... Si hagués acceptat l’ajuda professional... avui no hagués rebut un ram de flors...!!!
Però jo sé que està penedit, perquè ell avui m’ha enviat un ram de flors.

-Autor desconegut- (text trobat a la xarxa)


La lògica d'Einstein

Dos nens patinaven en un llac congelat d’Alemanya.
Era una tarda ennuvolada i freda.
Els nens jugaven despreocupats.
De sobte, el gel es va trencar i un dels nens va caure, i va quedar atrapat a l’esquerda de gel.
L’altre, veient al seu amic atrapat i congelant-se,va tirar un patí i va començar a colpejar el gel amb totes les seves forces, fins per fi, aconseguir trencar i alliberar l’amic.
Quan els bombers van arribar i van veure el que havia passat, van preguntar al nen:
-“Com has aconseguit fer això?
És impossible que aconseguissis partir el gel, sent tant petit i amb tant poques forces!
En aquell moment, el geni Albert Einstein, que passava per allà, va comentar:
-Jo sé com ho va fer.
-Com? –li van preguntar.
-“És senzill” -va respondre Einstein,
“no havia ningú per dir-li que no era capaç” .



 

Un indret on somiar

Existeix un indret on els somnis són palpables.
Per entrar-hi cal descalçar-se i despullar-se d’horaris i prejudicis.
Un indret on tot hi té cabuda.
Un espai màgic on tot és possible.
On no existeix el bé ni el mal.
Un país on el dubte és intolerable.
I on el coneixement del TOT és innat.
On l’univers és petit i nosaltres immensos.
Un paratge on el cel és verd i el mar és blanc.
On ens convertim en domadors de les nostres emocions.
Un racó on no es permet la solitud ni la vulnerabilitat.
Un lloc on tots els camins porten a la felicitat.
L’indret dels meus, dels teus, dels nostres somnis és a l’abast de tots.
Només cal saber entrar-hi i voler sortir-hi.


dissabte, 25 d’agost de 2012

En tinc prou així

"En tinc prou així" (Ángel González)

Una mostra del que per a mi significa, estimar incondicionalment; sense voler canviar res de l’ésser estimat, estimant-lo tal com és, acceptant-lo tal com és, estimant-ne la seva essència...

Si jo fos Déu
i tingués el secret,
faria
un ésser exacte a tu;
el provaria
(a la manera dels forners
quan proven el pa, és a dir:
amb la boca),
i si el sabor fos
igual al teu, o sigui
la teva mateixa olor, i la teva manera
de somriure,
i de guardar silenci,
i d’estrènyer la meva mà estrictament,
i de fer-nos petons sense fer-nos mal
-d’això n’estic segur: poso
tanta atenció quan et faig un petó;
aleshores,
si fos Déu,
podria repetir-te i repetir-te,
sempre la mateixa i sempre diferent,
sense cansar-me mai del joc idèntic,
sense espatllar tampoc la que vas ser
per la que anaves a ser d’aquí a poc;
ja no sé si m’explico, però vull
aclarir que si jo fos
Déu, faria
el possible per ser jo mateix
per estimar-te tal com t’estimo,
per esperar amb calma
a que et creïs tu mateixa cada dia,
a que sorprenguis tots els matins
la llum nascuda amb la teva pròpia
llum, i corris
la cortina impalpable que separa
el somni de la vida,
ressuscitant-me amb la teva paraula,
renascut alegre,
jo,
mullat encara
d’ombres i mandra,
sorprès i absort
en la contemplació de tot allò
que, en unió de mi mateix,
recuperes i salves, mous, deixes
abandonat quan –després- calles…
(Escolto el teu silenci.
Sento
constel.lacions; existeixes.
Crec en tu.
Ets.
En tinc prou.

EN TNC PROU AIXÍ

Por

No avançar, romandre on estem, retrocedir, en altres paraules, recolzar-nos en el que tenim, és molt temptador, perquè sabem el que tenim; podem aferrar-nos i sentir-nos segurs en això.
Sentim por, i en conseqüència evitem donar un pas cap al que no coneixem, cap a la incertesa; perquè, naturalment, encara que donar un pas no ens sembli perillós després de donar-lo, abans de fer-lo ens semblen molt perillosos els aspectes desconeguts, i per això ens causa temor.
Només allò vell, allò desconegut, és segur, o almenys així ho sembla. Cada pas nou reclou el perill de fracassar, i aquesta és una de les raons per les que es tem a la llibertat.”
-Erich Fromm, fragment de “¿To have or to be?“-

M’atreviria a dir que la por és el nostre principal enemic. És a dir que el nostre enemic som nosaltres mateixos.
Quantes vegades hem deixat de fer quelcom nou per por a fracassar, a perdre la seguretat que puguem tenir, l’estabilitat...?
Quantes oportunitats haurem perdut per aquesta por intangible però aferrada a nosaltres; por a la incertesa.
Una vegada vaig llegir alguna cosa així com “cada pas nou reclou el perill de fracassar, i aquesta és una de les raons per les que es tem a la llibertat”. Som potser uns covards, captius de la nostra por, privant-nos així de la nostra pròpia llibertat?
Covard no és el que té por, sinó el que es deixa dominar per aquesta.



On trobar la felicitat?

Sovint envejo la gent que té unes fites marcades, uns somnis clars, uns objectius a la vida. Això els fa bategar i trobar un sentit a la vida.
Però i què n’esperem de la vida? A grans trets la lògica ens portaria a pensar en la felicitat i en realitzar els nostres propis somnis.
Partint d’aquest punt reflexiono i em plantejo:
I sabem realment quins són els nostres somnis?
Si ja som prou feliços; consistiria en arribar a ser-ho més, potser?
Posem que ja hem aconseguit el nostre objectiu. Llavors, ara què? Això era tot?
O si, arribat  aquest punt, ens sorgeixen tots aquests dilemes, potser anàvem errats en la recerca de la felicitat? O és que idolatrem aquest concepte i realment és molt més insignificant del que pensàvem?


Fantasia i realitat

Partint de l’axioma que la fantasia és comparativament insuperable a la realitat:
Quan les fantasies adopten forma material, s’esvaeix la màgia que aquestes comporten?
Permetent que la fantasia continuï sent imaginària, no es corre el risc de perdre l’entusiasme, ni de que s’esfumin els apassionants paratges que recorren les nostres emocions.
Però mentre es manté en aquesta condició, no es pot resoldre la incògnita de saber: què passaria si allò es fes realitat?
Tanmateix, si adoptés forma tangible:
No podria succeir que aquella brisa captivadora que ens recorre el clatell, en estat d’il-lusió, desaparegués per sempre??



El llenguatge és discriminatori?

Mostra de la discriminació que es fa de la dona, és el mateix ús que fem del llenguatge, sovint sexista i androcèntric.

Exemple 1: Perquè normalment diem “Els nens van a classe” quan també ens referim a les nenes; quan podríem usar “L’alumnat…” i així no discriminaríem a ningú?

Exemple 2: Quants rètols hem vist, on posa: Maria Prats advocat (incorrecte), enlloc d’advocada?
Exemple 3: Si fem servir l’excusa de que hi ha rols/professions que habitualment els/les fan més les dones:

Bé que al fer el masculí de secretària, no tenim cap dubte en dir: secretari, no?
En canvi per què quan sempre s’havia dit “hostessa”, ara que n’hi ha tant d’homes com de dones, hem passat a dir-los tots/es “auxiliars de vol” tot i que és correcte dir hoste?Perdoneu, però això sí és discriminació. I entre tots i totes hauríem de contribuir a fer un bon ús del llenguatge, i canviar els hàbits en usar certes paraules.




 

Vull

Principis fonamentals per a la relació de parella (Jorge Bucay)


Vull que m’escoltis, sense jutjar-me.

Vull que opinis, sense aconsellar-me.

Vull que confiïs en mi, sense exigir-me.

Vull que m’ajudis, sense intentar decidir per mi.

Vull que em cuidis, sense anular-me.

Vull que em miris, sense projectar les teves coses en mi.

Vull que m’abracis sense asfixiar-me.

Vull que m’animis, sense empenye’m.

Vull que em sostinguis, sense fer-te càrrec de mi.

Vull que em protegeixis, sense mentides.

Vull que t’apropis, sense invaïr-me.

Vull que coneguis les meves coses que més et desagraden,

que les acceptis i no pretenguis canviar-les.

Vull que sàpigues, que avui,

avui pots comptar amb mi.

Sense condicions.